Podem dir que, atesa la precària situació de l’empresa, calia fer ajustos, i també podem dir que, atès que la situació de l’empresa era precària, calia fer ajustos. De la mateixa manera, podem dir que, donada la millora de la nostra economia, ens podem permetre fer un viatge aquest estiu, però també que, donat que la nostra economia ha millorat, ens podem permetre fer un viatge aquest estiu. Encara seria possible afirmar que vam descartar cancel·lar l’acte, vista la previsió meteorològica favorable, i fins i tot que vam descartar cancel·lar l’acte, vist que la previsió meteorològica era favorable. En totes aquestes frases, trobem un valor causal expressat per mitjà d’un participi, concretament, amb el participi dels verbs atendre, donar i veure.

Tradicionalment, s’ha considerat que, quan aquests participis precedeixen una oració subordinada substantiva introduïda amb la conjunció que, presenten un cert grau de lexicalització i formen una locució causal (atès que, donat que, vist que). Ara bé, com hem vist en els exemples, el significat d’aquestes construccions és equivalent al que expressen els participis seguits d’un substantiu, i per això actualment no es tracten com a locucions. Aquests participis, tant si precedeixen un nom com si precedeixen la conjunció que, introdueixen un tipus de construcció causal que sol avantposar-se a l’oració principal, tot i que també poden trobar-se en posició final i medial.

Un cas a part és la construcció degut a, formada a partir del participi del verb deure, que quan presenta valor causal es construeix amb la preposició a. Podríem dir, per exemple, que la brutícia dels carrers era deguda a la mala planificació dels serveis de neteja. Ara bé, també podríem dir que els carrers eren molt bruts degut a la mala planificació dels serveis de neteja o degut al fet que la planificació dels serveis de neteja no ha estat bona. Aquesta construcció amb el participi degut en masculí singular seguit de la preposició a, és a dir, sense concordar en gènere i nombre amb el substantiu en cas que sigui femení o plural, ha esdevingut una locució causal que selecciona un sintagma nominal o una oració encapçalada per el fet.

Podeu consultar la GIEC (§§ 29.2.5 i 32.1), la GEIEC (§ 26.2.2) i la GBU (§ 40.2). A més, al document NTN (§§ 4.24.2 i 4.24.3) hi trobareu les novetats sobre aquesta qüestió respecte a la normativa anterior a la publicació de la GIEC.

El relatiu on indica localització (El lloc on vaig conèixer en Jaume) o direcció (Va anar on va voler). Pot funcionar tot sol o bé amb la preposició a, tant si té un antecedent nominal (Aquesta és l’escola (a) on treballa; El museu (a) on ens encaminàvem estava tancat) com si no té antecedent (Ho deixarem (a) on podrem; Anirem (a) on ens vau indicar), però és més freqüent l’ús sense a. Així mateix, el relatiu es pot usar amb altres preposicions de valor espacial divers, tant si té antecedent com si no en té: La drecera per on heu de trencar està ben marcada; La platja des d’on ha sortit la barca és davant de casa.

D’altra banda, quan hi ha un antecedent nominal, el relatiu locatiu on alterna amb els relatius què i el qual precedits de preposició: El lloc en què vaig conèixer en Jaume; El museu al qual ens encaminàvem estava tancat. Amb què, però, només és possible fer servir la preposició en, que té valor estàtic.

A més d’un sintagma nominal, l’antecedent del relatiu pot ser un adverbi demostratiu (Vaig anar allà/allí on volia anar). Amb l’adverbi allà, el relatiu pot tenir un valor genèric, no díctic, i formar una relativa semilliure (La Laura va allà on vol). Aquest valor genèric també l’obté en combinació amb pertot o arreu (Arreu on ha cantat ha triomfat; Hi ha bolets pertot on ha plogut).

Més enllà dels usos locatius, l’adverbi relatiu on no té en català un ús tan extens com en altres llengües romàniques. No és gaire habitual amb valor temporal (en casos com Han estat uns dies en què / en els quals no hi ha hagut servei disponible), ni de localització en una escala de graus (No podia sospitar la fama a la qual arribaria), ni en casos en què el valor locatiu és més aviat metafòric, com en Es troba en una situació en què / en el qual ha perdut l’interès per la feina o Hi ha malalties en què / en les quals el pacient pateix molt.

Finalment, no és normal l’elisió del predicat de la relativa quan coincideix amb el de la principal i, per tant, s’expressen tots dos verbs: Volia anar on anaven elles i Vinc d’on / d’allà on vens tu. Tampoc no es produeix l’elisió en casos en què la relativa conté un atribut locatiu: Ves-te’n on són elles.

Podeu consultar la GIEC (§ 27.6.2) i el document NTN (§ 4.22.2.12).

Quan volem expressar un valor de localització en el temps, fem servir el verb ésser: La reunió és a les quatre, Ja som al febrer, Demà encara serem a l’hivern. En general el subjecte s’omet si se sobreentén que és l’emissor o emissors i el receptor o receptors. També és possible que la construcció sigui impersonal, com passa en frases com Ja és primavera o Són les cinc de la matinada —en aquest segon exemple, el verb ésser concorda amb el sintagma temporal, encara que no és un subjecte, sinó l’atribut—. Ara bé, la construcció també pot ser personal, i aleshores el verb ésser concorda amb el subjecte, com a les frases La reunió és a les sis, Les exposicions seran al juny o Tinc moltes ganes que siguem a l’estiu.

A l’hora d’indicar el dia en què ens trobem, hi ha diverses opcions. Per exemple, podem dir Ja és dilluns, amb el verb ser en tercera persona del singular. I també podem dir Ja som a dilluns o Ja som dilluns, amb el verb ser en primera persona del plural.

Com es veu en els exemples anteriors, en el cas que es tracti de la construcció personal, si el sintagma amb valor temporal que fa d’atribut és el nom d’un dia de la setmana i el verb ésser està en primera persona del plural, el nom pot no anar precedit preposició en alguns parlars: Avui som dilluns. Per tant, és possible dir Avui som a dilluns i també, en alguns parlars, Avui som dilluns. També pot anar sense preposició si es tracta d’un sintagma interrogatiu: Quin dia som, avui?

Podeu consultar la GIEC (§ 22.3.2.1), la GEIEC (§ 28.2) i la GBU (§ 33.1).

La preposició en, quan va seguida d’un infinitiu, es pot fer servir amb un significat equivalent al de l’adverbi quan i pot introduir un adjunt amb valor temporal. Si el temps de l’oració principal és perfectiu (es refereix a una acció acabada), l’adjunt expressa una situació immediatament anterior a l’acció de la principal, com a a la frase En tornar a l’hotel al migdia, van dinar. En canvi, si el verb de l’oració principal és imperfectiu (es refereix a una acció no acabada), l’adjunt pot expressar una situació que queda inclosa en la de l’oració principal, com a En arribar a la casa de colònies, estaven netejant les habitacions. Si el verb de la principal té un valor habitual, s’hi afegeix el valor de repetició en el temps, com a la frase En collir les olives, ens en portava un sac.

Encara que en els registres formals s’ha donat preferència a la construcció amb en, amb aquest valor temporal també es fa servir la contracció al, formada per la preposició a i l’article definit, seguida d’un infinitiu. Així, també és possible una frase com ara A l’arribar a l’escola, el mestre el va saludar.

La contracció al es feia servir en la llengua antiga amb un valor duratiu equivalent a ‘mentre’, seguida d’un infinitiu nominalitzat, com a Al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dany. Aquest ús es manté, encara que no amb infinitius nominalitzats, en diferents parlars valencians, en què en es fa servir amb el valor de ‘així que’ i al adopta el sentit de ‘mentre’: Al travessar el menjador, va mirar cap allà (‘mentre travessava el menjador’).

En la llengua moderna, la construcció amb la preposició en seguida d’un infinitiu simple ha adquirit un valor causal derivat del valor de seqüenciació temporal, un ús que trobem en frases com En dir el que pensa, se sent alliberada o En no trobar-te a casa, vaig pensar que t’havien entretingut. En els parlars en què es fa servir la contracció al seguida d’infinitiu amb valor temporal, també s’ha generalitzat l’ús d’aquesta construcció amb valor causal: Al no tenir notícies teves, vaig pensar que no havies arribat a casa. Cal tenir en compte, però, que no es pot inferir una relació de causalitat si no s’expressa una seqüenciació temporal de fets encadenats. Per tant, una frase com En engegar el cotxe, va començar a ploure, atès que expressa més aviat simultaneïtat, no és equivalent a Com que vaig arrencar el cotxe, va començar a ploure.

Podeu consultar la GIEC (§§ 29.2.5a i 31.4.2.1f). Al document NTN (§§ 4.15.5.4 i 4.24.2.3), hi trobareu les novetats respecte de la normativa anterior.