El Nomenclàtor mundial es va presentar el passat dijous, 15 de desembre, a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Es tracta d’una obra de caràcter general que conté un total de 8.500 topònims més coneguts i d’ús més habitual d’arreu del món. És una obra dirigida sobretot als mitjans de comunicació i als àmbits de l’edició d’obres de caràcter divulgatiu.
Aquesta nova eina es pot consultar al portal de recursos lingüístics de l’IEC, el cercador de mots i expressions de l’IEC guardonat amb el Premi Pompeu Fabra 2022 en la categoria de comunicació i noves tecnologies.
Durant l’acte de presentació, F. Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i president de la Comissió de Toponímia de Catalunya, va subratllar la importància de comptar amb una nova eina que permet «parlar del món en català». També va reivindicar la feina d’elaboració del projecte, que «comporta una tasca de fixació molt delicada, amb respecte per la tradició i per la diversitat».
Nicolau Dols, president de la Secció Filològica (SF), per la seva banda, va celebrar la presentació del Nomenclàtor mundial i va remarcar que es tracta d’una bona eina «per a reforçar la seguretat lingüística dels parlants». Va afegir, a més, que «hi ha poques acadèmies que ofereixin tants recursos de lliure accés a la comunitat lingüística».
L’acte també va comptar amb Marta Prevosti, vicepresidenta de l’IEC; Joan Peytaví Deixona, president de la Comissió d’Onomàstica de la SF, i Enric Ribes, director de l’Oficina d’Onomàstica de la SF.
El Nomenclàtor mundial és el resultat del projecte promogut per la Comissió de Toponímia de Catalunya, de la qual en forma part l’Oficina d’Onomàstica i Toponímia de la Secció Filològica de l’IEC, sobre el Corpus d’Exotopònims, que es va iniciar l’any 2016. Aquest projecte té com a finalitat principal fixar les formes de la toponímia de fora de l’àmbit de la llengua catalana.
Més enllà dels topònims de l’àrea catalana, que hi consten naturalment en català, dins el grup de topònims exògens o estrangers hi ha casos més complexes i diferents:
a) Exònims pròpiament, és a dir, topònims situats fora de l’àmbit lingüístic català però que tenen una forma en català. Per bé que corresponen a noms de llengües estrangeres, lingüísticament són noms catalans perquè s’hi han adaptat històricament. Per exemple: Atenes, Venècia, el Nil o Sibèria.
b) Topònims sense forma en català provinents de llengües amb alfabet llatí. Es tracta de topònims de llengües que empren l’alfabet llatí i que, generalment, es poden fer servir directament, sense una adaptació gràfica. Per exemple: Frankfurt, Johannesburg, Aconcagua o Los Angeles.
c) Topònims sense forma en català i que provenen de llengües que fan servir altres alfabets. Són topònims en què cal una adaptació, ja sigui transcripció o bé transliteració, per a poder-los fer servir. Per exemple: Nanjing (del xinès), Yerevan (de l’armeni), Smolensk (del rus) o Sulaimaniya (de l’àrab).
Alguns exemples
1. Canvis en formes que apareixien al Diccionari de la llengua catalana (DIEC) o a la primera edició de l’Ortografìa catalana (OIEC):
Múnic (i no Munic)
Zúric (i no Zuric)
2. Formes que sovint han generat dubtes:
Azerbaidjan (i no Azerbaitjan)
Cambodja (i no Cambotja)
els Carpats (i no els Càrpats)
Chicago (i no Xicago)
Gerba (i no Djerba)
Guiza (i ni Gizeh)
la Haia (i no l’Haia)
Hawaii (i no Hawai)
Istanbul (i no Istambul)
Jafa (i no Jaffa)
Kenya (i no Kènia)
Kirguizstan (i no Kirguizistan)
Macau (i no Macao)
Mogadiscio (i no Muqdisho)
Montreal (i no Mont-real)
Pensilvània (i no Pennsilvània)
Riad (i no al-Riyad)
Rocoses, muntanyes (i no muntanyes Rocalloses)
Shanghai (i no Xangai)
Turkmenistan (i no Turcmenistan)
Ulaanbaatar (i no Ulan Bator)
3. Difusió de formes d’actualitat (guerra d’Ucraïna):
Kíiv (i no Kíev)
Donbàs (i no Donbass)
Khàrkiv (i no Khàrkov)
Luhansk (i no Lugansk)
Krasnohrad (i no Krasnograd)
Zaporíjia (i no Zapoírjjia)
4. Inclusió de noms originaris, alguns d’actualment oficials:
Denali (Alaska; ja com a forma única de l’antic nom Mount McKinley)
Uluru / Ayers Rock (Austràlia; amb les dues formes com a oficials)
mont Cook (Nova Zelanda; amb la forma Aoraki com a secundària)
5. Introducció del criteri de formes secundàries
a) En casos d’usos específics, com en el camp de la història:
Regensburg vs. Ratisbona
Anglonormandes, illes vs. Canal, illes del
b) En casos en què, a més de la forma històrica catalana, hi ha una forma oficial molt difosa:
Pequín, amb Beijing com a forma secundària
Bombai, amb Mumbai com a forma secundària
La presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i el president de la Secció Filològica de l’IEC es complauen a convidar-vos a l’acte
