aoe@correu.iec.cat

Acadèmia Oberta als Ensenyants

Repàs de llengua

La reducció vocàlica en els mots derivats i compostos

4 de maig de 2026 | ,

El fenomen de la reducció vocàlica, que implica que el sistema vocàlic àton és més reduït que el tònic, es dona en tots els parlars, tot i que no en tots té la mateixa afectació. Ara bé, hi ha una sèrie de contextos en què aquest fenomen no actua o actua només parcialment. Un dels motius que poden fer que no hi hagi reducció vocàlica és de caire morfològic i afecta alguns mots derivats i compostos.

En els mots prefixats amb un prefix tònic i en alguns compostos, el constituent de l’esquerra normalment perd l’accent però no hi sol haver reducció vocàlica. Per tant, no hi ha reducció de la a de mots com antibales, paracaigudes o capdavanter, de la e en mots com extraterrestre, llepafils o trencaclosques, i tampoc de la o de postguerra, obrellaunes o compravenda.

Tanmateix, en certs mots molt usuals que es deixen de percebre com a derivats o compostos hi ha vacil·lació i de vegades sí que es produeix la reducció vocàlica. Són casos com coliflor, contradir, entrepà, prepotent o portaveu. La pronúncia d’aquests mots és vacil·lant, doncs, però la solució sense reducció vocàlica és la més general en els registres formals.

En el cas concret de la o àtona final dels prefixos i les formes prefixades, com aeroport, dinosaure, geografia, meteorologia o neologisme, habitualment sí que es redueix, i també hi sol haver reducció de la o el primer formant dels compostos a la manera culta, com catalanoaragonès o fisicoquímic. Ara bé, pot ser que no hi hagi reducció vocàlica en mots que encara no estan prou integrats en llengua general, en casos com accelerometria, trofoneurosi o acidoresistència.

En el cas dels adverbis acabats en –ment, el constituent de l’esquerra, que és la base lèxica, tampoc no es veu afectat per la reducció i, per tant, les vocals que en el mot de base són tòniques no es redueixen: alegrement, breument, ràpidament, dolçament.

Podeu consultar la GIEC (§§ 3.3.1.2 i 11.2a), la GEIEC (§§ 1.2.2 i 3.2.1) i la GBU (§ 1.3). També trobareu informació sobre els casos en què no hi ha reducció vocàlica al document NTN (§ 2.1.2.13).

El relatiu locatiu “on”

20 d'abril de 2026 | ,

El relatiu on indica localització (El lloc on vaig conèixer en Jaume) o direcció (Va anar on va voler). Pot funcionar tot sol o bé amb la preposició a, tant si té un antecedent nominal (Aquesta és l’escola (a) on treballa; El museu (a) on ens encaminàvem estava tancat) com si no té antecedent (Ho deixarem (a) on podrem; Anirem (a) on ens vau indicar), però és més freqüent l’ús sense a. Així mateix, el relatiu es pot usar amb altres preposicions de valor espacial divers, tant si té antecedent com si no en té: La drecera per on heu de trencar està ben marcada; La platja des d’on ha sortit la barca és davant de casa.

D’altra banda, quan hi ha un antecedent nominal, el relatiu locatiu on alterna amb els relatius què i el qual precedits de preposició: El lloc en què vaig conèixer en Jaume; El museu al qual ens encaminàvem estava tancat. Amb què, però, només és possible fer servir la preposició en, que té valor estàtic.

A més d’un sintagma nominal, l’antecedent del relatiu pot ser un adverbi demostratiu (Vaig anar allà/allí on volia anar). Amb l’adverbi allà, el relatiu pot tenir un valor genèric, no díctic, i formar una relativa semilliure (La Laura va allà on vol). Aquest valor genèric també l’obté en combinació amb pertot o arreu (Arreu on ha cantat ha triomfat; Hi ha bolets pertot on ha plogut).

Més enllà dels usos locatius, l’adverbi relatiu on no té en català un ús tan extens com en altres llengües romàniques. No és gaire habitual amb valor temporal (en casos com Han estat uns dies en què / en els quals no hi ha hagut servei disponible), ni de localització en una escala de graus (No podia sospitar la fama a la qual arribaria), ni en casos en què el valor locatiu és més aviat metafòric, com en Es troba en una situació en què / en el qual ha perdut l’interès per la feina o Hi ha malalties en què / en les quals el pacient pateix molt.

Finalment, no és normal l’elisió del predicat de la relativa quan coincideix amb el de la principal i, per tant, s’expressen tots dos verbs: Volia anar on anaven elles i Vinc d’on / d’allà on vens tu. Tampoc no es produeix l’elisió en casos en què la relativa conté un atribut locatiu: Ves-te’n on són elles.

Podeu consultar la GIEC (§ 27.6.2) i el document NTN (§ 4.22.2.12).

Al voltant de l’accent diacrític

23 de març de 2026 | ,

Arran de la publicació de l’Ortografia catalana de l’IEC l’any 2017, el nombre de mots que porten accent diacrític va quedar reduït a quinze. Són els següents:

      • bé: substantiu ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’ (Bé immoble declarable), adverbi (Ho has fet bé), conjunció (Bé que t’ho deia, no?), interjecció (Bé, deixem-ho córrer).
      • déu: substantiu ‘divinitat, ésser suprem’ (L’obra de Déu).
      • és: tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb ser o ésser (La taula és grisa).
      • mà: substantiu ‘part terminal del braç’ (Amb la mà estesa).
      • més: adverbi quantificador (Hi ha més capses a l’armari), substantiu ‘signe de la suma i les quantitats positives’ (Les sumes s’indiquen amb un més).
      • món: substantiu ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’ (Els conflictes d’arreu del món).
      • pèl: substantiu ‘filament que creix a la pell’ (Té un pèl blanc a la barba).
      • què: relatiu precedit de preposició (La noia en què pensava), interrogatiu (Què has dit?), exclamatiu (Què fas!), substantiu ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’ (Ja em diràs el què).
      • sé: primera persona del singular del present d’indicatiu del verb saber (Sé com fer-ho).
      • sí: adverbi d’afirmació (Sí, vindran), substantiu ‘afirmació’ (Va dir un sí molt clar).
      • sòl: substantiu ‘superfície del terreny’ (És un sòl fèrtil).
      • són: tercera persona del plural del present d’indicatiu del verb ser o ésser (Són quatre gats).
      • té: tercera persona del singular del present d’indicatiu i segona persona del singular de l’imperatiu del verb tenir (Cada dia té més cabells blancs; Té, el llibre que em vas deixar).
      • ús: substantiu ‘acció d’usar’ (L’ús d’anglicismes és molt habitual), primera persona del singular del present d’indicatiu del verb usar en balear i alguerès (No ús eines).
      • vós: pronom fort (Es refereixen a vós).

Les formes de plural d’aquests mots, quan en tenen, també s’accentuen si coincideixen gràficament amb el plural del mot no accentuat. Així, s’escriuen amb accent diacrític noms com béns, déus, pèls o sòls, mentre que altres, com mans o mons, no en porten. D’altra banda, no s’accentuen els mots derivats o compostos formats a partir d’aquests mots, com rodamon, adeu o para-sol.

Ara bé, cal tenir present que es manté l’accent diacrític en mots no inclosos en el conjunt de quinze que acabem de veure en els topònims, ateses les implicacions extralingüístiques de naturalesa legal que podria tenir eliminar-lo. Per tant, s’escriuen amb accent diacrític topònims com Cóll, Jóc o Móra d’Ebre, i també denominacions com el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós.

Molt excepcionalment, en enunciats en què es pot produir ambigüitat perquè és possible més d’una interpretació del mot homògraf, quan aquesta ambigüitat no desitjada no es pot resoldre per mitjà del context comunicatiu, és acceptable fer un ús discrecional de l’accent diacrític en mots que no formen part de la llista anterior; especialment, en expressions puntuals o enunciats aïllats, com titulars o etiquetes, i en casos marcadament particularitzats, com transcripcions d’usos metalingüístics, de textos paleogràfics, dialectals, etc.

Podeu consultar el document NTN (§ 1.2.2) i també l’OIEC (§ 3.1.3).

L’article amb els topònims

10 de març de 2026 | ,

Hi ha noms de lloc que poden anar acompanyats d’un article. L’ús de l’article amb aquests noms propis és variable, però es poden establir una sèrie de regularitats, que detallem a continuació.

Amb els noms de les poblacions, generalment no hi ha l’article, com és el cas dels topònims Perpinyà, Figueres, Balaguer, Vila-real o Torredembarra. Ara bé, n’hi ha que sí que en porten i aleshores no se’n pot prescindir, com en el cas de l’Ametlla de Mar, es Castell, la Pobla de Segur o el Port de la Selva.

Els noms de riu i de les comarques, llevat de Osona, van acompanyats de l’article, com en el cas de la Tordera, el Cardener, el Llobregat, el Xúquer o la Garona, i de comarques com el Gironès, la Safor, els Ports, l’Urgell o la Cerdanya.

En el cas dels noms de cims i muntanyes, l’ús de l’article és variable, de manera que n’hi ha que en duen i n’hi ha que no. Porten article noms com el Puigcampana o la Galera, però, en canvi, no en porten d’altres com Rocacorba o Montserrat.

Pel que fa als noms de continents, països i regions, normalment van sense article, com en el cas de Alemanya, Turquia, Islàndia, Xile o Malàisia. Ara bé, n’hi ha que el porten opcionalment, com (la) Xina, (els) Estats Units o (l’)Àfrica, i en alguns casos fins i tot és obligatori, com en el cas de l’Havana o el Caire.

Quan acompanya un topònim, l’article es comporta igual que quan precedeix un nom comú i, per tant, s’escriu amb minúscula i forma contracció amb les preposicions a, de i per, com en el cas de al Vendrell, del Segre o pel Baix Empordà. Ara bé, cal tenir en compte que, si l’article forma part del topònim, s’escriu en majúscula i no forma contracció, com a la frase Farem un viatge a El Salvador.

D’altra banda, cal no oblidar que hi ha topònims que poden anar precedits d’un nom comú genèric com ara muntaya, cim, puig, riu, serra, etc. En aquests casos, el genèric s’escriu en minúscula: el riu Ter, la serra de Tramuntana, el cim del Montgó. Ara bé, quan el genèric forma part del nom propi, també s’escriu amb majúscula, com en el cas de Prat del Comte o les Coves de Vinromà.

Podeu consultar el document NTN (§ 4.3.1.6). Hi trobareu enllaços a la GIEC (§ 16.3.1.2b), la GEIEC (§ 10.3.2c) i la GBU (§ 12.4 R6).

El verb “ésser” amb valor temporal

23 de febrer de 2026 | ,

Quan volem expressar un valor de localització en el temps, fem servir el verb ésser: La reunió és a les quatre, Ja som al febrer, Demà encara serem a l’hivern. En general el subjecte s’omet si se sobreentén que és l’emissor o emissors i el receptor o receptors. També és possible que la construcció sigui impersonal, com passa en frases com Ja és primavera o Són les cinc de la matinada —en aquest segon exemple, el verb ésser concorda amb el sintagma temporal, encara que no és un subjecte, sinó l’atribut—. Ara bé, la construcció també pot ser personal, i aleshores el verb ésser concorda amb el subjecte, com a les frases La reunió és a les sis, Les exposicions seran al juny o Tinc moltes ganes que siguem a l’estiu.

A l’hora d’indicar el dia en què ens trobem, hi ha diverses opcions. Per exemple, podem dir Ja és dilluns, amb el verb ser en tercera persona del singular. I també podem dir Ja som a dilluns o Ja som dilluns, amb el verb ser en primera persona del plural.

Com es veu en els exemples anteriors, en el cas que es tracti de la construcció personal, si el sintagma amb valor temporal que fa d’atribut és el nom d’un dia de la setmana i el verb ésser està en primera persona del plural, el nom pot no anar precedit preposició en alguns parlars: Avui som dilluns. Per tant, és possible dir Avui som a dilluns i també, en alguns parlars, Avui som dilluns. També pot anar sense preposició si es tracta d’un sintagma interrogatiu: Quin dia som, avui?

Podeu consultar la GIEC (§ 22.3.2.1), la GEIEC (§ 28.2) i la GBU (§ 33.1).

La pronúncia de la essa en mots prefixats

9 de febrer de 2026 | ,

En alguns mots prefixats, si el primer element acaba en vocal i el segon comença amb essa, hi ha una essa sorda que queda en posició intervocàlica. És el cas de mots com asèptic, contrasenya, ecosistema, entresol, monosíl·lab, preselecionar, sobresalt o vicesecretari. Com es veu en els exemples, en aquests mots s’escriu s. Ara bé, aquesta essa es pronuncia sorda, i no sonora.

En alguns casos, s’ha anat perdent  la consciència que es tracta d’un mot derivat i això ha provocat que s’hagi estès la pronúncia amb essa sonora. És el que passa en mots com ara dinosaure o cromosoma, en què és habitual sentir la pronúncia sonora, tot i que la essa d’aquests mots ha de ser sorda, atès que són mots formats per dino– i –saure i cromo– i –soma, respectivament.

La norma general que indica que cal escriure s en aquests mots derivats presenta algunes excepcions. Concretament, s’escriuen amb ss els derivats formats amb els prefixos a‑ (no negatiu), des‑ i dis‑ (negatius) i re‑, com assaborir, assegurar, associar, dessalar, dessabor, dissimular, dissident, ressaltar, resseguir, ressenya o ressò. En canvi, s’escriu amb una sola essa el mot resecció, pres del llatí ja amb aquesta grafia.

També s’escriuen amb doble essa alguns mots ja formats en llatí, els manlleus i alguns mots antics que ja tenen una tradició consolidada amb aquesta grafia, com bissextil, pressupost, prosseguir  o ressol.

Podeu consultar l’OIEC (§§ 2.6.2 i 2.6.3.1) i la GBU (§ 8.3 R4).

Grafia de la erra en els mots prefixats i compostos

26 de gener de 2026 | ,

En els mots prefixats i compostos, si el segon constituent comença amb erra i aquesta erra queda en posició intervocàlica, generalment es representa amb una erra simple, encara que la pronúncia correspon a la erra vibrant. És el que passa en mots com autoretrat, bioritme, contrareforma, extraradi, infraroig, semirecta, teleradar, termoregulador o vicerector. Cal tenir en compte que, en el cas dels compostos patrimonials, s’escriu un guionet: barba-roig, guarda-roba, mata-rates.

Ara bé, hi ha alguns casos que constitueixen una excepció a aquesta norma i que s’escriuen amb doble erra. Els detallem a continuació:

    • Derivats formats amb els prefixos a‑ privatiu, a‑ verbalitzador, co‑ (variant de con‑, escrita cor‑) i i‑ (variant de in‑, escrita ir‑), com arrítmia, arrecerar, corresponsable o irracional.
    • El mot erradicar i els seus derivats, com ara erradicació i erradicatiu.
    • Mots que ja venien prefixats del llatí, com birrem, prerrogativa o pròrroga.
    • Compostos manllevats, com ara aiguarràs o bancarrota, compostos delocutius, com ara arreveure o anorrear, i compostos antics amb una grafia ja consolidada amb doble erra, com ara banyarriquer.
    • Mots formats amb els radicals d’origen grec raqui(o)‑, reo‑, rin(o)‑, rinco‑, riz(o)‑ i rodo‑, i també amb les terminacions ‑rràfia, ‑rràgia, ‑rrea, ‑rrexi, ‑rrinc i ‑rroide, com ara cefalorraquidi, hemorreològic, otorrinolaringòleg, ornitorrinc, arrizotònic, neurorràfia, hemorràgia, amenorrea o hemorroide.
    • Derivats formats amb prefixos acabats en erra, com hiper‑, inter‑, super‑ i ciber‑: hiperrealisme, interregne, superrealista, ciberrisc.

Podeu consultar l’OIEC (§ 2.4.2). Al document NTN (§ 1.1.2.1) podeu consultar les novetats sobre la grafia de la erra en mots prefixats i compostos respecte de la normativa anterior.

“En” i “al” davant d’infinitiu amb valor temporal i causal

12 de gener de 2026 | ,

La preposició en, quan va seguida d’un infinitiu, es pot fer servir amb un significat equivalent al de l’adverbi quan i pot introduir un adjunt amb valor temporal. Si el temps de l’oració principal és perfectiu (es refereix a una acció acabada), l’adjunt expressa una situació immediatament anterior a l’acció de la principal, com a a la frase En tornar a l’hotel al migdia, van dinar. En canvi, si el verb de l’oració principal és imperfectiu (es refereix a una acció no acabada), l’adjunt pot expressar una situació que queda inclosa en la de l’oració principal, com a En arribar a la casa de colònies, estaven netejant les habitacions. Si el verb de la principal té un valor habitual, s’hi afegeix el valor de repetició en el temps, com a la frase En collir les olives, ens en portava un sac.

Encara que en els registres formals s’ha donat preferència a la construcció amb en, amb aquest valor temporal també es fa servir la contracció al, formada per la preposició a i l’article definit, seguida d’un infinitiu. Així, també és possible una frase com ara A l’arribar a l’escola, el mestre el va saludar.

La contracció al es feia servir en la llengua antiga amb un valor duratiu equivalent a ‘mentre’, seguida d’un infinitiu nominalitzat, com a Al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dany. Aquest ús es manté, encara que no amb infinitius nominalitzats, en diferents parlars valencians, en què en es fa servir amb el valor de ‘així que’ i al adopta el sentit de ‘mentre’: Al travessar el menjador, va mirar cap allà (‘mentre travessava el menjador’).

En la llengua moderna, la construcció amb la preposició en seguida d’un infinitiu simple ha adquirit un valor causal derivat del valor de seqüenciació temporal, un ús que trobem en frases com En dir el que pensa, se sent alliberada o En no trobar-te a casa, vaig pensar que t’havien entretingut. En els parlars en què es fa servir la contracció al seguida d’infinitiu amb valor temporal, també s’ha generalitzat l’ús d’aquesta construcció amb valor causal: Al no tenir notícies teves, vaig pensar que no havies arribat a casa. Cal tenir en compte, però, que no es pot inferir una relació de causalitat si no s’expressa una seqüenciació temporal de fets encadenats. Per tant, una frase com En engegar el cotxe, va començar a ploure, atès que expressa més aviat simultaneïtat, no és equivalent a Com que vaig arrencar el cotxe, va començar a ploure.

Podeu consultar la GIEC (§§ 29.2.5a i 31.4.2.1f). Al document NTN (§§ 4.15.5.4 i 4.24.2.3), hi trobareu les novetats respecte de la normativa anterior.

Al voltant de la prefixació: els espais en blanc en casos particulars

15 de desembre de 2025 | ,

Com ja vam explicar en aquesta entrada, una de les excepcions a la norma general que indica que els mots prefixats s’escriuen amb el prefix i la base lèxica aglutinats són les locucions i les expressions lexicalitzades. És a dir, quan un prefix precedeix una construcció d’aquest tipus, cal separar els constituents amb un espai en blanc, com a ex mosso d’esquadra i vice primer ministre. Això també s’aplica en el cas de construccions, habituals en els registres informals, en què es fan servir amb intenció hiperbòlica prefixos com ara super-, mega-, ultra– o hiper– per a modificar locucions: super a prop, mega d’hora.

En canvi, s’escriuen aglutinades les construccions formades per un prefix i una expressió que, a diferència de les anteriors, no és lexicalitzada. És el que passa a exmosso d’una botiga (o d’un magatzem, d’una fàbrica, etc.) o viceministre de l’Interior (o d’Ensenyament, d’Economia, etc.), en què el segon element de l’expressió és el complement del nucli del sintagma i tots dos elements conserven el seu sentit propi. En alguns casos el complement precedeix el nucli del sintagma, com passa a males olors, ben senyalitzada o poca estona. Quan aquestes expressions van precedides d’un prefix, no hi ha aglutinació, sinó que s’escriu un espai en blanc, malgrat que no es tracta d’expressions lexicalitzades: anti males olors, mega ben senyalitzada, súper poca estona.

Podeu consultar l’OIEC (§ 4.4.1.3b). Per mitjà d’aquest enllaç podeu accedir a totes les actualitzacions de l’obra, la més recent de les quals és la del novembre del 2025.

La concordança del participi dels temps verbals compostos

24 de novembre de 2025 | ,

El participi és una forma verbal no personal que presenta flexió de gènere i nombre i que es pot fer servir com a adjectiu o per a construir determinades formes verbals compostes. Quan actua com un adjectiu, concorda amb el nom que acompanya, com a el nou redactor contractat, la frase eliminada, les proves corregides i els dispositius adquirits per l’empresa. I també pot presentar concordança en alguns contextos quan forma part d’una forma verbal composta.

El participi d’una forma verbal composta pot concordar amb el complement directe de la frase si aquesta funció la fa un pronom feble d’acusatiu de tercera persona, com a la botiga avui no l’han oberta, les faldilles les has escurçades i els llibres els ha portats a l’escola. Aquesta concordança era general en la llengua antiga i, actualment, es manté en una part important dels parlars, encara que ha perdut terreny a favor de la construcció invariable, amb la forma masculina singular de participi: la botiga avui no l’han obert, les faldilles les has escurçat i els llibres els ha portat a l’escola. Cal tenir en compte que en el cas del pronom masculí singular hi ha coincidència amb la construcció invariable: el got l’he deixat a l’aigüera.

També hi pot haver concordança quan el verb en participi és modal o aspectual, com a la frase no l’he poguda llegir abans. La concordança es pot donar també si el participi és un verb causatiu, com fer o deixar, o de percepció, com sentir o veure, i aleshores el pronom amb què concorda pot fer de subjecte o de complement directe del verb en infinitiu: avui l’hem deixada sortir, no te l’he sentida explicar mai.

Cal tenir en compte que, en els parlars en què es manté la concordança, és més habitual amb els pronoms femenins que no pas amb el pronom de masculí plural. D’altra banda, la concordança se sol mantenir en els registres formals.

A part d’aquest tipus de concordances, en els parlars baleàrics i, en menor mesura, en els parlars septentrionals, també es dona la concordança amb el pronom en, com a no n’ha eliminada cap, de frase. A més, en els parlars baleàrics hi pot haver concordança en altres casos, sobretot en construccions en què el complement directe apareix davant del verb. Especialment, amb pronoms reflexius, com a t’he vista contenta i encara no m’he matriculada. També és possible la concordança del participi en oracions passives pronominals, com a la revista s’ha publicada avui, amb pronoms relatius, com a les mentides que t’he dites, i amb sintagmes interrogatius o exclamatius, com a quantes coses heu fetes?

Podeu consultar la GIEC (§§ 13.5.2.4, 9.5.1e i 18.6.3.1e), la GEIEC (§§ 13.7.1 i 5.4.1) i la GBU (§§ 6.5 R3 i 17.2 R2). Al document NTN (§ 4.9.2.4) podeu consultar quines són les novetats respecte a la normativa anterior a la publicació de la GIEC l’any 2016 .

Propers esdeveniments