Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

De bon llegir

Si deixem de banda el sentit lul·lià del mot infinitiu —que ens podria portar fins a l’infinit i més enllà—, convindrem que avui dia quan pensem en infinitiu generalment ens ve al cap l’ús verbal d’aquesta forma. Què podríem desitjar en aquesta vall de llàgrimes?, Les crítiques li van ploure per tots costats, Ha d’esbargir les penes com pot… Per remuntar el vol d’aquests exemples anímicament prou eixuts, podríem dir que l’infinitiu és la forma verbal més neutra i que no és estrany, doncs, que sigui la que fem servir per a expressar el significat del verb en abstracte (desitjar, ploure, esbargir). Però, a part dels usos com a verb, l’infinitiu també es pot comportar com un nom. Vegem amb més detall aquest infinitiu nominal.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Entre calces i calçons

Avui hem sortit de casa amb les espardenyes ben cordades i el sarró ple de calces, calçons i calçotets, perquè volem centrar l’apunt en el significat d’aquestes paraules, que tenen l’origen en una sabata llatina però que han acabat batejant peces de vestir que cobreixen parts diverses del cos, això sí, entre el peu i la cintura. I és que, malgrat que, d’entrada, totes les paraules fan honestament la seva feina en el llenguatge de la vida quotidiana, ni la realitat més prosaica els pot impedir un cert bellugueig, un cert desig de transcendència, que miren d’abastar com bonament poden.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Escampar la boira

Embolicat d’una bòria iridescent, com diu un vers alguerès, l’apunt d’avui s’impregna d’un fenomen fonètic que ha generat parelles com àguila i àliga o òliba i òbila. Es tracta, ja es pot deduir, de l’intercanvi de sons que es produeix a l’interior d’una paraula, un procés anomenat metàtesi. I és que, de vegades, hi ha fonemes o síl·labes d’una cadena fònica que, per motius diversos, s’acaben invertint i es generen variants d’un mateix mot. Aquest és el motiu que explica parelles, més enllà del món ornitològic, com els verbs refinats eixancarrar i eixarrancar, el col·lectiu de xiquets amb xicalla o quitxalla o la coliflor capgirada en floricol.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

De vós o de tu?

Tu, que no sempre em llegeixes, has de saber que avui t’he imaginat amb un posat un xic sorneguer i m’has fet somriure… Ja ho veus, et tracto de tu, el tractament més informal i cordial, perquè crea proximitat i complicitat amb l’interlocutor, que ara mateix ets tu. Amb aquesta segona persona del singular expresso una familiaritat, real o volguda. De fet, aquesta informalitat es va imposant cada cop més en àmbits en què, fins no fa pas gaire, havien regnat el tractament de vostè i de vós.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.