Nova actualització de la ‘Gramàtica essencial de la llengua catalana’, que arriba a la tercera edició

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha actualitzat per segona vegada la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), la gramàtica en línia aprovada per l’IEC el 2018 i oberta al públic el gener del 2019.

Gramàtica essencial' del IEC: anàlisi de dotze punts conflictius - VilaWeb

La novetat principal d’aquesta tercera edició són les informacions de caràcter dialectal incorporades a fi de fer una descripció més precisa dels parlars en què es troben certs trets gramaticals. S’ha fet una atenció especial a parlars amb una extensió menor, com ara el tortosí, el septentrional o l’alguerès.

En la segona edició de l’obra es van incorporar més de deu mil fitxers de so que il·lustren fenòmens fonètics descrits en l’obra mitjançant pronúncies corresponents a un o a diferents parlars catalans. Anteriorment, s’hi va incorporar un cercador general que permet fer cerques de mots i de cadenes de mots, que se sumava al cercador que busca els termes en els quadres resum de la GEIEC i al que cerca els mots concrets en el glossari de definicions de l’obra. Llavors també es van incorporar nous enllaços a la versió en línia de l’Ortografia catalana (IEC, 2017).

La GEIEC és una versió reduïda i adaptada de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC, 2016). Es presenta en un format dissenyat per a la consulta en línia i té com a objectiu general fer accessible a un públic ampli la descripció i la normativa gramaticals contingudes en la GIEC.

Aquesta gramàtica en línia de l’IEC es pot consultar a l’adreça https://geiec.iec.cat.

En aquest enllaç trobareu un vídeo tutorial de Youtube en què s’explica com funciona.

L’‘Onomasticon Cataloniae’ de Joan Coromines, en línia

Resultat d'imatges per a "onomasticon cataloniae"

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Fundació Pere Coromines han publicat a internet la versió digitalitzada de l’Onomasticon Cataloniae (OnCat) de Joan Coromines. Es tracta d’una de les dues obres catalanes principals de Joan Coromines, juntament amb el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat). L’Onomasticon conté més de 400.000 topònims vius i és fruit de més de seixanta anys de dedicació.

A partir d’ara, qualsevol usuari podrà veure o descarregar la informació que li interessi d’aquesta obra. El text de Coromines es presenta en facsímil, equipat amb un índex molt potent que facilita fer-hi cerques. Aquest índex s’ampliarà encara amb el buidatge de l’obra, que recuperarà informació lingüísticament molt valuosa relacionada principalment amb:

  1. Els noms comuns, les formes dialectals i les parèmies de la llengua catalana.
  2. Els noms comuns i les formes dialectals d’altres llengües romàniques.
  3. Els noms propis no catalans presents en l’obra, ja que actualment no tenen una presència sistemàtica en l’índex.
  4. Les formes esmentades com a documentació antiga dels topònims catalans, que tampoc tenen una presència sistemàtica en l’índex.

El projecte –encara viu– és dirigit per José Enrique Gargallo Gil, professor de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l’IEC.

L’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines estudia fonamentalment els noms propis catalans, però alhora és una obra de gran riquesa lèxica i dialectal que ultrapassa l’àmbit de la nostra llengua. Aquests darrers anys, una bona colla d’estudiosos han posat de manifest la projecció universal de l’obra i la utilitat que té per a filòlegs de les altres llengües, especialment les romàniques.

Resultat d'imatges per a "onomasticon cataloniae"

Actualització de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic

Des del passat 1 d’octubre es pot accedir a una nova actualització de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic per mitjà d’aquest enllaç. Es tracta d’una actualització de la primera edició que inclou les principals incorporacions de les dues últimes actualitzacions de la versió en línia del DIEC2 (maig del 2019 i maig del 2020). S’hi han introduït 78 unitats lèxiques noves i una trentena de modificacions.

Pel que fa a les addicions, la majoria són unitats lèxiques que s’han incorporat en l’última actualització del DIEC2 (maig del 2020). Hi destaquen noms com etilòmetre, sororitat i supremacisme; adjectius com impactantllegit (‘que té coneixements fruit de les lectures que ha acumulat’) i maleducat; verbs com empoderar, i locucions com a jutjar perde l’ordre deni parlar-ne/ni pensar-hi i picar alt.

S’incorporen també en aquesta versió algunes unitats lèxiques que encara no són al DIEC2, marcades amb un asterisc (*), com animalistaemergència climàticaimaginari (‘conjunt d’imatges i estereotips d’un grup social’), cúpula (‘conjunt dels màxims dirigents d’un partit, d’un organisme o d’una empresa’), retallada (‘conjunt de mesures econòmiques destinades a reduir la despesa pública’), alta costura i zona euro / eurozona. També s’hi han afegit algunes formes alternants, vives en la llengua oral, marcades com a informals (↓), com ostres fer el paperina.

Pel que fa a les modificacions, la major part també són conseqüència de la publicació de les dues últimes actualitzacions del DIEC2. D’aquesta manera, els articles afegits a la nomenclatura del DIEC2 han permès treure la marca de falta de documentació al DIEC2 (*) de 26 unitats lèxiques, com bitcoincapaltardcassoladaempoderamenthalalmigrantsobiranistavistaireno es mereixenen ocasió de i moble bar.

En alguns casos, s’ha modificat la informació de flexió o de subcategorització: incorporació de flexió en adjectius com blaugrana [pl. blaugranes blaugrana] o en noms com no-sé-què [pl. no-sé-quès], modificació de subcategorització en verbs com gasificar (s’ha canviat la categoria v. tr. per v. tr. intr. pron.), i modificació de la categoria lèxica en entrades com  (se n’ha eliminat la categoria conj. i se n’han situat les subentrades sota  adv.).

Finalment, s’han esmenat alguns errors de la primera edició, sobretot en unitats lèxiques d’àmbit restringit, d’acord amb les aportacions i els suggeriments rebudes dels usuaris de l’obra.

L’IEC publica la base de dades lexicogràfica BDLex

L’IEC ha incorporat al portal de recursos de la Secció Filològica la base de dades lexicogràfica BDLex, que permet accedir, mitjançant una aplicació de consulta específica, als tretze diccionaris catalans següents:

DMFC = FEBRER I CARDONA, Antoni. Diccionári menorquí españól francês y llatí. [Manuscrit, principis de segle XIX; publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, 2001]

DEBJ = ESTEVE, Joaquim; BELLVITGES, Josep; JUGLÀ I FONT, Antoni. Diccionario-catalan-castellano-latino. Barcelona: en la oficina de Tecla Pla Viuda, 1803 i 1805. 2 v.

DLCL = LABÈRNIA, Pere. Diccionari de la llengua catalana: Ab la correspondencia castellana y llatina. Barcelona: Estampa dels Hereus de la V. Pla, 1839 i 1840. 2 v.

DMCF = FIGUERA, Pere Antoni. Diccionari mallorqui-castella. Palma: Imprenta y Llibreria de Esteva Trias, 1840

DVCE = ESCRIG, José. Diccionario valenciano-castellano. València: Imprenta de J. Ferrer de Orga, 1851

NDMA = AMENGUAL, Joan Josep. Nuevo diccionario mallorquin-castellano-latin. Palma: Imprenta y Librería de Juan Colomar, 1858. 2 v.

DMCT = [TARONGÍ I CORTÈS, Josep]. ʻDiccionari mallorquí-castelláʼ per un mallorquí, aficionat á sa seva llengua. Palma de Mallorca: Imprenta d’en Bartomeu Rotger, 1878. [Inacabat]

DGMG = MARTÍ I GADEA, Joaquim. Novísimo diccionario general valenciano-castellano. València, 1891

DCVB = ALCOVER, Antoni Maria; MOLL, Francesc de Borja. Diccionari català-valencià-balear. Ciutat de Mallorca, 1926-1968. 10 v.

DPCV = VALLÈS, Emili. Pal·las: Diccionari català-castellà-francès: Amb vocabularis castellà-català- francès-català. Barcelona: Horta, [1927]

DGLC = FABRA, Pompeu. Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932

DGFP = FERRER PASTOR, Francesc. Diccionari general. València: Impremta Fermar, 1985

DIEC1 = INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62: Enciclopèdia Catalana: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Palma de Mallorca: Moll; València: Edicions 3 i 4, 1995

La base de dades lexicogràfica BDLex va ser constituïda originalment en el marc del programa de recerca Diccionari del Català Contemporani (DCC), que es desenvolupà, sota la direcció de Joaquim Rafel i Fontanals, entre el 1985 i el 2016. L’objectiu principal del DCC va ser la publicació del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), en què la BDLex es va utilitzar com a font d’informació complementària.

Els treballs de constitució de la BDLex es van desenvolupar entre el 1997 i el 1999, amb la implementació d’una aplicació de consultes específica que no era accessible públicament. En aquest entorn de treball s’ha portat a terme l’explotació d’aquest recurs en diferents tasques, com ara la redacció del DDLC, els informes de les Oficines Lexicogràfiques, sol·licituds d’informació sobre qüestions concretes del diccionari per part de membres de l’IEC o d’usuaris externs, entre altres.

L’interès que pot tenir la informació lingüística continguda en la BDLex ha portat la Secció Filològica de l’Institut a emprendre els treballs per a la constitució d’una aplicació de consulta accessible públicament que, a més, s’integri en el conjunt de recursos lingüístics que la institució té actualment a disposició pública. Aquesta aplicació permet l’accés al contingut de la BDLex a partir de les entrades dels diccionaris. Atès que alguns diccionaris van ser publicats amb anterioritat a la consolidació de la normativa de l’IEC (amb la consegüent diversitat ortogràfica que això representa), la BDLex incorpora la informació necessària per a permetre la consulta simultània a tots els diccionaris. Així, cada una de les entrades ha estat associada a una forma normalitzada, la qual és, de fet, l’element que permet l’accés a la informació continguda en els diccionaris.

Publicació del ‘Glossari de termes gramaticals’

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha obert al públic el Glossari de termes gramaticals, un recull terminològic en línia que conté set-cents articles corresponents a termes gramaticals dels camps de la fonètica, la morfologia i la sintaxi.

Per a elaborar-lo, s’ha partit del glossari de la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), que s’ha revisat i ampliat. Com el glossari de la GEIEC, obert al públic el gener del 2019, el Glossari de termes gramaticals es consulta en línia, però, a diferència d’aquell, no és un element auxiliar de la gramàtica sinó una obra lexicogràfica autònoma.

Presenta la novetat d’incloure —a més del lema, la definició i els exemples— informacions complementàries diverses: sinònims, termes relacionats conceptualment, termes amb què l’entrada manté relacions de complementarietat o contrast i equivalents en castellà. També s’han incrementat les informacions addicionals en forma de nota que segueix la definició. Els articles principals contenen, a més, una remissió a l’apartat de la GEIEC en què es defineix el concepte, cosa que permet ampliar la informació, de manera que es dona accés a una caracterització enciclopèdica de cadascuna de les entrades corresponents a lemes principals. D’aquesta manera, la remissió reconnecta el Glossari de termes gramaticals amb l’obra de què parteix: la GEIEC.

Aquest glossari en línia forma part del Portal CiT de l’Institut d’Estudis Catalans i es pot consultar aquí.

Segona edició de la ‘Gramàtica essencial de la llengua catalana’

Aquesta versió incorpora fitxers de so que il·lustren fenòmens fonètics descrits en l’obra

Ja es pot accedir a una nova actualització de la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), aprovada per l’Institut d’Estudis Catalans el 2018 i oberta al públic al gener de 2019.

La principal novetat de la nova versió és la incorporació de fitxers de so (se n’han editat més de deu mil) que il·lustren fenòmens fonètics descrits en l’obra mitjançant pronúncies corresponents a un o a diferents parlars catalans. Els fitxers de so permeten sentir exemples amb informació fonètica continguts en els quadres, en les figures dels contorns entonatius i, ocasionalment, també en el en el cos del text de la GEIEC.

El clic sobre la icona d’àudio   dona accés a la reproducció d’un fitxer de so en format MP3, quan conté la pronúncia d’un únic parlar, o bé a una finestra emergent amb accés a diferents parlars. En general, s’il·lustren els fenòmens descrits en els quatre grans parlars (central, baleàric, nord-occidental i valencià), per a la qual cosa s’han enregistrat tots els exemples amb una veu femenina i una altra de masculina i posteriorment se n’ha triat una.

Trobareu una descripció més detallada del projecte a l’apartat 3.3. de la Presentació de l’obra.

A banda d’altres millores de contingut i de format, en la nova edició la navegació dins de la plataforma permet accedir a l’apartat següent del capítol a través d’un enllaç situat al final de cada apartat.

Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana

La Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU) és una obra normativa i descriptiva que s’adreça al públic no especialitzat i molt específicament al món de l’Administració, dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament. S’ha concebut com a manual de consulta que orienti en la interpretació i l’aplicació de la normativa de l’IEC. Està redactada d’una manera clara i entenedora, amb una organització basada en quadres resum i en remarques normatives i d’ús, il·lustrats amb un gran nombre d’exemples. Les remarques inclouen informacions molt sintètiques de caràcter pràctic, formulades com a unitats autònomes, sobre aspectes rellevants des del punt de vista de l’ús.

Amb la publicació de la GBU, que es distribuirà a les llibreries el 4 de setembre, es completa el conjunt de gramàtiques institucionals de l’IEC que parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC, 2016) i segueix amb la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018), gramàtica en línia consultable en l’adreça https://geiec.iec.cat, la qual és la font directa de la GBU i amb la qual es complementa.

El primer acte de presentació de la GBU tindrà lloc en la Setmana del Llibre en Català el dia 9 de setembre a les 18.30 hores. Hi participaran M. Josep Cuenca, directora de l’obra, i Màrius Serra, tots dos membres de la Secció Filològica.

Com en el cas de la GEIEC, hem preparat una presentació breu de la GBU. També us n’adjuntem una mostra de l’obra, el capítol 14, dedicat als possessius.

Actualització de la ‘Gramàtica essencial de la llengua catalana’

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha actualitzat la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), la gramàtica en línia aprovada per l’IEC el 2018 i oberta al públic el gener de 2019.

La novetat principal és la incorporació d’un cercador general que permet fer cerques de mots i de cadenes de mots. Això fa aquesta obra digital encara més accessible. El cercador general se suma al cercador que busca els termes en els quadres resum de la GEIEC i al que cerca els mots concrets en el glossari de definicions de l’obra.

A partir d’ara, els usuaris també trobaran en els continguts de la GEIEC nous enllaços a la versió en línia de l’Ortografia catalana (IEC, 2017).

La GEIEC és una versió reduïda i adaptada de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC, 2016). Es presenta en un format dissenyat per a la consulta en línia i té com a objectiu general fer accessible a un públic ampli la descripció i la normativa gramaticals contingudes en la GIEC.

Us recordem que aquesta gramàtica en línia de l’IEC es pot consultar a l’adreça https://geiec.iec.cat.

En aquest enllaç hi trobareu un vídeo tutorial de Youtube on s’explica com funciona.

Presentació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’

El passat dilluns 27 de maig va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’IEC la presentació del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), emmarcat dins del projecte Diccionari del Català Contemporani, dirigit per Joaquim Rafel i Fontanals, membre de la Secció Filològica. L’acte, sota la presidència de Joandomènec Ros, president de l’IEC, va comptar amb les intervencions de M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica; Joaquim Rafel, director del projecte, i Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Joandomènec Ros va obrir l’acte afirmant que l’IEC «ha invertit molts esforços en aquest projecte que, sens dubte, s’ho mereix» i subratllant el caràcter «obert i gratuït del DDLC».

El diccionari es pot consultar en l’adreça http://dcc.iec.cat/ddlci.

 

Seguidament, hi va haver la intervenció de M. Teresa Cabré, que va explicar que «la presentació d’avui és un acte molt especial, ja que feia temps que volíem celebrar amb solemnitat l’acabament d’un gran projecte, no només per les seves dimensions (tant pel nombre de gent que hi ha treballat, un total de 77 col·laboradors, com pel temps que s’hi ha esmerçat, de 1998 a 2016), sinó també per la seva importància. Es tracta d’un projecte singular i molt específic del qual poques llengües disposen.» Cabré va comentar que el projecte del Diccionari del Català Contemporani «va començar l’any 1985 amb una idea molt clara de projecte global que incloïa dos subprojectes encadenats i seqüencials: la constitució d’un corpus textual i l’explotació d’aquest corpus per a elaborar un diccionari, el que avui és el Diccionari descriptiu de la llengua catalana». Des de l’any 2005 l’obra és accessible al públic i ara per ara el diccionari ja està acabat formalment, tot i que resta «obert a les actualitzacions que calguin. La llengua catalana evoluciona i el corpus també». Cabré va cloure la seva intervenció afirmant que «ens hem de prendre el DDLC com un gran tresor, perquè, a més de donar-nos una radiografia de la llengua en el període que va de 1833 a 1988, ens forneix també la metodologia de treball amb què s’ha realitzat».

Per la seva banda, Joaquim Rafel va fer la presentació de obra. El director del projecte va apuntar que la represa de la tasca de l’IEC es va fer «amb el desig que els treballs no fossin insensibles als avenços científics, metodològics i tecnològics que havien tingut lloc durant els anys de pràctica inactivitat de l’IEC». En aquest sentit, amb el projecte del Diccionari del Català Contemporani, l’Institut es va avançar a altres institucions comparables del seu entorn en l’aplicació de la informàtica a la recerca lingüística i, més concretament, en la constitució de corpus textuals. Rafel va explicar que «el DDLC s’ocupa de la definició i la caracterització de les unitats lèxiques de la llengua, des del punt de vista del seu contingut i de la seva utilització real, sense restriccions de caràcter prescriptiu ni d’altra naturalesa». Això vol dir que el diccionari conté paraules, expressions i usos que no figuren en els repertoris normatius de l’IEC. Aquests elements inclouen una marca visible de no normativitat (•) que els diferencia dels que gaudeixen de la sanció normativa. En aquest sentit, Rafel va afegir que «l’IEC es dota amb aquesta obra d’un instrument molt valuós a l’hora d’exercir la seva activitat com a institució acadèmica encarregada de l’establiment i l’actualització de la normativa lingüística».

Una de les característiques del DDLC és que s’aparta dels diccionaris per al gran públic. Rafel va argumentar que «es fonamenta en una investigació sobre bases noves, amb el màxim rigor i amb un alt grau de formalització del llenguatge. Els destinataris ideals són aquelles persones que tenen un cert domini dels conceptes lingüístics; això no obstant, no només s’adreça als especialistes, sinó també a qualsevol usuari mitjanament culte interessat per la llengua. Aspira a combinar el rigor en el tractament de la informació amb la claredat expositiva i la facilitat d’interpretació.»

Per la seva banda, Ester Franquesa, en nom de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va destacar la importància d’aquest projecte pel seu caràcter «monumental per a la llengua catalana i per al país». La directora general de Política Lingüística també va expressar el seu convenciment que el català «té possibilitats il·limitades d’expressió, és una llengua flexible, madura i sòlida. És, com volia Carles Riba, indefinidament apta. El llenguatge ha d’anar de bracet amb aquest món que no s’atura, per a explicar-lo i explicar-nos a nosaltres mateixos.»

Què podem fer amb la PEOLC-Lèxic?

El passat 10 d’abril es va anunciar en aquesta plataforma la publicació electrònica del volum de lèxic de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (PEOLC-Lèxic). En relació amb la utilitat que, com a escriptors i professionals de la llengua, li podem donar, se m’han acudit algunes idees, que tenen a veure amb la manera com entén l’estàndard la Secció Filològica:

L’estàndard és més ampli que cada dialecte

L’estàndard és composicional. Això vol dir que s’hi troben elements de tots els grans dialectes. La PEOLC-Lèxic (2019) parteix del supòsit, com les PEOLC de Fonètica (1990) i de Morfologia (1992), que quan un element (en aquest cas, una paraula) és present en dos dialectes pertany a la llengua general. Així, doncs, quan una paraula es troba en més d’un dialecte, la PEOLC-Lèxic no hi afegeix cap marca. Segons consta a la Introducció, les paraules de llengua general constitueixen el 92% de les contingudes en aquesta Proposta, mentre que les que pertanyen tan sols a un dialecte es queden en el 8%. Ara bé, les paraules marcades com a pròpies d’un dialecte es poden utilitzar, en coherència amb el conjunt del discurs d’un parlant, sigui per buscar la proximitat amb una determinada audiència, sigui per remarcar l’origen lingüístic del parlant en qüestió, que normalment té a la seva disposició altres paraules de la llengua general per dir el mateix. Des del punt de vista de la ficció, això pot servir per caracteritzar personatges, i ajudaria a pal·liar la manca de marques dialectals en el DIEC2. En el format pdf en què la PEOLC-Lèxic està penjada a la xarxa, s’hi poden fer cerques per les marques dialectals: balear (B), central (C), nord-occidental(N), valencià (V), septentrional (S) i (Andorrà). Aquesta cerca dona uns resultats força rics, perquè s’hi poden trobar agrupats tots els geosinònims d’un terme. L’alguerès està en una secció a part.  D’altra banda, les «unitats lèxiques d’àmbit restringit», és a dir, que pertanyen a un sol dialecte, encara que això no les exclou de l’estàndard, es troben recollides en un annex final, agrupades per dialectes i amb indicació de la forma prioritària en la llengua general.

L’estàndard és més ampli que el llenguatge dels informatius

Els que treballem (o hem treballat) en l’àmbit dels mitjans de comunicació tendim a identificar estàndard amb informatius, i per tant amb una certa formalitat mitjana, que exclou tant l’excés de solemnitat o l’arcaisme com l’excés de col·loquialitat. Però en la concepció que en té la Secció Filològica, l’estàndard va més enllà dels informatius, i és també la llengua de la literatura (que inclou des de la poesia més alambinada fins al costumisme), dels programes dels mitjans audiovisuals en què el discurs és espontani (real o fingit), i de les conferències, classes, etc., tota mena d’intervencions en públic. I no cal dir-ho, de la comunicació escrita. Dins l’estàndard hi ha registres. Per això la PEOLC-Lèxic també indica, de les paraules que conté, quines pertanyen a un registre molt elevat, amb la marca ↑, i quines pertanyen a un registre informal, amb la marca ↓. Tant les unes com les altres poden coincidir o no amb la intuïció de cadascú, però són indicatives. Per exemple, a mi no em sembla que guillar sigui molt més informal que tocar el dos, i estic segur que no utilitzaria cap de les dues formes en la redacció d’una notícia; però només guillar porta la marca ↓. Amb tot, la informalitat no les exclou de l’estàndard tal com l’entén la Secció Filològica. Per això cada mitjà i cada programa ha de trobar el(s) seu(s) registre(s), el seu llenguatge propi, que sempre serà una selecció entre moltes possibilitats.

L’estàndard és més ampli que el repertori lexicogràfic del DIEC2

Així, la PEOLC-Lèxic conté un reguitzell de paraules que no estan recollides al DIEC2 i les marca amb un asterisc. M’he permès de fer una anàlisi limitada a les que comencen amb la lletra A, que són, si no m’he descomptat, 123 de les prop de dues mil que conté aquest capítol. D’aquestes 123, 64 (52,0%) són formes marcades com a pertanyents a un sol dialecte, 29 (23,6%) són paraules que designen realitats noves en la nostra societat o que pertanyen al llenguatge dels mitjans, i les 30 (24,4%) restants corresponen a desenvolupaments de la llengua que ara com ara no tenen entrada pròpia al diccionari.  Dins aquestes últimes hi ha, entre altres, un seguit de derivats d’Andorra (andorrà, andorranisme, andorranitzar, andorranada…) i termes propis del món casteller (acotxador, agulla) ja que es troben en més d’un dialecte, mentre que els termes propis de la muixeranga (alçador, alcoianet, alta de sis…), atribuïts tan sols al valencià, figuren entre els 64 que he classificat com a dialectals. Entre els termes que designen realitats noves hi trobem abertzale, afició (‘conjunt d’aficionats’),alcaldable, app, etc., que ja estan recollits a l’ésAdir, i algun altre que no, com aiguagim. La comparació entre la PEOLC-Lèxic i les llistes de paraules que tenim recollides als llibres d’estil seria un exercici interessant, que permetria comprovar coincidències i divergències en aquesta zona de l’estàndard que queda fora del paraigua del DIEC2.

L’estàndard no inclou tot el que es diu o s’escriu

La PEOLC-Lèxic assenyala com a no admesos una sèrie de «mots aliens al sistema lingüístic que tenen una alternativa genuïna», i els presenta en negreta cursiva i ratllats. No m’he entretingut a analitzar-los, però seria un altre exercici interessant, també per constatar coincidències i divergències amb les llistes dels mitjans.

Ho deixo aquí, que ja se m’ha fet prou llarg.