NOVETATS DE L’ORTOGRAFIA: Mots prefixats i guionet

Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical: amoral, asimètric, amfiteatre, antepenúltim, antiboira, antihistamínic, arxiduc, avantpassat, besavi, bisexual, circumnavegar, cisalpí, coautor, col·lateral, corregnar, contrarevolució, contrasentit, desfer, diòxid, discontinu, endogàmia, entresol, epidermis, exdiputat, extravertit, extraterrestre, hemicicle, hipertensió, hiposulfit, infraroig, internacional, intrauterí, macrocosmos, metafísica, microorganisme, monosíl·lab, multimilionari, neoclàssic, panhel·lènic, paramilitar, plurinacional, polivalent, postguerra, prehistòria, preromànic, proxinès, proamnistia, proppassat, pseudoderivat, quasidelicte, rereguarda, semideu, sobrenatural, sotssecretari, subterrani, superabundància, suprarenal, transatlàntic, trimensual, ultrapassar, unicel·lular, vicepresident; Anticrist, Antiatles, Cisjordània, Prepirineu, Transsilvània. Igualment quan s’anteposen a un radical dos o més prefixos: exeuro.

Tanmateix, s’escriu un guionet en els casos següents :

a) En els conjunts formats per un substantiu o un adjectiu precedit de l’adverbi no que han assolit un alt grau de lexicalització; en aquests casos, no es comporta com un prefix. Corresponen a conceptes ben fixats, propis dels llenguatges d’especialitat: el no-alineament, la no-bel·ligerància, un no-electròlit, la no-ficció, principi de no-intervenció, el no-jo, un no-metall, el no-res, la no-violència; els no-creients, els no-fumadors, els no-violents; els països no-alineats, les nacions no-bel·ligerants, art no-figuratiu, Gandhi era radicalment no-violent.

Semblantment, la preposició sense forma part de certes expressions lexicalitzades en què precedeix un nom que és el complement d’un nom sobreentès. Aquestes expressions s’escriuen separades i sense guionets: un sense feina (‘desocupat, que no té feina’), un sense papers (‘immigrant en situació irregular’), els sense sostre (‘indigents’).

b) Quan el prefix precedeix majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva: anti-OTAN, fluorescència anti-Stokes, ex-Iugoslàvia, ex-URSS, l’Europa post-Maastricht, l’era pre-Gutenberg, Pseudo-Longí; selecció sub-21, pel·lícula super-8; globulina anti-D; un ex-«hippy»; manifestació anti- Davant majúscules, però, el mot prefixat s’escriu aglutinat si constitueix un nou nom propi: Antiatles, Anticrist, Cisjordània, Prealps, Prepirineu, Transcaucàsia.

c) Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma o un mot que ja porta guionet: manifestació anti-cascos blaus, al·legat anti-pena de mort, ex-conseller en cap, ex-directora general, ex-Unió Soviètica, l’ambient pre-Segona Guerra Mundial, manifestació pro-dret de vaga, pseudo-petita burgesia, vice-primer ministre; actitud anti-nordamericana.

Novetats de l’ORTOGRAFIA: la grafia de sons ròtics

La grafia del so [r] en mots prefixats i compostos:

2.4.2. Quan el so [r] apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical, s’escriu generalment r: aerorefrigerant, antiràbic, Bielorússia, birefrigència, bioritme, brevirostre, Contrareforma, contrarestar, desoxiribonucleic, dextrorotatori, extraradi, fotoresistència, iberoromà, infraroig, monoraïl, multiracial, neorealisme, polirítmia, prerequisit, preromànic, pseudoràbia, radioreceptor, semirecta, sobrereserva, suprarenal, teleradar, termoregulador, trirectangle, turboreactor, vicerectorat.

Però s’escriuen amb rr:

  1. a) Els mots formats amb els prefixos a- privatiu, a– verbalitzador, cor- (variant de con-) i ir– (variant de in-): arrafidi, arreflèxia, arrítmia, arrize; arraconar, arrecerar, arrenglerar, arriscar, arromançar, arruïnar; corredemptor, correferent, corregnar, correligionari, correpressor, corresponsable, irracional, irreal, irregular, irresolt, irreverent, irrompible.
  2. b) El mot erradicar i derivats (erradicació, erradicatiu).
  3. c) Alguns mots prefixats ja formats en llatí (com birrem, prerrogativa, prorrata, pròrroga, prorrompre, trirrem, virrei) i els compostos manllevats (com aiguarràs, bancarrota, xafarranxo) i els delocutius (com arreveure, anorrear).

d ) Els compostos amb els radicals d’origen grec raqui(o)- ‘columna vertebral’, reo– ‘corrent’, rin(o)- ‘nas’, rinco­ ‘trompa, bec’, riz(o)- ‘arrel’ i rodo- ‘rosa’, i amb les terminacions –rràfia ‘costura, sutura’ –rràgia ‘vessament’, –­rrea ‘flux’, –rrexi ‘ruptura, esquinç’ –rrinc ‘trompa, bec’ i —rroide: cefalorraquidi, glucorràquia, intrarraquidi, pneumatorràquia; batirreòmetre, biorreologia; arrínia, catarrí, cetorrínid, cromorrinorrea, dacriorrinostomia, leptorrí, mesorrí, mesorrínia, otorrinolaringòleg, platirrí; cinorrinc, nematorrinc, nissorrinc, ornitorrinc, Oxirrinc (ciutat de l’antic Egipte); arrize, arrizòfit, arrizotònic, coral·lorriza, glicirrizina, micorriza, micorrizogen, pilorriza, polirrize; calciorrodocrosita, cinorròdon, metarrodopsina; arteriorràfia, neurorràfia, perineorràfia; blennorràgia, hemorràgia, mastorràgia, otorràgia; amenorrea, diarrea, gonorrea, seborrea, verborrea; cariorrexi, himenorrexi, metrorrexi, miorrexi; hemorroide, limforroide.

Cal tenir present que en el cas dels compostos patrimonials la r va precedida de guionet: barba-roig, guarda-roba, mata-rates; Coma-ruga, Font-romeu.

LES NOVETATS DE L’ORTOGRAFIA CATALANA (2016)

Síntesi de les novetats de l’Ortografia catalana (2016):

  1. Sons ròtics: arrítmia, correferent, erradicar, cefalorraquidi, otorrinolaringòleg
  2. Guionet: ex-directora general, manifestació pro-dret de vaga, la no-obligatorietat
  3. E epentètica: angioespasme, arterioesclerosi, corticoesteroide, termoestable
  4. Accentuació de verbs en els parlars baleàrics: anomèn, palès, berén, contrapès, disfrès
  5. Reducció de l’accent diacrític: bé / be; déu / deu; és / es; mà / ma; més / més; món / mon; pèl / pel; què / que; sé / se; sí / si; són / son; té / te; ús / us; vós / vos

En els debats de l’AOE anirem comentant aquestes novetats.

Característiques de la “Gramàtica de la llengua catalana”

Dossier amb més informació sobre la Gramàtica de la llengua catalana:
http://www.iec.cat/Comunicacio_IEC/dossier_premsa_Gramatica.pdf

SÍNTESI

La Gramàtica de la llengua catalana dóna continuïtat a la normativa gramatical que Pompeu Fabra va establir l’any 1918, i es presenta més completa i actualitzada. No introdueix, doncs, canvis substancials, sinó matisos i més flexibilitat, i amplia i detalla la gramàtica de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va apuntar molt esquemàticament. Al mateix temps, incorpora les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement per part de la norma. N’és un exemple l’acceptació dels usos que fa cada parlar de les preposicions per i per a davant d’infinitiu quan expressen finalitat —Ho fan per viure i Ho fan per a viure.

La Gramàtica de la llengua catalana es caracteritza perquè presenta la norma partint de la descripció gramatical i atenent al marc geogràfic ―els parlars― i social ―és a dir, els diferents registres―, així com, més esporàdicament, a la dimensió oral i escrita. També presenta, en primer terme i d’una manera neutra, els fets generals que són vàlids en tots els territoris del domini lingüístic català i en tots els registres, i concreta en quins parlars i registres són vàlids els restants, i si una determinada forma és acceptable o no.

Un exemple del tractament de formes pròpies de territoris diferents pot ser el que fa referència a l’expressió de les fraccions horàries. La Gramàtica de la llengua catalana recull la pròpia dels parlars del Principat ―el sistema anomenat de campanar, i que és específic de la llengua catalana: un quart de vuit, dos quarts de sis, tres quarts de quatre―, i la dels parlars valencians i baleàrics ―el sistema de rellotge: les set i quart, les set i mitja, les vuit menys quart. Cal entendre, en aquest cas, que el sistema que és propi d’uns territoris és inusual i no s’aplica fora d’aquests territoris.

Un exemple del tractament de formes pròpies de registres diferents pot ser el de les combinacions pronominals. Són acceptables combinacions com li’n i li ho —Li’n falta una i Li ho diré— o n’hi i l’hiN’hi falta una i L’hi diré—, encara que en els registres formals són més habituals li’n i li ho.

Text de la conferència de M. Teresa Cabré (2016) sobre els projectes de la Secció Filològica

“Projectes nous de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans:  Gramàtica, diccionari i estàndards”

Conferència impartida per la presidenta de la Secció Filològica, M. Teresa Cabré i Castellví, el dia 3 de març de 2016 a Palma, al Club Diario de Mallorca, organitzada per la Delegació de l’IEC a Mallorca.

Descarregueu-vos el text en format PDF pdf