La preposició en, quan va seguida d’un infinitiu, es pot fer servir amb un significat equivalent al de l’adverbi quan i pot introduir un adjunt amb valor temporal. Si el temps de l’oració principal és perfectiu (es refereix a una acció acabada), l’adjunt expressa una situació immediatament anterior a l’acció de la principal, com a a la frase En tornar a l’hotel al migdia, van dinar. En canvi, si el verb de l’oració principal és imperfectiu (es refereix a una acció no acabada), l’adjunt pot expressar una situació que queda inclosa en la de l’oració principal, com a En arribar a la casa de colònies, estaven netejant les habitacions. Si el verb de la principal té un valor habitual, s’hi afegeix el valor de repetició en el temps, com a la frase En collir les olives, ens en portava un sac.

Encara que en els registres formals s’ha donat preferència a la construcció amb en, amb aquest valor temporal també es fa servir la contracció al, formada per la preposició a i l’article definit, seguida d’un infinitiu. Així, també és possible una frase com ara A l’arribar a l’escola, el mestre el va saludar.

La contracció al es feia servir en la llengua antiga amb un valor duratiu equivalent a ‘mentre’, seguida d’un infinitiu nominalitzat, com a Al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dany. Aquest ús es manté, encara que no amb infinitius nominalitzats, en diferents parlars valencians, en què en es fa servir amb el valor de ‘així que’ i al adopta el sentit de ‘mentre’: Al travessar el menjador, va mirar cap allà (‘mentre travessava el menjador’).

En la llengua moderna, la construcció amb la preposició en seguida d’un infinitiu simple ha adquirit un valor causal derivat del valor de seqüenciació temporal, un ús que trobem en frases com En dir el que pensa, se sent alliberada o En no trobar-te a casa, vaig pensar que t’havien entretingut. En els parlars en què es fa servir la contracció al seguida d’infinitiu amb valor temporal, també s’ha generalitzat l’ús d’aquesta construcció amb valor causal: Al no tenir notícies teves, vaig pensar que no havies arribat a casa. Cal tenir en compte, però, que no es pot inferir una relació de causalitat si no s’expressa una seqüenciació temporal de fets encadenats. Per tant, una frase com En engegar el cotxe, va començar a ploure, atès que expressa més aviat simultaneïtat, no és equivalent a Com que vaig arrencar el cotxe, va començar a ploure.

Podeu consultar la GIEC (§§ 29.2.5a i 31.4.2.1f). Al document NTN (§§ 4.15.5.4 i 4.24.2.3), hi trobareu les novetats respecte de la normativa anterior.

El participi és una forma verbal no personal que presenta flexió de gènere i nombre i que es pot fer servir com a adjectiu o per a construir determinades formes verbals compostes. Quan actua com un adjectiu, concorda amb el nom que acompanya, com a el nou redactor contractat, la frase eliminada, les proves corregides i els dispositius adquirits per l’empresa. I també pot presentar concordança en alguns contextos quan forma part d’una forma verbal composta.

El participi d’una forma verbal composta pot concordar amb el complement directe de la frase si aquesta funció la fa un pronom feble d’acusatiu de tercera persona, com a la botiga avui no l’han oberta, les faldilles les has escurçades i els llibres els ha portats a l’escola. Aquesta concordança era general en la llengua antiga i, actualment, es manté en una part important dels parlars, encara que ha perdut terreny a favor de la construcció invariable, amb la forma masculina singular de participi: la botiga avui no l’han obert, les faldilles les has escurçat i els llibres els ha portat a l’escola. Cal tenir en compte que en el cas del pronom masculí singular hi ha coincidència amb la construcció invariable: el got l’he deixat a l’aigüera.

També hi pot haver concordança quan el verb en participi és modal o aspectual, com a la frase no l’he poguda llegir abans. La concordança es pot donar també si el participi és un verb causatiu, com fer o deixar, o de percepció, com sentir o veure, i aleshores el pronom amb què concorda pot fer de subjecte o de complement directe del verb en infinitiu: avui l’hem deixada sortir, no te l’he sentida explicar mai.

Cal tenir en compte que, en els parlars en què es manté la concordança, és més habitual amb els pronoms femenins que no pas amb el pronom de masculí plural. D’altra banda, la concordança se sol mantenir en els registres formals.

A part d’aquest tipus de concordances, en els parlars baleàrics i, en menor mesura, en els parlars septentrionals, també es dona la concordança amb el pronom en, com a no n’ha eliminada cap, de frase. A més, en els parlars baleàrics hi pot haver concordança en altres casos, sobretot en construccions en què el complement directe apareix davant del verb. Especialment, amb pronoms reflexius, com a t’he vista contenta i encara no m’he matriculada. També és possible la concordança del participi en oracions passives pronominals, com a la revista s’ha publicada avui, amb pronoms relatius, com a les mentides que t’he dites, i amb sintagmes interrogatius o exclamatius, com a quantes coses heu fetes?

Podeu consultar la GIEC (§§ 13.5.2.4, 9.5.1e i 18.6.3.1e), la GEIEC (§§ 13.7.1 i 5.4.1) i la GBU (§§ 6.5 R3 i 17.2 R2). Al document NTN (§ 4.9.2.4) podeu consultar quines són les novetats respecte a la normativa anterior a la publicació de la GIEC l’any 2016 .

Les relacions de possessió entre dos elements es poden expressar per altres mitjans, a més dels possessius. La relació entre un element que és una part d’un tot és un tipus de relació  de possessió que es pot expressar per mitjà de pronoms febles. En català i en altres llengües romàniques, els pronoms de datiu són la via natural per expressar la possessió inalienable, la relació entre un element que és la part o element posseït d’un tot, el posseïdor, un ésser animat, generalment humà. En Em fa mal la cama, el pronom em representa el posseïdor (em) de la cama, (que és la part). Si comparem les oracions Li van agafar els cabells amb un passador i Van agafar els seus cabells per fer una perruca, comprovarem que en la segona els cabells són tractats com un element autònom, que ja no forma part del donant, encara que en provingui.

El datiu de possessió apareix en oracions que contenen determinats tipus de verbs i un sintagma nominal de possessió inalienable en funció de complement directe o de subjecte de verb inacusatiu.

Amb verbs transitius causatius, que provoquen un canvi d’estat (bronzejar, trencar, etc.) i agentius que indiquen accions que poden afectar persones (pentinar, rentar, netejar, maquillar, etc.), el posseïdor apareix en datiu quan el complement directe és un nom de possessió inalienable i el posseïdor no és expressat per un complement del nom. És el cas de la frase El sol li bronzejarà la pell, en què el posseïdor de la pell (‘la pell del xicot’) és designat pel pronom li. Els verbs plorar, llagrimejar, tremolar, brillar, pudir, etc., que habitualment són agentius (§ 21.3.1), quan porten un sintagma nominal de possessió inalienable com a subjecte i un datiu de possessió, perden el valor agentiu: Li ploren els ulls; Em tremolava la veu de l’emoció.

Amb els verbs transitius de moviment, moure, obrir, tancar, aixecar, etc., en què el moviment pot afectar una part del cos, en canvi, emprarem el datiu solament si el posseïdor no és el mateix subjecte; altrament, l’oració no es construeix ni amb un datiu ni amb un possessiu, perquè s’entén que el posseïdor és el subjecte: L’àrbitre em va aixecar el braç  / L’àrbitre va aixecar el braç  (‘el seu propi braç’).

Per contra, els verbs de sentiment, com voler, desitjar, odiar, admirar o envejar, expressen el posseïdor amb un possessiu, excepte uns quants, com ara admirar i envejar (i en menor mesura voler), que també admeten el datiu: Odio el seu to de veu altiu; Menyspreava el seu orgull; però T’envejo el caràcter / Envejo el teu caràcter; Li admiro la valentia /Admiro la seva valentia. Amb els verbs admirar i envejar el posseïdor també pot estar expressat pel pronom en: D’aquest polític, n’admiro la sinceritat / A aquest polític li admiro la sinceritat, a més del possessiu: D’aquest polític, admiro la seva sinceritat. Notem, en canvi, que no és el mateix Desitjo la seva sort, amb el sentit de ‘voldria tenir la seva sort’ que Li desitjo sort, en què el datiu no és de possessió, sinó que expressa la meta del desig (A la Marta, li desitjo molta sort). Hi ha molt pocs verbs estatius que admetin el datiu de possessió a més del possessiu: Em coneix les manies / Coneix les meves manies; Li sé els secrets / Sé els seus secrets; Li reconec la lletra / Reconec la seva lletra.

Entre els verbs considerats inacusatius, el datiu de possessió acompanya els verbs de canvi d’estat o de lloc, anomenats incoatius (moure’s, desfer-se, tancar-se, cremar-se, etc.), si el nom és de possessió inalienable: Se’m tanquen els ulls; Se m’ha trencat una ungla (§ 21.4.5). També representa el posseïdor amb els inacusatius de moviment (sortir, entrar, caure, venir, etc.) i amb altres verbs inacusatius com créixer o aparèixer: Li ha sortit una pansa; Els cau la bava, amb la neta; Li va venir un cobriment.

Quan el sintagma nominal, en lloc de ser de possessió inalienable, designa un objecte de l’esfera personal (com ara les pertinences, els objectes relacionats amb la casa, la feina, etc.), el posseïdor animat pot ser expressat per un datiu o per un possessiu: Et passejaré el gos / Passejaré el teu gos; La moto se m’ha espatllat / La meva moto s’ha espatllat; Se m’ha tacat el jersei a la rentadora / S’ha tacat el meu jersei a la rentadora.

Amb els noms de parentiu, també trobem el datiu de possessió, alternant amb el possessiu, amb verbs com néixer, casar-se o morir-se (però no morir), entre altres: Se li ha casat la filla / S’ha casat la seva filla; Se m’ha mort una cunyada / S’ha mort una cunyada meva; Se li ha graduat un fill / S’ha graduat un fill seu: I també, en alguns parlars, amb determinats predicats estatius, com conèixer, ser padrí o ser parent (Finalment, li he conegut els bessons / Finalment, he conegut els seus bessons; A en Josep i a la Sandra els soc padrina / Soc la seva padrina; Jo no et soc parent / Jo no soc parent teu).

El pronom de datiu pot aparèixer en lloc d’un possessiu o d’un pronom personal fort precedit de de quan complementen preposicions i locucions, com ara (al) davant, (al) darrere, (al) damunt, a sobre, en contra o a favor. Així, en lloc de Va caure damunt meu (o de mi) o Anava a favor d’ella (o seu) podem dir amb el mateix significat Em va caure damunt o Li anava a favor. Amb aquestes preposicions i locucions, a més dels pronoms de datiu de tercera persona (li/els) es pot usar també hi, sobretot si el complement és inanimat: Hi va caure damunt; Hi anava a favor, de la proposta.

Podeu consultar el document NTN, i també la GIEC (§ 18.4.2.2), la GEIEC (§ 13.7.2) i la GBU (§ 17.3).

La possessió i la pertinença es poden expressar per mitjà de diferents vies, i una d’aquestes vies són els possessius.

De possessius n’hi ha de dos tipus: tònics i àtons. Els possessius tònics, que concorden en gènere i nombre amb el nom que acompanyen, presenten en masculí les formes meu, teu, seu, nostre i vostre per al singular i les formes meus, teus, seus, nostres i vostres per al plural. Pel que fa al femení, les formes meva, teva i seva (i els plurals meves, teves i seves) predominen, a grans trets, en els parlars orientals, mentre que meua, teua i seua (meues, teues i seues en plural) predominen en l’occidental, en el septentrional i en l’eivissenc. Pel que fa a l’alguerès, presenta les formes femenines antigues mia, tua, sua i mies, tues, sues.

Els possessius tònics poden anar tant davant com darrere del nom i solen anar precedits d’un determinant, generalment, l’article determinat, tot i que poden aparèixer sols quan van darrere del nom: els nostres fills, la meva barca, el teu entrepà; són uns records meus, tinc llibres vostres. Quan formen part d’un sintagma nominal indefinit, generalment van després del nom, però en gironí i altres parlars centrals també es fan servir en posició prenominal, en sintagmes en què el substantiu és un terme de parentiu o que designa una relació de veïnatge, d’amistat, professional, etc. En aquests parlars, doncs, és possible tant un amic meu com un meu amic, un ús que també és possible amb certs quantificadors indefinits: cap meu alumne.

Els possessius àtons (mon, ton, son i ma, ta, sa en singular; mos, tos, sos i mes, tes, ses en plural) també concorden en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen, tot i que les formes de plural es poden considerar residuals. Precedeixen el nom i, atès que tenen valor definit, no admeten l’article ni cap altre determinant o quantificador. Actualment, aquests possessius tenen un ús restringit. Es fan servir, especialment, en les relacions de parentiu (mon pare, ta germana, ses àvies), fórmules protocol·làries (ses senyories, Sa Santedat), alguna dita (cada terra fa sa guerra) i, en alguns parlars, amb el mot casa i l’expressió usada en contextos negatius en ma/ta/sa vida (En sa vida no havia fet res semblant).

Encara hi ha una altra forma de possessiu: llur. En l’actualitat, aquest possessiu només s’usa de manera habitual en septentrional i ocasionalment en registres molt formals. Es tracta d’un possessiu de tercera persona, equivalent a d’ells o d’elles, i presenta flexió de nombre: llur llibre, llurs llibres. Com els possessius àtons, va en posició prenominal i no demana determinants. Ara bé, pot ser precedit de l’article definit i, en aquest cas, el més habitual és que ocupi la posició postnominal: els seus secretaris o els secretaris llurs. En septentrional, generalment va precedit de l’article: El llur pare encara viu.

Des del punt de vista sintàctic, atès que els possessius equivalen a un sintagma format per la preposició de i un substantiu (la seva taula és equivalent a la taula de la Gemma), poden fer la mateixa funció que aquests sintagmes: complement del nom, com en l’exemple anterior, d’atribut (la taula és seva) o predicatiu obligatori (la considera seva). Sobretot en els parlars baleàrics i en gironí, també poden fer de complement agent amb verbs de creació: la taula és feta seva.

Podeu consultar el document NTN (§ 3.2.3 i 4.3.6). Hi trobareu les remissió a la GIEC (§ 16.5), a la GEIEC (§ 11.3.1) i a la GBU (§ 14.1).