Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

De bon llegir

Si deixem de banda el sentit lul·lià del mot infinitiu —que ens podria portar fins a l’infinit i més enllà—, convindrem que avui dia quan pensem en infinitiu generalment ens ve al cap l’ús verbal d’aquesta forma. Què podríem desitjar en aquesta vall de llàgrimes?, Les crítiques li van ploure per tots costats, Ha d’esbargir les penes com pot… Per remuntar el vol d’aquests exemples anímicament prou eixuts, podríem dir que l’infinitiu és la forma verbal més neutra i que no és estrany, doncs, que sigui la que fem servir per a expressar el significat del verb en abstracte (desitjar, ploure, esbargir). Però, a part dels usos com a verb, l’infinitiu també es pot comportar com un nom. Vegem amb més detall aquest infinitiu nominal.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Entre calces i calçons

Avui hem sortit de casa amb les espardenyes ben cordades i el sarró ple de calces, calçons i calçotets, perquè volem centrar l’apunt en el significat d’aquestes paraules, que tenen l’origen en una sabata llatina però que han acabat batejant peces de vestir que cobreixen parts diverses del cos, això sí, entre el peu i la cintura. I és que, malgrat que, d’entrada, totes les paraules fan honestament la seva feina en el llenguatge de la vida quotidiana, ni la realitat més prosaica els pot impedir un cert bellugueig, un cert desig de transcendència, que miren d’abastar com bonament poden.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Escampar la boira

Embolicat d’una bòria iridescent, com diu un vers alguerès, l’apunt d’avui s’impregna d’un fenomen fonètic que ha generat parelles com àguila i àliga o òliba i òbila. Es tracta, ja es pot deduir, de l’intercanvi de sons que es produeix a l’interior d’una paraula, un procés anomenat metàtesi. I és que, de vegades, hi ha fonemes o síl·labes d’una cadena fònica que, per motius diversos, s’acaben invertint i es generen variants d’un mateix mot. Aquest és el motiu que explica parelles, més enllà del món ornitològic, com els verbs refinats eixancarrar i eixarrancar, el col·lectiu de xiquets amb xicalla o quitxalla o la coliflor capgirada en floricol.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

De vós o de tu?

Tu, que no sempre em llegeixes, has de saber que avui t’he imaginat amb un posat un xic sorneguer i m’has fet somriure… Ja ho veus, et tracto de tu, el tractament més informal i cordial, perquè crea proximitat i complicitat amb l’interlocutor, que ara mateix ets tu. Amb aquesta segona persona del singular expresso una familiaritat, real o volguda. De fet, aquesta informalitat es va imposant cada cop més en àmbits en què, fins no fa pas gaire, havien regnat el tractament de vostè i de vós.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Us convidem a llegir els últims apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

D’una atmosfera rodorediana a una de kafkiana

Una atmosfera rodorediana, l’estètica daliniana, alguns poemes sàfics, la doctrina aristotèlica, unes teories marxistes, el sistema copernicà, l’època isabelina, certes òperes wagnerianes… Sovint per a fer referència a una persona coneguda o un personatge cèlebre s’usen paraules derivades del seu nom. N’hi ha que tenen molta tradició i estan ben consolidades (algunes fins i tot s’han manllevat directament del llatí), mentre que d’altres són de formació més recent. De fet, si encara no tenim el derivat d’un nom propi concret, bé prou que el podem formar nosaltres (si la fisonomia d’aquest nom ho permet, és clar), perquè la creació lèxica és un procés que sempre tenim a la nostra disposició.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Des de zero

Joan Fuster, en l’última entrada del seu Diccionari per a ociosos, es preguntava qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero perquè calia molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Certament, és una de les grans fites intel·lectuals de la ment humana. I, de fet, a Europa no va arribar fins a l’edat mitjana, quan, amb l’ajuda de Leonardo de Pisa (conegut com a Fibonacci), es va començar a difondre un nou sistema de numeració, d’una gran eficiència: la numeració aràbiga. És en aquest moment quan s’introdueix el mot àrab ṣifr (‘buit’), que acabà convertit en el zero italià i s’escampà per tot el continent (tot i que d’entrada, per si de cas, es va dissimular amb un zephўrus llatí). Per cert, sifr també es troba en l’origen del mot xifra, que inicialment significava ‘zero’ i que avui s’usa com a sinònim de nombre o número.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Apa siau!

Ja sabem que les fórmules de salutació i comiat de vegades són manllevades d’altres llengües. En alemany, per exemple, no és estrany l’ús de la forma francesa adieu per acomiadar-se. Tot i que no cal anar tan lluny: a casa nostra el manlleu castellà adiós ha tingut presència durant molt de temps en grans zones del domini lingüístic. També se sent encara en punts del català septentrional l’occitanisme adiu, que Josep Maria Espinàs qualificava, en el Viatge al Pirineu de Lleida i en referència a la vall d’Aran, com el comiat més elegíac del món, perquè deia que aquest iu s’allarga pels aires, com una nota de violí, i no s’acaba mai del tot.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

Allegro ma non troppo

Un manlleu, en l’àmbit lingüístic, és un element que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra. Si pensem en l’evolució constant de les societats i en el creixent contacte entre llengües, no és gens estrany que aquest intercanvi d’elements es produeixi cada cop amb més intensitat, tot i que, de fet, s’ha produït en totes les èpoques. La manera com s’actua en cada cas per a integrar els manlleus en la llengua d’arribada depèn de molts factors, que condicionen el grau de modificació (o senzillament l’adopció) de la forma original. Vegem-ho amb alguns italianismes.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Amb la mesura amb què mesureu…

Mujades, mundines i quartans, picotins, fanecades i feixes, cafissades, cavallons i porques, vessanes, aiminades i jornals… Vistes amb ulls d’ara, les mesures tradicionals, com les de superfície que acabem d’esmentar, poden generar un cert desconcert (engrescador o esfereïdor, segons el punt de vista de cadascú) per la varietat de denominacions i sobretot per la fluctuació en les equivalències segons on i a què s’aplicaven. Malgrat que, amb la implantació del sistema mètric decimal, moltes d’aquestes mesures van anar quedant en desús, avui encara les podem sentir en determinats contextos. I també les podem trobar cartografiades en mapes com els de l’Atles lingüístic del domini català.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Elogi de la meua terra

Carles Salvador, un dels principals promotors de la normalització lingüística al País Valencià, fou també autor d’una important obra poètica. Precisament, el títol d’aquest apunt, Elogi de la meua terra, prové d’un poema seu. Avui l’hi manllevem perquè ens volem fixar en un element que exemplifica molt bé la variació territorial que configura la nostra llengua. Es tracta del possessiu femení tònic.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Us convidem a llegir els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la SF.

Tots som pops

«Si vols farcir polp o calamar, pren lo polp e llava’l bé, e perbull-lo, e talla-li les cames…» El Llibre de Sent Soví és el receptari de cuina més antic que es conserva en llengua catalana. Publicat fa set-cents anys, no es va recuperar fins a mitjan segle XX i fou gràcies a la tasca de Lluís Faraudo, que va buidar una gran quantitat d’obres medievals de tota mena, com aquesta que avui encara és una font d’inspiració per a qui vulgui fer sopes, salses i rostits. En aquesta obra que va tenir una gran influència a tot Europa s’hi apleguen receptes de terra ferma i de mar endins, com la que ensenya a farcir pops.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Cargols, escarbats i altres bèsties

El caragol, d’una elegància terrenal, té un aire discret i generalment una conducta assenyada: desapareix davant d’un excés d’aigua, però surt a córrer amb desfici si cauen quatre gotes. Què hi farem, el caragol surt quan plou i l’home quan fa sol…, tret, és clar, del caçador de caragols, una dedicació sovint alternada, segons la temporada, amb la cacera de bolets o d’espàrrecs. Tornem, però, al caragol, o cargol, una variant formal que reflecteix la pronúncia que en fan alguns parlars, del nom d’aquesta bèstia.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Ho sap tothom i és profecia…

L’any 1953 J. V. Foix va enviar a amics i coneguts una felicitació de Nadal que començava amb aquell conegut vers que diu: «Ho sap tothom i és profecia…». En aquest poema hi apareixen molts noms propis de lloc, que, a banda d’indicar una estricta localització, hi aporten bellesa, paisatge, i, fins i tot, un tresor amagat. Si agafem un mapa de l’Empordà, veurem que els noms dels pobles de la sisena estrofa oculten el dibuix d’una creu perfecta: de nord a sud, Colera amb Palau-saverdera i, d’est a oest, la Selva de Mar amb Pau i, en el punt on s’encreuen les dues línies, la Vall de Santa Creu. Un pessebre empordanès a recer de Sant Pere de Rodes.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Comença la campanya «El neologisme de l’any» per animar la ciutadania a votar el neologisme de l’any 2025 en llengua catalana. L’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra, amb la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el TERMCAT i 3Cat, amb el seu portal lingüístic ésAdir, organitzen la 12a edició d’aquesta campanya. Tothom qui vulgui participar-hi pot votar clicant en aquest enllaç. El període de votació comença avui, 2 de desembre, i estarà obert fins al dimarts 16 de desembre. L’endemà, el dimecres 17, es farà públic el resultat.

Enguany, les paraules candidates a neologisme de l’any són: crisi climàtica, dejuni intermitent, gazià/gaziana, IA, influenciador/influenciadora, matxa, neurodivergent, queer, salut mental i vespreig. 

D’entre aquestes paraules, la que rebi més vots per part de la ciutadania serà declarada guanyadora, i l’IEC la valorarà i l’estudiarà amb especial atenció per mirar d’incorporar-la en el diccionari normatiu.

Més informació a https://www.upf.edu/web/neologismedelany.

Els dos darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica són El seny de les hores, en què es parla de l’expressió de les hores en català, i Harmonies, que versa sobre el fenomen de l’harmonia vocàlica.

El seny de les hores

No fa pas tant de temps que cada poble i ciutat es guiava per la seva pròpia hora. Campanars i rellotges assenyalaven l’hora solar local, fet que, òbviament, comportava petites diferències horàries, però, en general, sense gaire transcendència. Ara bé, va arribar un moment en què es va fer evident la necessitat d’unificar rellotges, establir fusos horaris i posar ordre en la relativitat del temps. De fet, un dels elements que hi va ajudar fou l’aparició del tren, del qual s’havia de garantir la puntualitat i el bon funcionament. Tal com toca.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Harmonies

Els relats mítics de l’antiguitat oferien una resposta a les inquietuds humanes sobre el sentit de la vida i de l’univers. Per mitjà dels desitjos i dilemes d’uns éssers divins que se’ns assemblen prou, s’assenyalaven els principis que havien de regir el món terrenal. Un d’aquests principis era l’equilibri, l’harmonia, que, en la mitologia grega, era personificat precisament per la deessa Harmonia (anomenada Concòrdia en la versió romana). En el nostre món actual, el mot harmonia també té un significat especialitzat en l’àmbit de la lingüística.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.