Hi ha noms de lloc que poden anar acompanyats d’un article. L’ús de l’article amb aquests noms propis és variable, però es poden establir una sèrie de regularitats, que detallem a continuació.

Amb els noms de les poblacions, generalment no hi ha l’article, com és el cas dels topònims Perpinyà, Figueres, Balaguer, Vila-real o Torredembarra. Ara bé, n’hi ha que sí que en porten i aleshores no se’n pot prescindir, com en el cas de l’Ametlla de Mar, es Castell, la Pobla de Segur o el Port de la Selva.

Els noms de riu i de les comarques, llevat de Osona, van acompanyats de l’article, com en el cas de la Tordera, el Cardener, el Llobregat, el Xúquer o la Garona, i de comarques com el Gironès, la Safor, els Ports, l’Urgell o la Cerdanya.

En el cas dels noms de cims i muntanyes, l’ús de l’article és variable, de manera que n’hi ha que en duen i n’hi ha que no. Porten article noms com el Puigcampana o la Galera, però, en canvi, no en porten d’altres com Rocacorba o Montserrat.

Pel que fa als noms de continents, països i regions, normalment van sense article, com en el cas de Alemanya, Turquia, Islàndia, Xile o Malàisia. Ara bé, n’hi ha que el porten opcionalment, com (la) Xina, (els) Estats Units o (l’)Àfrica, i en alguns casos fins i tot és obligatori, com en el cas de l’Havana o el Caire.

Quan acompanya un topònim, l’article es comporta igual que quan precedeix un nom comú i, per tant, s’escriu amb minúscula i forma contracció amb les preposicions a, de i per, com en el cas de al Vendrell, del Segre o pel Baix Empordà. Ara bé, cal tenir en compte que, si l’article forma part del topònim, s’escriu en majúscula i no forma contracció, com a la frase Farem un viatge a El Salvador.

D’altra banda, cal no oblidar que hi ha topònims que poden anar precedits d’un nom comú genèric com ara muntaya, cim, puig, riu, serra, etc. En aquests casos, el genèric s’escriu en minúscula: el riu Ter, la serra de Tramuntana, el cim del Montgó. Ara bé, quan el genèric forma part del nom propi, també s’escriu amb majúscula, com en el cas de Prat del Comte o les Coves de Vinromà.

Podeu consultar el document NTN (§ 4.3.1.6). Hi trobareu enllaços a la GIEC (§ 16.3.1.2b), la GEIEC (§ 10.3.2c) i la GBU (§ 12.4 R6).

Com vèiem en el darrer apunt, els mots truncats són un recurs més freqüent en els registres informals que no pas en els formals, en els quals es troben rarament. Però el truncament no afecta només els noms de persona, sinó que també es fa servir per a escurçar altres noms propis i també noms comuns. Per exemple, en una conversa informal en què hi ha una certa familiaritat entre els interlocutors, seria possible sentir una frase com ara Ahir a la tele van dir que els profes han d’anar molt sovint al físio. Tele, profes i físio també són mots truncats, escurçats a partir de televisió, professors i fisioterapeuta, respectivament.

Encara que el procediment tradicional per formar mots truncats consisteix a prendre la part del mot que va des de la síl·laba tònica fins al final, més recentment, per influència forana, s’ha introduït un altre tipus de procediment que consisteix a conservar la seqüència inicial del mot, com  a Corpo (de Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), mani (de manifestació) o col·le (de col·legi).

És habitual trobar escurçaments en alguns compostos cultes populars, i en aquests casos el truncament es produeix eliminant un dels constituents, normalment el segon: disco (de discoteca), foto (de fotografia) o zoo (de zoològic). Fins i tot hi ha casos en què el mot truncat pot existir autònomament, tot i que sovint aquestes formes no transcendeixen als registres formals, com en el cas de micro (de micròfon) o físio (de fisioterapeuta). Aquest tipus de procediment sol fer-se servir per a escurçar noms, però també s’aplica a alguns adjectius, com ara estèreo (de estereofònic) o porno (de pornogràfic).

Pel que fa a la pronúncia d’aquests mots truncats, sovint la vocal àtona no es redueix en els parlars que fan la reducció vocàlica. És a dir, la e de profe, generalment, es pronuncia [e] i no [ə], mentre que la segona o de Corpo se sol pronunciar [o] i no [u].

D’altra banda, també cal tenir en compte, des del punt de vista gràfic, que els mots truncats s’accentuen segons les regles generals d’accentuació i, per tant, un mot com físio s’escriu amb accent a la primera i, perquè és esdrúixol.

Podeu consultar el document NTN (§ 3.6.3). També podeu consultar la GIEC (§ 6.5.3.1), la GEIEC (§ 7.4.1), la GBU (§ 9.2) i l’OIEC (§ 3.1.1.5).

La situació comunicativa determina el tipus de llengua que utilitzem, és a dir, el registre, i hi ha fenòmens gramaticals que són més propis d’un registre que no pas d’un altre. Per exemple, els mots truncats, és a dir, mots escurçats, constitueixen un recurs més freqüent en els registres informals i que rarament trobarem en els formals. Aquest recurs és especialment productiu amb noms de persona, i les formes escurçades d’aquests mots s’anomenen hipocorístics.

Com es formen els mots truncats en català? Tradicionalment, es pren la part del mot que va des de la síl·laba tònica fins al final, com en el cas de Fina (de Josefina), Cesc (de Francesc) o Vador (de Salvador), encara que no sempre el resultat és exactament equivalent a la part final del mot sencer, perquè hi ha algun cas en què es conserva la consonant inicial, com a Jep (de Josep). També hi ha mots truncats amb formes idiosincràtiques que tampoc no són una còpia exacta de la part final del mot, com passa a Biel (de Gabriel) o Laia (de Eulàlia). I n’hi ha d’altres en què es produeix harmonització o reduplicació de les consonants, com és el cas de Toti (de Jordi) o Pep (de Josep).

En els parlars valencians, els hipocorístics masculins presenten en molts casos la terminació masculina ‑o, com a Cento (de Vicent), Nelo (de Manel), Ximo (de Joaquim), Quelo (de Miquel) o Melo (de Ismael).

Per influència forana, més recentment s’ha introduït un altre tipus de procediment que consisteix a conservar la seqüència inicial del mot. Si l’hipocorístic és monosil·làbic, ha d’acabar en consonant, com Cris (de Cristina). Si es tracta d’una forma bisil·làbica, hi ha desplaçament de l’accent a la síl·laba inicial del mot truncat, com passa a Montse (de Montserrat) i a Santi (de Santiago). En algunes d’aquestes formes hi trobem una ‑i que funciona com a marcador hipocorístic, com és el cas de Pili (de Pilar) i en altres formes hi ha una –a que funciona com a marca de femení, com a Pura (de Purificació).

Podeu consultar el document NTN (§ 3.6.3). També podeu consultar la GIEC (§ 6.5.3.1), la GEIEC (§ 7.4.1) i la GBU (§ 9.2).

A l’hora de fer servir una sigla, es pot plantejar un dubte habitual: la sigla té plural? I en cas que en tingui, com es representa aquest plural, si és que s’ha de representar d’alguna manera?

El primer que cal preguntar-se és si les sigles tenen nombre. Hi ha sigles que es formen a partir de sintagmes en plural i, per tant, són de nombre plural. És el cas de PAU (‘Proves d’Accés a la Universitat), EUA (‘Estats Units d’Amèrica’) o TIC (‘tecnologies de la informació i la comunicació’). Com es veu en els exemples, la marca de plural no s’explicita a la sigla mateix, sinó per mitjà de l’article que les acompanya, que té forma plural: les PAU, els EUA, les TIC.

I també hi ha sigles de nombre singular, concretament, les que abreugen sintagmes en singular. En aquests casos, la possibilitat de fer-les servir en plural depèn de si designen entitats úniques o no. Si fan referència a entitats úniques, com és el cas de la sigla ONU (‘Organització de les Nacions Unides’), aleshores sempre es faran servir en singular. En canvi, quan es refereixen a entitats no úniques, com CAP (‘centre d’atenció primària’) o DNI (‘document nacional d’identitat’), sí que poden tenir plural. Malgrat que tradicionalment s’ha tendit a reflectir el plural només en les sigles que s’equiparen plenament als noms comuns i s’escriuen en minúscules, com ovni, actualment també és habitual fer explícita la marca de plural en les sigles que s’escriuen amb majúscules, per mitjà d’una essa minúscula. Per tant, és igualment possible escriure els CAP com els CAPs.

Podeu consultar el document NTN (§ 1.4.1). Hi trobareu la remissió a la GIEC (§ 6.5.3.3a).

També trobareu informació sobre aquesta qüestió a la GBU (§ 9.3).