Sabem que la llengua escrita segueix uns codis i unes convencions que no han de condicionar necessàriament la lectura dels textos: es tracta de dos sistemes relativament independents que segueixen pautes que no sempre coincideixen.

Un àmbit en el qual, però, l’escriptura i la pronúncia van ben lligades és l’accentuació.  La major part de mots no presenten cap dificultat més enllà de la necessitat de conèixer les normes d’accentuació. En determinats mots, sobretot cultismes i manlleus, a vegades es produeixen desplaçaments de l’accent a causa d’una influència forana o del fet que presenten un patró accentual poc freqüent. Aquests tipus de desplaçaments, en general, no són acceptables. Cal seguir la pronúncia que determina l’accentuació.

Fixem-nos en el mot karate, per exemple, que es pronuncia pla, i no com si fos esdrúixol (kàrate). També es dona un desplaçament accentual no admissible en el mot viking, que s’ha de pronunciar agut i no pla (víking). Contràriament, tuàreg té una pronúncia plana i no pas aguda (tuareg). I també hi ha mots esdrúixols que no s’han de pronunciar com si fossin aguts, com és el cas de hàndicap (i no handicap).

La majoria dels casos en què hi ha desplaçament accentual s’han incorporat a la llengua catalana en èpoques més o menys recents, provinents d’altres llengües o de vocabularis científics o tècnics. És per això que, en alguns casos, no han estat recollits per la normativa fins fa poc.

El document NTN en dona una llista prou completa, amb els mots classificats segons la pronúncia correcta, en la qual ens podem trobar més d’una sorpresa. Podeu consultar l’apartat 2.3.1.1, on s’ofereix una llista de consulta ràpida. També hi podeu trobar la remissió als apartats de les gramàtiques i de l’Ortografia (GIEC § 5.2.1.1, GEIEC § 3.2.1a, GBU § 4.1 R3, OIEC § 3.1.1.8). En el requadre gris del final hi ha la referència a alguns mots que apareixien amb una accentuació diferent al DIEC2 prèviament a les actualitzacions realitzades a partir de 2016.

En alguns casos, el desplaçament de l’accent s’ha consolidat i s’accepta tant la forma amb desplaçament com la que no en té. Són mots com bantu / bantú o antilop / antílop. Els trobareu a l’apartat 2.3.1.2, juntament amb les referències a les obres d’on s’han extret (GIEC § 5.2.1.1, OIEC § 3.1.1.8).