aoe@correu.iec.cat

Acadèmia Oberta als Ensenyants

Repàs de llengua

Els mots truncats (I): els hipocorístics

22 de juliol de 2025 | ,

La situació comunicativa determina el tipus de llengua que utilitzem, és a dir, el registre, i hi ha fenòmens gramaticals que són més propis d’un registre que no pas d’un altre. Per exemple, els mots truncats, és a dir, mots escurçats, constitueixen un recurs més freqüent en els registres informals i que rarament trobarem en els formals. Aquest recurs és especialment productiu amb noms de persona, i les formes escurçades d’aquests mots s’anomenen hipocorístics.

Com es formen els mots truncats en català? Tradicionalment, es pren la part del mot que va des de la síl·laba tònica fins al final, com en el cas de Fina (de Josefina), Cesc (de Francesc) o Vador (de Salvador), encara que no sempre el resultat és exactament equivalent a la part final del mot sencer, perquè hi ha algun cas en què es conserva la consonant inicial, com a Jep (de Josep). També hi ha mots truncats amb formes idiosincràtiques que tampoc no són una còpia exacta de la part final del mot, com passa a Biel (de Gabriel) o Laia (de Eulàlia). I n’hi ha d’altres en què es produeix harmonització o reduplicació de les consonants, com és el cas de Toti (de Jordi) o Pep (de Josep).

En els parlars valencians, els hipocorístics masculins presenten en molts casos la terminació masculina ‑o, com a Cento (de Vicent), Nelo (de Manel), Ximo (de Joaquim), Quelo (de Miquel) o Melo (de Ismael).

Per influència forana, més recentment s’ha introduït un altre tipus de procediment que consisteix a conservar la seqüència inicial del mot. Si l’hipocorístic és monosil·làbic, ha d’acabar en consonant, com Cris (de Cristina). Si es tracta d’una forma bisil·làbica, hi ha desplaçament de l’accent a la síl·laba inicial del mot truncat, com passa a Montse (de Montserrat) i a Santi (de Santiago). En algunes d’aquestes formes hi trobem una ‑i que funciona com a marcador hipocorístic, com és el cas de Pili (de Pilar) i en altres formes hi ha una –a que funciona com a marca de femení, com a Pura (de Purificació).

 

Podeu consultar el document NTN (§ 3.6.3). També podeu consultar la GIEC (§ 6.5.3.1), la GEIEC (§ 7.4.1) i la GBU (§ 9.2).

Els adjectius adverbials (II): mateix

7 de juliol de 2025 | ,

En aquesta entrada de la secció Repàs de llengua, parlàvem sobre els adjectius adverbials. Un d’aquests adjectius és mateix, que presenta un comportament particular.

Aquest adjectiu es pot fer servir acompanyant substantius, per a expressar una relació d’identitat o paral·lelisme entre el nom que modifica i altres elements amb què comparteix una determinada característica, com a les frases En aquest grup, tothom té la mateixa edat, Ella té la mateixa edat que jo. Amb aquest sentit, se situa davant del nom, que pot quedar sobreentès: En aquell grup, tothom té edats diferents i en aquest, la mateixa.

L’adjectiu mateix també es pot fer servir amb un valor intensificador o emfàtic, per a indicar que es fa referència a una entitat determinada i no una altra, com a Ens ho va comunicar la mateixa directora. En aquest cas, si l’element que modifica és un nom, mateix pot precedir-lo, com en l’exemple anterior. Ara bé, amb aquest sentit, també pot aparèixer darrere de l’element que modifica, i aleshores pot acompanyar altres elements, a més de noms: Ho van fer ahir mateix, Se’l van trobar allà mateix. Quan va darrere d’un nom o un pronom fort, sol presentar concordança (Ens ho va comunicar la directora mateixa), però també pot comportar-se com un adverbi i no concordar (Ens ho va comunicar la directora mateix).

També és possible usar l’adjectiu mateix per remarcar el caràcter reflexiu d’un pronom, i en aquest cas va darrere del pronom que modifica i hi concorda: Ho ha fet per a si mateix, Només us preocupeu de vosaltres mateixes.

Un altre dels sentits que pot adoptar mateix és equivalent a per exemple, és a dir, pot indicar que es fa referència a una cosa, però podria tractar-se d’una cosa equivalent. Amb aquest sentit, se situa darrere de l’element que modifica i tendeix a comportar-se com un adverbi, de manera que sol ser invariable: Deixa les coses allà mateix, Podríem fer-ho per Nadal mateix.

Per acabar, cal recordar que no és acceptable usar l’adjectiu mateix precedit d’article definit per a represen­tar un complement del nom. En aquests contextos, es pot representar el comple­ment del nom amb el pronom en o amb un possessiu: És una expressió molt usada, però no en coneixem l’origen / no coneixem el seu origen (en lloc de no coneixem l’origen de la mateixa).

Tampoc no és acceptable l’ús d’aquest adjectiu per a representar anafòricament un complement o un adjunt de predicat en lloc d’un pronom feble, sinó que cal fer servir el pronom feble corresponent: Volia fer una reunió amb els veïns, però no els va poder localitzar (en lloc de no va poder localitzar els mateixos).

 

Podeu consultar el document NTN (§ 4.2.2). Hi trobareu l’enllaç a la GIEC (§ 15.5), la GEIEC (§ 9.5) i la GBU (§ 11.5).

Els adjectius adverbials (I)

25 de juny de 2025 | ,

Els adjectius adverbials, a diferència dels que expressen una qualitat (com adequat a una proposta adequada) o relació amb alguna cosa (com governamental a una proposta governamental), presenten valors característics de determinats adverbis. Segons el sentit que expressen, es poden classificar fonamentalment en modals, aspectuals, locatius, de manera o focals.

Els adjectius modals, com ara probable, suposat, necessari, possible, presumpte o presumible, fan referència a la possibilitat, la necessitat o el grau de veracitat d’allò a què es refereix el nom. Pel que fa als aspectuals, indiquen freqüència, i pertanyen a aquesta classe adjectius com assidu, constant, continu, freqüent, ocasional, permanent o reiterat. Tant els modals com els aspectuals són graduables (És molt probable que arribis tard, Els talls de llum eren molt freqüents).

Un altre tipus d’adjectius adverbials són els locatius, que expressen localització tant física com temporal. Per exemple, a una ciutat propera l’adjectiu situa el nom ciutat en l’espai, mentre que a la propera setmana l’adjectiu emmarca el substantiu setmana en el temps. També són locatius els adjectius ordinals, com primer, segon o tercer, i altres d’equiparables, com ara últim o darrer. Alguns d’aquests adjectius també són graduables (una escola molt llunyana).

També hi ha adjectius adverbials de manera, que indiquen com s’esdevé una cosa o quina avaluació subjectiva mereix al parlant. Es tracta d’adjectius com dissortat, dur o ràpid (En aquella campanya hi va haver uns atacs molt durs, Va ser una intervenció rapidíssima). Com es pot veure en els exemples, en aquest cas també es tracta d’adjectius graduables. En canvi, no ho són els focals, com ara mer, pur, simple i únic, que es fan servir per a emfatitzar l’essència del nom (La mera presència d’aquell home la inquietava, Ho va fer amb l’únic objectiu de destacar).

Finalment, hi ha altres tipus d’adjectius adverbials: els que remarquen la identitat del referent (determinat, propi), els que indiquen relacions comparatives o de semblança (igual, idèntic, diferent, semblant), els que emfatitzen la idea d’indefinició (cert), d’unicitat (únic, sol) o de completesa (complet, total), o els que delimiten quantitativament noms no comptables en singular o noms comptables en plural (abundant, escàs, nul).

Alguns d’aquests adverbis poden tenir diversos valors i un comportament específic, com mateix, al qual es dedicarà una entrada monogràfica.

Podeu consultar la GIEC (§ 15.5), la GEIEC (§ 9.5) i la GBU (§ 11.5).

El plural de les sigles: “els CAP” o “els CAPs”?

10 de juny de 2025 | ,

A l’hora de fer servir una sigla, es pot plantejar un dubte habitual: la sigla té plural? I en cas que en tingui, com es representa aquest plural, si és que s’ha de representar d’alguna manera?

El primer que cal preguntar-se és si les sigles tenen nombre. Hi ha sigles que es formen a partir de sintagmes en plural i, per tant, són de nombre plural. És el cas de PAU (‘Proves d’Accés a la Universitat), EUA (‘Estats Units d’Amèrica’) o TIC (‘tecnologies de la informació i la comunicació’). Com es veu en els exemples, la marca de plural no s’explicita a la sigla mateix, sinó per mitjà de l’article que les acompanya, que té forma plural: les PAU, els EUA, les TIC.

I també hi ha sigles de nombre singular, concretament, les que abreugen sintagmes en singular. En aquests casos, la possibilitat de fer-les servir en plural depèn de si designen entitats úniques o no. Si fan referència a entitats úniques, com és el cas de la sigla ONU (‘Organització de les Nacions Unides’), aleshores sempre es faran servir en singular. En canvi, quan es refereixen a entitats no úniques, com CAP (‘centre d’atenció primària’) o DNI (‘document nacional d’identitat’), sí que poden tenir plural. Malgrat que tradicionalment s’ha tendit a reflectir el plural només en les sigles que s’equiparen plenament als noms comuns i s’escriuen en minúscules, com ovni, actualment també és habitual fer explícita la marca de plural en les sigles que s’escriuen amb majúscules, per mitjà d’una essa minúscula. Per tant, és igualment possible escriure els CAP com els CAPs.

Podeu consultar el document NTN (§ 1.4.1). Hi trobareu la remissió a la GIEC (§ 6.5.3.3a).

També trobareu informació sobre aquesta qüestió a la GBU (§ 9.3).

Al voltant de la prefixació: els espais en blanc

9 de gener de 2025 | ,

Com a norma general, els mots prefixats s’escriuen aglutinats i sense guionet, és a dir, amb el prefix enganxat a la base lèxica (avantpassat, besavi, exconseller, monosíl·lab, prehistòria). Ara bé, també hi ha excepcions, una de les quals són els casos en què cal escriure un espai en blanc entre els components de la construcció derivada.

S’escriu un espai en blanc entre el prefix i un element amb particularitats gràfiques (majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva): anti OTAN, ex URSS, expedició trans Himàlaia, equip sub 21, globulina anti D, pro «hippy», anti honoris causa.

També es deixa un espai en blanc quan el prefix precedeix un sintagma lexicalitzat, una locució o un mot que ja porta guionet: anti pena de mort, ex mosso d’esquadra, pseudo ciència-ficció. Ara bé, cal recordar que el prefix s’escriu enganxat al primer element en el cas dels sintagmes no lexicalitzats, especialment en el cas dels que designen un càrrec, una professió o l’àmbit de competències del càrrec: exconseller en cap, subdirecció general.

Finalment, opcionalment és possible separar el prefix de la base lèxica amb un espai en blanc en casos diferents dels anteriors si es vol distingir mots homògrafs o si es volen evitar grafies detonants: pre fixat (‘fixat anteriorment’, cf. prefixat ‘que conté un prefix), ex portador (‘que ha deixat de ser portador’, cf. exportador ‘que exporta’).

Podeu consultar el document NTN (§ 1.3.3.2-1.3.3.6). Hi trobareu la remissió a l’OIEC (§ 4.4.1.3).

De l’escriptura a la pronúncia: “futbol” o “fútbol”?

9 de gener de 2025 | ,

Sabem que la llengua escrita segueix uns codis i unes convencions que no han de condicionar necessàriament la lectura dels textos: es tracta de dos sistemes relativament independents que segueixen pautes que no sempre coincideixen.

Un àmbit en el qual, però, l’escriptura i la pronúncia van ben lligades és l’accentuació.  La major part de mots no presenten cap dificultat més enllà de la necessitat de conèixer les normes d’accentuació. En determinats mots, sobretot cultismes i manlleus, a vegades es produeixen desplaçaments de l’accent a causa d’una influència forana o del fet que presenten un patró accentual poc freqüent. Aquests tipus de desplaçaments, en general, no són acceptables. Cal seguir la pronúncia que determina l’accentuació.

Fixem-nos en el mot karate, per exemple, que es pronuncia pla, i no com si fos esdrúixol (kàrate). També es dona un desplaçament accentual no admissible en el mot viking, que s’ha de pronunciar agut i no pla (víking). Contràriament, tuàreg té una pronúncia plana i no pas aguda (tuareg). I també hi ha mots esdrúixols que no s’han de pronunciar com si fossin aguts, com és el cas de hàndicap (i no handicap).

La majoria dels casos en què hi ha desplaçament accentual s’han incorporat a la llengua catalana en èpoques més o menys recents, provinents d’altres llengües o de vocabularis científics o tècnics. És per això que, en alguns casos, no han estat recollits per la normativa fins fa poc.

El document NTN en dona una llista prou completa, amb els mots classificats segons la pronúncia correcta, en la qual ens podem trobar més d’una sorpresa. Podeu consultar l’apartat 2.3.1.1, on s’ofereix una llista de consulta ràpida. També hi podeu trobar la remissió als apartats de les gramàtiques i de l’Ortografia (GIEC § 5.2.1.1, GEIEC § 3.2.1a, GBU § 4.1 R3, OIEC § 3.1.1.8). En el requadre gris del final hi ha la referència a alguns mots que apareixien amb una accentuació diferent al DIEC2 prèviament a les actualitzacions realitzades a partir de 2016.

En alguns casos, el desplaçament de l’accent s’ha consolidat i s’accepta tant la forma amb desplaçament com la que no en té. Són mots com bantu / bantú o antilop / antílop. Els trobareu a l’apartat 2.3.1.2, juntament amb les referències a les obres d’on s’han extret (GIEC § 5.2.1.1, OIEC § 3.1.1.8).

Propers esdeveniments