La dièresi és un signe gràfic que s’utilitza sobre les vocals i i u i que pot tenir dues funcions diferents. La primera és indicar que cal pronunciar la u dels grups güe, güi, qüe i qüi, com a bilingüe, lingüista, qüestió o terraqüi. La segona és marcar que una i o una u no forma diftong amb la vocal precedent, com a veïnes, llaüt, geniüt, fortuït o amoïnar, o ni amb la vocal anterior ni amb la següent, com a reduïa o agraïen. Ara bé, no es fa servir dièresi en els casos en què es pot escriure un accent, atès que les regles d’accentuació prevalen per sobre de la dièresi: país, veí, traíem (però països, veïns, traïa).

Cal destacar alguns mots en què la i o la u no formen diftong amb la vocal anterior, a diferència d’altres de similars en què sí que n’hi ha, com en el cas de les parelles aïrada i airada, beina i veïna, beneït i beneit, o reïna i reina.

Més enllà dels casos purament lèxics, es poden distingir una sèrie de contextos en què es fa servir la dièresi de manera sistemàtica per a indicar que no hi ha diftong:

• Les formes del singular i la tercera del plural del present de subjuntiu dels verbs acabats en –ear, –iar, –oar i –uar: creï, estudiïs, lloï, suïn.
• Les formes del singular i la tercera persona del plural de l’imperfet d’indicatiu acabades en vocal seguida de les terminacions –ia, –ies i –ien: concloïa, conduïes.
• Els derivats amb sufixos com ara –itat, –isme o –itzar: fluïditzar, laïcisme, heroïcitat. En canvi, generalment no porten dièresi els derivats amb el sufix –al: coital, romboidal.

D’altra banda, hi ha casos en què, encara que es pronuncia un hiat, no es fa servir la dièresi:

• En les terminacions de les formes d’infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs de la tercera conjugació quan van precedides de vocal: agrair, beneint, pairan, conduiries (però amoïnaria o arruïnaré, perquè la dièresi va sobre una vocal del radical i no de la terminació).
• Entre el prefix i la base lèxica en els mots prefixats i entre els elements que formen els mots compostos: antiincendis, reiniciar, contraindicat, tallaungles. En canvi, s’escriuen amb dièresi alguns mots en què pot no ser evident que es tracta de mots derivats o compostos, com ara aïrar, aïllar, de reüll o saltaülls; i també les formes del verb reeixir sense la e del radical, com reïxo o reïxes, per a evitar la confusió amb el dígraf ix.
• En els sufixos –isme i –ista: egoista, altruisme (però proïsme i lluïsme, que no són derivats amb –isme).
• En els mots amb les terminacions llatines –um i –us, com aquàrium, mèdium, pòdium, íleus o Màrius, i els mots d’origen llatí duumvir i triumvir i els seus derivats.

Podeu consultar l’OIEC (§ 3.2.2). En el document NTN (§ 1.2.3.1) podeu consultar les novetats en relació amb l’ús de la dièresi respecte de la normativa anterior a la publicació de l’OIEC.

Arran de la publicació de l’Ortografia catalana de l’IEC l’any 2017, el nombre de mots que porten accent diacrític va quedar reduït a quinze. Són els següents:

• • • bé: substantiu ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’ (Bé immoble declarable), adverbi (Ho has fet bé), conjunció (Bé que t’ho deia, no?), interjecció (Bé, deixem-ho córrer).
    • déu: substantiu ‘divinitat, ésser suprem’ (L’obra de Déu).
    • és: tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb ser o ésser (La taula és grisa).
    • mà: substantiu ‘part terminal del braç’ (Amb la mà estesa).
    • més: adverbi quantificador (Hi ha més capses a l’armari), substantiu ‘signe de la suma i les quantitats positives’ (Les sumes s’indiquen amb un més).
    • món: substantiu ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’ (Els conflictes d’arreu del món).
    • pèl: substantiu ‘filament que creix a la pell’ (Té un pèl blanc a la barba).
    • què: relatiu precedit de preposició (La noia en què pensava), interrogatiu (Què has dit?), exclamatiu (Què fas!), substantiu ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’ (Ja em diràs el què).
    • sé: primera persona del singular del present d’indicatiu del verb saber (Sé com fer-ho).
    • sí: adverbi d’afirmació (Sí, vindran), substantiu ‘afirmació’ (Va dir un sí molt clar).
    • sòl: substantiu ‘superfície del terreny’ (És un sòl fèrtil).
    • són: tercera persona del plural del present d’indicatiu del verb ser o ésser (Són quatre gats).
    • té: tercera persona del singular del present d’indicatiu i segona persona del singular de l’imperatiu del verb tenir (Cada dia té més cabells blancs; Té, el llibre que em vas deixar).
    • ús: substantiu ‘acció d’usar’ (L’ús d’anglicismes és molt habitual), primera persona del singular del present d’indicatiu del verb usar en balear i alguerès (No ús eines).
    • vós: pronom fort (Es refereixen a vós).

Les formes de plural d’aquests mots, quan en tenen, també s’accentuen si coincideixen gràficament amb el plural del mot no accentuat. Així, s’escriuen amb accent diacrític noms com béns, déus, pèls o sòls, mentre que altres, com mans o mons, no en porten. D’altra banda, no s’accentuen els mots derivats o compostos formats a partir d’aquests mots, com rodamon, adeu o para-sol.

Ara bé, cal tenir present que es manté l’accent diacrític en mots no inclosos en el conjunt de quinze que acabem de veure en els topònims, ateses les implicacions extralingüístiques de naturalesa legal que podria tenir eliminar-lo. Per tant, s’escriuen amb accent diacrític topònims com Cóll, Jóc o Móra d’Ebre, i també denominacions com el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós.

Molt excepcionalment, en enunciats en què es pot produir ambigüitat perquè és possible més d’una interpretació del mot homògraf, quan aquesta ambigüitat no desitjada no es pot resoldre per mitjà del context comunicatiu, és acceptable fer un ús discrecional de l’accent diacrític en mots que no formen part de la llista anterior; especialment, en expressions puntuals o enunciats aïllats, com titulars o etiquetes, i en casos marcadament particularitzats, com transcripcions d’usos metalingüístics, de textos paleogràfics, dialectals, etc.

Podeu consultar el document NTN (§ 1.2.2) i també l’OIEC (§ 3.1.3).

En els mots prefixats i compostos, si el segon constituent comença amb erra i aquesta erra queda en posició intervocàlica, generalment es representa amb una erra simple, encara que la pronúncia correspon a la erra vibrant. És el que passa en mots com autoretrat, bioritme, contrareforma, extraradi, infraroig, semirecta, teleradar, termoregulador o vicerector. Cal tenir en compte que, en el cas dels compostos patrimonials, s’escriu un guionet: barba-roig, guarda-roba, mata-rates.

Ara bé, hi ha alguns casos que constitueixen una excepció a aquesta norma i que s’escriuen amb doble erra. Els detallem a continuació:

• • Derivats formats amb els prefixos a‑ privatiu, a‑ verbalitzador, co‑ (variant de con‑, escrita cor‑) i i‑ (variant de in‑, escrita ir‑), com arrítmia, arrecerar, corresponsable o irracional.
  • El mot erradicar i els seus derivats, com ara erradicació i erradicatiu.
  • Mots que ja venien prefixats del llatí, com birrem, prerrogativa o pròrroga.
  • Compostos manllevats, com ara aiguarràs o bancarrota, compostos delocutius, com ara arreveure o anorrear, i compostos antics amb una grafia ja consolidada amb doble erra, com ara banyarriquer.
  • Mots formats amb els radicals d’origen grec raqui(o)‑, reo‑, rin(o)‑, rinco‑, riz(o)‑ i rodo‑, i també amb les terminacions ‑rràfia, ‑rràgia, ‑rrea, ‑rrexi, ‑rrinc i ‑rroide, com ara cefalorraquidi, hemorreològic, otorrinolaringòleg, ornitorrinc, arrizotònic, neurorràfia, hemorràgia, amenorrea o hemorroide.
  • Derivats formats amb prefixos acabats en erra, com hiper‑, inter‑, super‑ i ciber‑: hiperrealisme, interregne, superrealista, ciberrisc.

Podeu consultar l’OIEC (§ 2.4.2). Al document NTN (§ 1.1.2.1) podeu consultar les novetats sobre la grafia de la erra en mots prefixats i compostos respecte de la normativa anterior.