Nova actualització del DIEC2 en línia

La nova actualització de la segona edició en línia del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) incorpora quinze articles nous i prop de dues-centes modificacions, moltes de les quals són conseqüència de la inclusió al diccionari d’algunes de les novetats de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) publicada per l’Institut d’Estudis Catalans el 2016.

Els substantius bitcoin, enya, nano i les interjeccions fet i entesos són alguns dels articles nous que ha aprovat la Secció Filològica i que s’han afegit a la versió en línia del DIEC2. També són rellevants la inclusió a l’article cassolada del sentit ‘protesta col·lectiva en la qual es fa soroll amb cassoles’ i la modificació de la definició de la subentrada el bell sexe (o el sexe dèbil) per tal d’indicar que aquestes expressions estan en recessió i que sovint s’usen amb valor discriminatori.

Hi ha altres accepcions que s’han afegit al DIEC2 i que corresponen a usos ben vius. És el cas del sentit ‘mosaic fet amb trossos de ceràmica trencada’ del substantiu trencadís; el valor d’interjecció dels mots enhorabona i ànsia; el sentit ‘venir sobtadament un desig’ del verb agafar (en l’accepció 6, que remet a l’accepció 18 de donar), etc. També s’han afegit al DIEC2 un bon nombre de locucions d’ús freqüent, com color de gos com fuig, amb comptagotes, estar d’algú, només faltaria i fer curt.

Finalment, són destacables les noves accepcions dels articles falcó i falconer -a, relatives a la manifestació de cultura tradicional i popular dels falcons, que havien estat reclamades per les entitats Federació de Colles de Falcons de Catalunya i Canal Falcó·net.

En aquest enllaç podeu consultar totes les altes i les modificacions introduïdes en aquesta actualització.

Presentació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’

El passat dilluns 27 de maig va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’IEC la presentació del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), emmarcat dins del projecte Diccionari del Català Contemporani, dirigit per Joaquim Rafel i Fontanals, membre de la Secció Filològica. L’acte, sota la presidència de Joandomènec Ros, president de l’IEC, va comptar amb les intervencions de M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica; Joaquim Rafel, director del projecte, i Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Joandomènec Ros va obrir l’acte afirmant que l’IEC «ha invertit molts esforços en aquest projecte que, sens dubte, s’ho mereix» i subratllant el caràcter «obert i gratuït del DDLC».

El diccionari es pot consultar en l’adreça http://dcc.iec.cat/ddlci.

 

Seguidament, hi va haver la intervenció de M. Teresa Cabré, que va explicar que «la presentació d’avui és un acte molt especial, ja que feia temps que volíem celebrar amb solemnitat l’acabament d’un gran projecte, no només per les seves dimensions (tant pel nombre de gent que hi ha treballat, un total de 77 col·laboradors, com pel temps que s’hi ha esmerçat, de 1998 a 2016), sinó també per la seva importància. Es tracta d’un projecte singular i molt específic del qual poques llengües disposen.» Cabré va comentar que el projecte del Diccionari del Català Contemporani «va començar l’any 1985 amb una idea molt clara de projecte global que incloïa dos subprojectes encadenats i seqüencials: la constitució d’un corpus textual i l’explotació d’aquest corpus per a elaborar un diccionari, el que avui és el Diccionari descriptiu de la llengua catalana». Des de l’any 2005 l’obra és accessible al públic i ara per ara el diccionari ja està acabat formalment, tot i que resta «obert a les actualitzacions que calguin. La llengua catalana evoluciona i el corpus també». Cabré va cloure la seva intervenció afirmant que «ens hem de prendre el DDLC com un gran tresor, perquè, a més de donar-nos una radiografia de la llengua en el període que va de 1833 a 1988, ens forneix també la metodologia de treball amb què s’ha realitzat».

Per la seva banda, Joaquim Rafel va fer la presentació de obra. El director del projecte va apuntar que la represa de la tasca de l’IEC es va fer «amb el desig que els treballs no fossin insensibles als avenços científics, metodològics i tecnològics que havien tingut lloc durant els anys de pràctica inactivitat de l’IEC». En aquest sentit, amb el projecte del Diccionari del Català Contemporani, l’Institut es va avançar a altres institucions comparables del seu entorn en l’aplicació de la informàtica a la recerca lingüística i, més concretament, en la constitució de corpus textuals. Rafel va explicar que «el DDLC s’ocupa de la definició i la caracterització de les unitats lèxiques de la llengua, des del punt de vista del seu contingut i de la seva utilització real, sense restriccions de caràcter prescriptiu ni d’altra naturalesa». Això vol dir que el diccionari conté paraules, expressions i usos que no figuren en els repertoris normatius de l’IEC. Aquests elements inclouen una marca visible de no normativitat (•) que els diferencia dels que gaudeixen de la sanció normativa. En aquest sentit, Rafel va afegir que «l’IEC es dota amb aquesta obra d’un instrument molt valuós a l’hora d’exercir la seva activitat com a institució acadèmica encarregada de l’establiment i l’actualització de la normativa lingüística».

Una de les característiques del DDLC és que s’aparta dels diccionaris per al gran públic. Rafel va argumentar que «es fonamenta en una investigació sobre bases noves, amb el màxim rigor i amb un alt grau de formalització del llenguatge. Els destinataris ideals són aquelles persones que tenen un cert domini dels conceptes lingüístics; això no obstant, no només s’adreça als especialistes, sinó també a qualsevol usuari mitjanament culte interessat per la llengua. Aspira a combinar el rigor en el tractament de la informació amb la claredat expositiva i la facilitat d’interpretació.»

Per la seva banda, Ester Franquesa, en nom de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va destacar la importància d’aquest projecte pel seu caràcter «monumental per a la llengua catalana i per al país». La directora general de Política Lingüística també va expressar el seu convenciment que el català «té possibilitats il·limitades d’expressió, és una llengua flexible, madura i sòlida. És, com volia Carles Riba, indefinidament apta. El llenguatge ha d’anar de bracet amb aquest món que no s’atura, per a explicar-lo i explicar-nos a nosaltres mateixos.»

II Festa ‘Fes-te de la llengua’


Dissabte, 18 de maig, més de 150 alumnes de primer i segon d’ESO es van reunir al pati de l’IEC per a ensenyar als acadèmics la llengua que parlen.

La Festa va consistir en un esmorzar festiu amb música, màgia i molta llengua. Els estudiants hi van acudir acompanyats dels seus professors de català i de familiars i van votar la seva paraula o expressió d’argot juvenil preferida entre les preseleccionades. Tiraques va ser la paraula guanyadora en la votació, en la qual només podien participar els estudiants.

La paraula guanyadora és una de les proposades pels estudiants de l’institut La Vall del Tenes, de Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental), que ha estat el centre més ben valorat pel jurat per l’originalitat i alhora idoneïtat i adequació del conjunt d’expressions proposades.

La Secció Filològica havia fet una crida a professors i alumnes de català d’arreu a jugar amb la llengua i recollir paraules i expressions que fessin servir habitualment però que no sortissin als diccionaris. Es van preseleccionar deu propostes i dissabte els estudiants  van escollir la guanyadora. En la sessió plenària de la secció Filològica de divendres 17, els acadèmics també van fer la seva tria: l’expressió Estàs boig o pessigues vidres?

La presentadora de l’Info K de TV3 Laia Servera va ser l’encarregada de conduir l’acte, acompanyada pel membre de la Secció Filològica Màrius Serra, en un escenari pel qual també van passar, a més dels alumnes que havien proposat les expressions preseleccionades, el jove talent de la màgia Sergi Armentano i l’actriu, cantant i ‘youtuber’ Leopolda Olda, que va poder demanar explicacions en persona als acadèmics sobre la reforma dels accents diacrítics i va fer una cançó improvisada amb els mots i expressions finalistes.

A la festa hi van assistir, entre d’altres, la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, la presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, Maria Teresa Cabré, i la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, així com diversos membres de la Secció Filològica, professors de català i professionals de la llengua dels mitjans de comunicació.

Aquí podeu trobar les cròniques que n’han fet l’Ara i  La Vanguardia.

aquí, a la GEIEC, podeu trobar un pessic de vidre que farà molt contents els nois i noies de La Vall del Tenes!

Què podem fer amb la PEOLC-Lèxic?

El passat 10 d’abril es va anunciar en aquesta plataforma la publicació electrònica del volum de lèxic de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (PEOLC-Lèxic). En relació amb la utilitat que, com a escriptors i professionals de la llengua, li podem donar, se m’han acudit algunes idees, que tenen a veure amb la manera com entén l’estàndard la Secció Filològica:

L’estàndard és més ampli que cada dialecte

L’estàndard és composicional. Això vol dir que s’hi troben elements de tots els grans dialectes. La PEOLC-Lèxic (2019) parteix del supòsit, com les PEOLC de Fonètica (1990) i de Morfologia (1992), que quan un element (en aquest cas, una paraula) és present en dos dialectes pertany a la llengua general. Així, doncs, quan una paraula es troba en més d’un dialecte, la PEOLC-Lèxic no hi afegeix cap marca. Segons consta a la Introducció, les paraules de llengua general constitueixen el 92% de les contingudes en aquesta Proposta, mentre que les que pertanyen tan sols a un dialecte es queden en el 8%. Ara bé, les paraules marcades com a pròpies d’un dialecte es poden utilitzar, en coherència amb el conjunt del discurs d’un parlant, sigui per buscar la proximitat amb una determinada audiència, sigui per remarcar l’origen lingüístic del parlant en qüestió, que normalment té a la seva disposició altres paraules de la llengua general per dir el mateix. Des del punt de vista de la ficció, això pot servir per caracteritzar personatges, i ajudaria a pal·liar la manca de marques dialectals en el DIEC2. En el format pdf en què la PEOLC-Lèxic està penjada a la xarxa, s’hi poden fer cerques per les marques dialectals: balear (B), central (C), nord-occidental(N), valencià (V), septentrional (S) i (Andorrà). Aquesta cerca dona uns resultats força rics, perquè s’hi poden trobar agrupats tots els geosinònims d’un terme. L’alguerès està en una secció a part.  D’altra banda, les «unitats lèxiques d’àmbit restringit», és a dir, que pertanyen a un sol dialecte, encara que això no les exclou de l’estàndard, es troben recollides en un annex final, agrupades per dialectes i amb indicació de la forma prioritària en la llengua general.

L’estàndard és més ampli que el llenguatge dels informatius

Els que treballem (o hem treballat) en l’àmbit dels mitjans de comunicació tendim a identificar estàndard amb informatius, i per tant amb una certa formalitat mitjana, que exclou tant l’excés de solemnitat o l’arcaisme com l’excés de col·loquialitat. Però en la concepció que en té la Secció Filològica, l’estàndard va més enllà dels informatius, i és també la llengua de la literatura (que inclou des de la poesia més alambinada fins al costumisme), dels programes dels mitjans audiovisuals en què el discurs és espontani (real o fingit), i de les conferències, classes, etc., tota mena d’intervencions en públic. I no cal dir-ho, de la comunicació escrita. Dins l’estàndard hi ha registres. Per això la PEOLC-Lèxic també indica, de les paraules que conté, quines pertanyen a un registre molt elevat, amb la marca ↑, i quines pertanyen a un registre informal, amb la marca ↓. Tant les unes com les altres poden coincidir o no amb la intuïció de cadascú, però són indicatives. Per exemple, a mi no em sembla que guillar sigui molt més informal que tocar el dos, i estic segur que no utilitzaria cap de les dues formes en la redacció d’una notícia; però només guillar porta la marca ↓. Amb tot, la informalitat no les exclou de l’estàndard tal com l’entén la Secció Filològica. Per això cada mitjà i cada programa ha de trobar el(s) seu(s) registre(s), el seu llenguatge propi, que sempre serà una selecció entre moltes possibilitats.

L’estàndard és més ampli que el repertori lexicogràfic del DIEC2

Així, la PEOLC-Lèxic conté un reguitzell de paraules que no estan recollides al DIEC2 i les marca amb un asterisc. M’he permès de fer una anàlisi limitada a les que comencen amb la lletra A, que són, si no m’he descomptat, 123 de les prop de dues mil que conté aquest capítol. D’aquestes 123, 64 (52,0%) són formes marcades com a pertanyents a un sol dialecte, 29 (23,6%) són paraules que designen realitats noves en la nostra societat o que pertanyen al llenguatge dels mitjans, i les 30 (24,4%) restants corresponen a desenvolupaments de la llengua que ara com ara no tenen entrada pròpia al diccionari.  Dins aquestes últimes hi ha, entre altres, un seguit de derivats d’Andorra (andorrà, andorranisme, andorranitzar, andorranada…) i termes propis del món casteller (acotxador, agulla) ja que es troben en més d’un dialecte, mentre que els termes propis de la muixeranga (alçador, alcoianet, alta de sis…), atribuïts tan sols al valencià, figuren entre els 64 que he classificat com a dialectals. Entre els termes que designen realitats noves hi trobem abertzale, afició (‘conjunt d’aficionats’),alcaldable, app, etc., que ja estan recollits a l’ésAdir, i algun altre que no, com aiguagim. La comparació entre la PEOLC-Lèxic i les llistes de paraules que tenim recollides als llibres d’estil seria un exercici interessant, que permetria comprovar coincidències i divergències en aquesta zona de l’estàndard que queda fora del paraigua del DIEC2.

L’estàndard no inclou tot el que es diu o s’escriu

La PEOLC-Lèxic assenyala com a no admesos una sèrie de «mots aliens al sistema lingüístic que tenen una alternativa genuïna», i els presenta en negreta cursiva i ratllats. No m’he entretingut a analitzar-los, però seria un altre exercici interessant, també per constatar coincidències i divergències amb les llistes dels mitjans.

Ho deixo aquí, que ja se m’ha fet prou llarg.

El Govern atorga la Creu de Sant Jordi a dos membres de la Secció Filològica

El Govern ha acordat concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya 2019 a 29 personalitats i 15 entitats que, pels seus mèrits, han prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural. Entre els guardonats hi ha dos membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans: Joaquim Rafel i Gemma Rigau.

També s’ha concedit a 4 personalitats més i a 2 entitats amb una reconeguda trajectòria de treball de defensa de la llengua catalana, del seu estudi, i del foment de l’ús: Carme Junyent, Lluís Juste de Nin, Biel Majoral, Montserrat Ubeda, l’Associació El Tempir d’Elx i la Fundació Privada Ared. La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements atorgats per la Generalitat de Catalunya. La distinció es va crear el 1981 amb la finalitat de reconèixer les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s’atorgui aquest guardó a alguna persona, ja sigui física o jurídica.

 

Joaquim Rafel i Fontanals

Per la seva tasca docent i de recerca. Doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i catedràtic emèrit del departament de Filologia Catalana en aquesta universitat, ha dut a terme gran part de la seva tasca de recerca a l’Institut d’Estudis Catalans, on dirigeix les Oficines Lexicogràfiques i el projecte Diccionari del Català Contemporani. Dins d’aquest projecte de recerca es va constituir el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i una base de dades lexicogràfica, a partir dels quals s’ha elaborat el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Des de la màxima ambició i complexitat científiques, en conjunt, la seva tasca representa una vitalització rigorosa en la creació de camps lexicogràfics que s’han erigit com a model per a d’altres grans llengües de cultura. Les seves obres han situat la lingüística catalana al nivell de les comunitats científiques més avançades, oferint noves possibilitats de recerca als especialistes i noves eines de consulta als professionals de la llengua i a la ciutadania en general.

 

Gemma Rigau i Oliver

Per les seves eminents aportacions acadèmiques en disciplines com la lingüística del discurs, la sintaxi oracional, l’estructura lèxica o les llengües romàniques. Doctora en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i catedràtica del departament de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà, i ha fet importants aportacions a la lingüística teòrica en els camps de la lingüística del discurs, la sintaxi oracional, l’estructura lèxica del català i les llengües romàniques i l’anàlisi de la microvariació sintàctica dels parlars catalans. A l’Institut d’Estudis Catalans és presidenta de la Comissió de Gramàtica de la Secció Filològica i ha codirigit la Gramàtica de la Llengua Catalana, juntament amb Manuel Pérez Saldanya. Ha obtingut el premi Manuel Sanchis Guarner a la Unitat de la Llengua i el premi Pompeu Fabra de l’Institut d’Estudis Catalans. En reconeixement a la seva tasca ha rebut la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic de la Generalitat de Catalunya. Actualment forma part del Consell Social de la llengua de signes catalana i és membre del Consell Rector de la Biblioteca de Catalunya.

 

ÉS QUAN FOCALITZO QUE HI VEIG CLAR

Les construccions clivellades i l’expressió de l’èmfasi contrastiu

La pedra a la sabata

✍️En molts escrits s’hi troben fragments com el següent:

  • El 1948 tornà a Barcelona, i poc després la seva dona va morir de leucèmia. És durant aquest període que escriu Saló de tardor i Terra de naufragis. 

Es podia haver escrit també la segona oració de la manera següent: 

  • Durant aquest període escriu Saló de tardor i Terra de naufragis. 

Quina de les dues versions és més aconsellable? El significat que tenen no és ben bé idèntic. Per tant, caldria reservar la primera versió per a determinats contextos. Vegem-ne el motiu.

 

El roc a la faixa

👉🏼GEIEC #30.4.1. Consulteu-lo

 Les oracions com És al Priorat que van anar s’anomenen clivellades i són una estratègia de focalització o emfatització del constituent situat entre el verb copulatiu i la conjunció que; en el cas anterior, el sintagma preposicional al Priorat.

 

L’as a la màniga

👉🏼GIEC #33.4.1.3.

L’ús de les oracions clivellades és una via per focalitzar contrastivament o emfatitzar un constituent: 

  • És quan dormo que hi veig clar
  • És la mare que ho vol
  • És de la situació política que volem parlar

Per tant, és convenient de fer servir la construcció clivellada (és… que…) si es vol focalitzar el constituent entre el verb copulatiu i la conjunció i contrastar-lo amb un altre (És durant aquest període que escriu Saló de tardor i Terra de naufragis, i no abans).

Traient suc de les pedres

El verb copulatiu pot concordar amb un sintagma nominal o amb un pronom: Són els seus pares que no ho volen; Ets tu que ho has decidit i pot adaptar-se al temps del verb de l’oració: Va ser llavors que se’n va adonar.

Una estratègia molt propera és la de les construccions clivellades amb element relatiu: És al Priorat on van anar; És així com es fa. En aquests casos és possible invertir l’ordre: On van anar és al Priorat. Aquest tipus d’oracions s’anomenen pseudoclivellades, són oracions copulatives d’identificació i s’empren sovint com a respostes a preguntes amb el verb fer: –Què s’ha de fer en aquests casos? –El que s’ha de fer és demanar una ambulància. 

L’IEC presenta la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic

La Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic (PEOLC-Lèxic), de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, neix després dels treballs amb el mateix títol dedicats a la fonètica (I, 1990) i a la morfologia (II, 1992). L’obra, especialment dirigida als mitjans de comunicació però que també pot ser una bona eina per als docents i per als professionals de la llengua en general, es pot consultar a l’apartat “Llengua” del web de l’IEC, o bé des del següent enllaç: https://estandard-oral.llocs.iec.cat/. L’edició d’aquest nou fascicle ha estat a cura del doctor Joan Veny, membre de l’IEC.

L’obra es basa en una selecció d’elements del lèxic bàsic i disponible del català en el seu àmbit general (és a dir, mots propis de dos o més dialecte) i en el seu àmbit restringit (mots propis només d’un dialecte), referendats a partir de criteris d’extensió geogràfica, freqüència d’ús, prestigi, genuïnitat i tradició; així, hi tenen cabuda mots com abdicar i abella, d’ús comú, com tereseta ‘titella’, del balear, o creïlla ‘patata’, del valencià.

Es combina d’aquesta manera la unitat de la llengua amb les variants diatòpiques a les quals els parlants dels diversos dialectes se senten fortament adherits, tot oferint-los les respectives equivalències entre mots d’àrea diatòpica i d’àrea general i deixant palès que els elements d’àmbit restringit només representen un 7,6 % del corpus general. La informació es completa amb referències als nivells de formalitat: alta (sement ↑ → llavor), mitjana (braç), baixa (clapar ↓ → dormir); als mots no admesos (despreciar); als que hi podrien tenir un lloc (*escaiar-se [una salsa] ‘negar-se’), i estrangerismes com *rohingya ‘minoria ètnica musulmana de Birmània’.

En suma, es basteix un pont entre l’estricta col·loquialitat i l’estàndard general, integrant-hi i salvaguardant elements genuïns del sistema diatòpic.

Presentació de l’edició digital del llibre Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos

La presentació de l’edició digital del llibre Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos tindrà lloc a l’IEC el proper dimecres 27 de març, a les 18 h, i comptarà amb les intervencions de Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, i de Joan Costa, Ricard Fité i Josep M. Mestres, coautors de l’obra.

Més informació aquí.

El debat sobre l’humor en valencià, a la XXIV Jornada de Sociolingüística d’Alcoi

Resultat d'imatges de XXIV jornada de sociolinguistica alcoi

Els propers 29 i 30 de març tindrà lloc la XXIV Jornada de Sociolingüística d’Alcoi, que pretén debatre sobre l’humor en valencià com una altra manifestació social del llenguatge, també rellevant en una llengua cooficial i minoritzada. A la jornada s’hi analitzaran els contextos lingüístics, les interferències, les diferents aplicacions en mitjans audiovisuals i escrits —socials i educatius—, les possibilitats d’un humor valencià propi o mediatitzat, els recursos i la capacitat d’influència social.

La inauguració anirà a càrrec de Francisco Mora, rector de la Universitat Politècnica de València; Antoni Francés, alcalde d’Alcoi; Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i Brauli Montoya, delegat a Alacant del president de l’Institut d’Estudis Catalans.

La jornada està organitzada per la Universitat Politècnica de València, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Ajuntament d’Alcoi, el Centre Ovidi Montllor i la Coordinadora Alcoià i Comtat pel Valencià.

Hora: Divendres 17.30 h / dissabte 9.15 h
Lloc: Universitat Politècnica de València, campus d’Alcoi, sala de graus Roberto García Payá (edifici de Carbonell, plaça de Ferrándiz i Carbonell, Alcoi)

Podeu trobar més informació aquí.