Presentació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’

El passat dilluns 27 de maig va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’IEC la presentació del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), emmarcat dins del projecte Diccionari del Català Contemporani, dirigit per Joaquim Rafel i Fontanals, membre de la Secció Filològica. L’acte, sota la presidència de Joandomènec Ros, president de l’IEC, va comptar amb les intervencions de M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica; Joaquim Rafel, director del projecte, i Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Joandomènec Ros va obrir l’acte afirmant que l’IEC «ha invertit molts esforços en aquest projecte que, sens dubte, s’ho mereix» i subratllant el caràcter «obert i gratuït del DDLC».

El diccionari es pot consultar en l’adreça http://dcc.iec.cat/ddlci.

 

Seguidament, hi va haver la intervenció de M. Teresa Cabré, que va explicar que «la presentació d’avui és un acte molt especial, ja que feia temps que volíem celebrar amb solemnitat l’acabament d’un gran projecte, no només per les seves dimensions (tant pel nombre de gent que hi ha treballat, un total de 77 col·laboradors, com pel temps que s’hi ha esmerçat, de 1998 a 2016), sinó també per la seva importància. Es tracta d’un projecte singular i molt específic del qual poques llengües disposen.» Cabré va comentar que el projecte del Diccionari del Català Contemporani «va començar l’any 1985 amb una idea molt clara de projecte global que incloïa dos subprojectes encadenats i seqüencials: la constitució d’un corpus textual i l’explotació d’aquest corpus per a elaborar un diccionari, el que avui és el Diccionari descriptiu de la llengua catalana». Des de l’any 2005 l’obra és accessible al públic i ara per ara el diccionari ja està acabat formalment, tot i que resta «obert a les actualitzacions que calguin. La llengua catalana evoluciona i el corpus també». Cabré va cloure la seva intervenció afirmant que «ens hem de prendre el DDLC com un gran tresor, perquè, a més de donar-nos una radiografia de la llengua en el període que va de 1833 a 1988, ens forneix també la metodologia de treball amb què s’ha realitzat».

Per la seva banda, Joaquim Rafel va fer la presentació de obra. El director del projecte va apuntar que la represa de la tasca de l’IEC es va fer «amb el desig que els treballs no fossin insensibles als avenços científics, metodològics i tecnològics que havien tingut lloc durant els anys de pràctica inactivitat de l’IEC». En aquest sentit, amb el projecte del Diccionari del Català Contemporani, l’Institut es va avançar a altres institucions comparables del seu entorn en l’aplicació de la informàtica a la recerca lingüística i, més concretament, en la constitució de corpus textuals. Rafel va explicar que «el DDLC s’ocupa de la definició i la caracterització de les unitats lèxiques de la llengua, des del punt de vista del seu contingut i de la seva utilització real, sense restriccions de caràcter prescriptiu ni d’altra naturalesa». Això vol dir que el diccionari conté paraules, expressions i usos que no figuren en els repertoris normatius de l’IEC. Aquests elements inclouen una marca visible de no normativitat (•) que els diferencia dels que gaudeixen de la sanció normativa. En aquest sentit, Rafel va afegir que «l’IEC es dota amb aquesta obra d’un instrument molt valuós a l’hora d’exercir la seva activitat com a institució acadèmica encarregada de l’establiment i l’actualització de la normativa lingüística».

Una de les característiques del DDLC és que s’aparta dels diccionaris per al gran públic. Rafel va argumentar que «es fonamenta en una investigació sobre bases noves, amb el màxim rigor i amb un alt grau de formalització del llenguatge. Els destinataris ideals són aquelles persones que tenen un cert domini dels conceptes lingüístics; això no obstant, no només s’adreça als especialistes, sinó també a qualsevol usuari mitjanament culte interessat per la llengua. Aspira a combinar el rigor en el tractament de la informació amb la claredat expositiva i la facilitat d’interpretació.»

Per la seva banda, Ester Franquesa, en nom de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va destacar la importància d’aquest projecte pel seu caràcter «monumental per a la llengua catalana i per al país». La directora general de Política Lingüística també va expressar el seu convenciment que el català «té possibilitats il·limitades d’expressió, és una llengua flexible, madura i sòlida. És, com volia Carles Riba, indefinidament apta. El llenguatge ha d’anar de bracet amb aquest món que no s’atura, per a explicar-lo i explicar-nos a nosaltres mateixos.»

Què podem fer amb la PEOLC-Lèxic?

El passat 10 d’abril es va anunciar en aquesta plataforma la publicació electrònica del volum de lèxic de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (PEOLC-Lèxic). En relació amb la utilitat que, com a escriptors i professionals de la llengua, li podem donar, se m’han acudit algunes idees, que tenen a veure amb la manera com entén l’estàndard la Secció Filològica:

L’estàndard és més ampli que cada dialecte

L’estàndard és composicional. Això vol dir que s’hi troben elements de tots els grans dialectes. La PEOLC-Lèxic (2019) parteix del supòsit, com les PEOLC de Fonètica (1990) i de Morfologia (1992), que quan un element (en aquest cas, una paraula) és present en dos dialectes pertany a la llengua general. Així, doncs, quan una paraula es troba en més d’un dialecte, la PEOLC-Lèxic no hi afegeix cap marca. Segons consta a la Introducció, les paraules de llengua general constitueixen el 92% de les contingudes en aquesta Proposta, mentre que les que pertanyen tan sols a un dialecte es queden en el 8%. Ara bé, les paraules marcades com a pròpies d’un dialecte es poden utilitzar, en coherència amb el conjunt del discurs d’un parlant, sigui per buscar la proximitat amb una determinada audiència, sigui per remarcar l’origen lingüístic del parlant en qüestió, que normalment té a la seva disposició altres paraules de la llengua general per dir el mateix. Des del punt de vista de la ficció, això pot servir per caracteritzar personatges, i ajudaria a pal·liar la manca de marques dialectals en el DIEC2. En el format pdf en què la PEOLC-Lèxic està penjada a la xarxa, s’hi poden fer cerques per les marques dialectals: balear (B), central (C), nord-occidental(N), valencià (V), septentrional (S) i (Andorrà). Aquesta cerca dona uns resultats força rics, perquè s’hi poden trobar agrupats tots els geosinònims d’un terme. L’alguerès està en una secció a part.  D’altra banda, les «unitats lèxiques d’àmbit restringit», és a dir, que pertanyen a un sol dialecte, encara que això no les exclou de l’estàndard, es troben recollides en un annex final, agrupades per dialectes i amb indicació de la forma prioritària en la llengua general.

L’estàndard és més ampli que el llenguatge dels informatius

Els que treballem (o hem treballat) en l’àmbit dels mitjans de comunicació tendim a identificar estàndard amb informatius, i per tant amb una certa formalitat mitjana, que exclou tant l’excés de solemnitat o l’arcaisme com l’excés de col·loquialitat. Però en la concepció que en té la Secció Filològica, l’estàndard va més enllà dels informatius, i és també la llengua de la literatura (que inclou des de la poesia més alambinada fins al costumisme), dels programes dels mitjans audiovisuals en què el discurs és espontani (real o fingit), i de les conferències, classes, etc., tota mena d’intervencions en públic. I no cal dir-ho, de la comunicació escrita. Dins l’estàndard hi ha registres. Per això la PEOLC-Lèxic també indica, de les paraules que conté, quines pertanyen a un registre molt elevat, amb la marca ↑, i quines pertanyen a un registre informal, amb la marca ↓. Tant les unes com les altres poden coincidir o no amb la intuïció de cadascú, però són indicatives. Per exemple, a mi no em sembla que guillar sigui molt més informal que tocar el dos, i estic segur que no utilitzaria cap de les dues formes en la redacció d’una notícia; però només guillar porta la marca ↓. Amb tot, la informalitat no les exclou de l’estàndard tal com l’entén la Secció Filològica. Per això cada mitjà i cada programa ha de trobar el(s) seu(s) registre(s), el seu llenguatge propi, que sempre serà una selecció entre moltes possibilitats.

L’estàndard és més ampli que el repertori lexicogràfic del DIEC2

Així, la PEOLC-Lèxic conté un reguitzell de paraules que no estan recollides al DIEC2 i les marca amb un asterisc. M’he permès de fer una anàlisi limitada a les que comencen amb la lletra A, que són, si no m’he descomptat, 123 de les prop de dues mil que conté aquest capítol. D’aquestes 123, 64 (52,0%) són formes marcades com a pertanyents a un sol dialecte, 29 (23,6%) són paraules que designen realitats noves en la nostra societat o que pertanyen al llenguatge dels mitjans, i les 30 (24,4%) restants corresponen a desenvolupaments de la llengua que ara com ara no tenen entrada pròpia al diccionari.  Dins aquestes últimes hi ha, entre altres, un seguit de derivats d’Andorra (andorrà, andorranisme, andorranitzar, andorranada…) i termes propis del món casteller (acotxador, agulla) ja que es troben en més d’un dialecte, mentre que els termes propis de la muixeranga (alçador, alcoianet, alta de sis…), atribuïts tan sols al valencià, figuren entre els 64 que he classificat com a dialectals. Entre els termes que designen realitats noves hi trobem abertzale, afició (‘conjunt d’aficionats’),alcaldable, app, etc., que ja estan recollits a l’ésAdir, i algun altre que no, com aiguagim. La comparació entre la PEOLC-Lèxic i les llistes de paraules que tenim recollides als llibres d’estil seria un exercici interessant, que permetria comprovar coincidències i divergències en aquesta zona de l’estàndard que queda fora del paraigua del DIEC2.

L’estàndard no inclou tot el que es diu o s’escriu

La PEOLC-Lèxic assenyala com a no admesos una sèrie de «mots aliens al sistema lingüístic que tenen una alternativa genuïna», i els presenta en negreta cursiva i ratllats. No m’he entretingut a analitzar-los, però seria un altre exercici interessant, també per constatar coincidències i divergències amb les llistes dels mitjans.

Ho deixo aquí, que ja se m’ha fet prou llarg.

L’IEC presenta la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic

La Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic (PEOLC-Lèxic), de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, neix després dels treballs amb el mateix títol dedicats a la fonètica (I, 1990) i a la morfologia (II, 1992). L’obra, especialment dirigida als mitjans de comunicació però que també pot ser una bona eina per als docents i per als professionals de la llengua en general, es pot consultar a l’apartat “Llengua” del web de l’IEC, o bé des del següent enllaç: https://estandard-oral.llocs.iec.cat/. L’edició d’aquest nou fascicle ha estat a cura del doctor Joan Veny, membre de l’IEC.

L’obra es basa en una selecció d’elements del lèxic bàsic i disponible del català en el seu àmbit general (és a dir, mots propis de dos o més dialecte) i en el seu àmbit restringit (mots propis només d’un dialecte), referendats a partir de criteris d’extensió geogràfica, freqüència d’ús, prestigi, genuïnitat i tradició; així, hi tenen cabuda mots com abdicar i abella, d’ús comú, com tereseta ‘titella’, del balear, o creïlla ‘patata’, del valencià.

Es combina d’aquesta manera la unitat de la llengua amb les variants diatòpiques a les quals els parlants dels diversos dialectes se senten fortament adherits, tot oferint-los les respectives equivalències entre mots d’àrea diatòpica i d’àrea general i deixant palès que els elements d’àmbit restringit només representen un 7,6 % del corpus general. La informació es completa amb referències als nivells de formalitat: alta (sement ↑ → llavor), mitjana (braç), baixa (clapar ↓ → dormir); als mots no admesos (despreciar); als que hi podrien tenir un lloc (*escaiar-se [una salsa] ‘negar-se’), i estrangerismes com *rohingya ‘minoria ètnica musulmana de Birmània’.

En suma, es basteix un pont entre l’estricta col·loquialitat i l’estàndard general, integrant-hi i salvaguardant elements genuïns del sistema diatòpic.

Novetat: El DDCOR. Aprèn com sonen les 6 varietats del català en un click

Si ets docent, autodidacta o curiós, fes una ullada al «Diccionari de Dubtes del Català Oral (DDCOR)», una eina per a l’aprenentatge de múltiples nivells educatius i un recurs lingüístic on trobaràs:

– Més de 18.000 exemples de pronúncia dels mots amb major susceptibilitat d’error.
– Àudios de totes les variants lingüístiques del català: central, mallorquí, nord-occidental, rossellonès, valencià i per primera vegada en un diccionari sonor… l’alguerès!

El DDCOR s’allunya de l’estructura clàssica de diccionari i inclou un índex d’indicacions de pronúncia i criteris de cerca que en faciliten la consulta.

El DDCOR és una eina desenvolupada per Josep Àngel Mas (Universitat Politècnica de València), Mònica Montserrat i David Paloma (Universitat Autònoma de Barcelona),  patrocinada per la Xarxa Vives d’Universitats, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València, la Universitat Autònoma de Barcelona, i la Universitat Oberta de Catalunya.

URL del DDCOR: http://www.llengua.info/ddcor/