Quan volem expressar un valor de localització en el temps, fem servir el verb ésser: La reunió és a les quatre, Ja som al febrer, Demà encara serem a l’hivern. En general el subjecte s’omet si se sobreentén que és l’emissor o emissors i el receptor o receptors. També és possible que la construcció sigui impersonal, com passa en frases com Ja és primavera o Són les cinc de la matinada —en aquest segon exemple, el verb ésser concorda amb el sintagma temporal, encara que no és un subjecte, sinó l’atribut—. Ara bé, la construcció també pot ser personal, i aleshores el verb ésser concorda amb el subjecte, com a les frases La reunió és a les sis, Les exposicions seran al juny o Tinc moltes ganes que siguem a l’estiu.

A l’hora d’indicar el dia en què ens trobem, hi ha diverses opcions. Per exemple, podem dir Ja és dilluns, amb el verb ser en tercera persona del singular. I també podem dir Ja som a dilluns o Ja som dilluns, amb el verb ser en primera persona del plural.

Com es veu en els exemples anteriors, en el cas que es tracti de la construcció personal, si el sintagma amb valor temporal que fa d’atribut és el nom d’un dia de la setmana i el verb ésser està en primera persona del plural, el nom pot no anar precedit preposició en alguns parlars: Avui som dilluns. Per tant, és possible dir Avui som a dilluns i també, en alguns parlars, Avui som dilluns. També pot anar sense preposició si es tracta d’un sintagma interrogatiu: Quin dia som, avui?

Podeu consultar la GIEC (§ 22.3.2.1), la GEIEC (§ 28.2) i la GBU (§ 33.1).

La preposició en, quan va seguida d’un infinitiu, es pot fer servir amb un significat equivalent al de l’adverbi quan i pot introduir un adjunt amb valor temporal. Si el temps de l’oració principal és perfectiu (es refereix a una acció acabada), l’adjunt expressa una situació immediatament anterior a l’acció de la principal, com a a la frase En tornar a l’hotel al migdia, van dinar. En canvi, si el verb de l’oració principal és imperfectiu (es refereix a una acció no acabada), l’adjunt pot expressar una situació que queda inclosa en la de l’oració principal, com a En arribar a la casa de colònies, estaven netejant les habitacions. Si el verb de la principal té un valor habitual, s’hi afegeix el valor de repetició en el temps, com a la frase En collir les olives, ens en portava un sac.

Encara que en els registres formals s’ha donat preferència a la construcció amb en, amb aquest valor temporal també es fa servir la contracció al, formada per la preposició a i l’article definit, seguida d’un infinitiu. Així, també és possible una frase com ara A l’arribar a l’escola, el mestre el va saludar.

La contracció al es feia servir en la llengua antiga amb un valor duratiu equivalent a ‘mentre’, seguida d’un infinitiu nominalitzat, com a Al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dany. Aquest ús es manté, encara que no amb infinitius nominalitzats, en diferents parlars valencians, en què en es fa servir amb el valor de ‘així que’ i al adopta el sentit de ‘mentre’: Al travessar el menjador, va mirar cap allà (‘mentre travessava el menjador’).

En la llengua moderna, la construcció amb la preposició en seguida d’un infinitiu simple ha adquirit un valor causal derivat del valor de seqüenciació temporal, un ús que trobem en frases com En dir el que pensa, se sent alliberada o En no trobar-te a casa, vaig pensar que t’havien entretingut. En els parlars en què es fa servir la contracció al seguida d’infinitiu amb valor temporal, també s’ha generalitzat l’ús d’aquesta construcció amb valor causal: Al no tenir notícies teves, vaig pensar que no havies arribat a casa. Cal tenir en compte, però, que no es pot inferir una relació de causalitat si no s’expressa una seqüenciació temporal de fets encadenats. Per tant, una frase com En engegar el cotxe, va començar a ploure, atès que expressa més aviat simultaneïtat, no és equivalent a Com que vaig arrencar el cotxe, va començar a ploure.

Podeu consultar la GIEC (§§ 29.2.5a i 31.4.2.1f). Al document NTN (§§ 4.15.5.4 i 4.24.2.3), hi trobareu les novetats respecte de la normativa anterior.

El participi és una forma verbal no personal que presenta flexió de gènere i nombre i que es pot fer servir com a adjectiu o per a construir determinades formes verbals compostes. Quan actua com un adjectiu, concorda amb el nom que acompanya, com a el nou redactor contractat, la frase eliminada, les proves corregides i els dispositius adquirits per l’empresa. I també pot presentar concordança en alguns contextos quan forma part d’una forma verbal composta.

El participi d’una forma verbal composta pot concordar amb el complement directe de la frase si aquesta funció la fa un pronom feble d’acusatiu de tercera persona, com a la botiga avui no l’han oberta, les faldilles les has escurçades i els llibres els ha portats a l’escola. Aquesta concordança era general en la llengua antiga i, actualment, es manté en una part important dels parlars, encara que ha perdut terreny a favor de la construcció invariable, amb la forma masculina singular de participi: la botiga avui no l’han obert, les faldilles les has escurçat i els llibres els ha portat a l’escola. Cal tenir en compte que en el cas del pronom masculí singular hi ha coincidència amb la construcció invariable: el got l’he deixat a l’aigüera.

També hi pot haver concordança quan el verb en participi és modal o aspectual, com a la frase no l’he poguda llegir abans. La concordança es pot donar també si el participi és un verb causatiu, com fer o deixar, o de percepció, com sentir o veure, i aleshores el pronom amb què concorda pot fer de subjecte o de complement directe del verb en infinitiu: avui l’hem deixada sortir, no te l’he sentida explicar mai.

Cal tenir en compte que, en els parlars en què es manté la concordança, és més habitual amb els pronoms femenins que no pas amb el pronom de masculí plural. D’altra banda, la concordança se sol mantenir en els registres formals.

A part d’aquest tipus de concordances, en els parlars baleàrics i, en menor mesura, en els parlars septentrionals, també es dona la concordança amb el pronom en, com a no n’ha eliminada cap, de frase. A més, en els parlars baleàrics hi pot haver concordança en altres casos, sobretot en construccions en què el complement directe apareix davant del verb. Especialment, amb pronoms reflexius, com a t’he vista contenta i encara no m’he matriculada. També és possible la concordança del participi en oracions passives pronominals, com a la revista s’ha publicada avui, amb pronoms relatius, com a les mentides que t’he dites, i amb sintagmes interrogatius o exclamatius, com a quantes coses heu fetes?

Podeu consultar la GIEC (§§ 13.5.2.4, 9.5.1e i 18.6.3.1e), la GEIEC (§§ 13.7.1 i 5.4.1) i la GBU (§§ 6.5 R3 i 17.2 R2). Al document NTN (§ 4.9.2.4) podeu consultar quines són les novetats respecte a la normativa anterior a la publicació de la GIEC l’any 2016 .

Les relacions de possessió entre dos elements es poden expressar per altres mitjans, a més dels possessius. La relació entre un element que és una part d’un tot és un tipus de relació  de possessió que es pot expressar per mitjà de pronoms febles. En català i en altres llengües romàniques, els pronoms de datiu són la via natural per expressar la possessió inalienable, la relació entre un element que és la part o element posseït d’un tot, el posseïdor, un ésser animat, generalment humà. En Em fa mal la cama, el pronom em representa el posseïdor (em) de la cama, (que és la part). Si comparem les oracions Li van agafar els cabells amb un passador i Van agafar els seus cabells per fer una perruca, comprovarem que en la segona els cabells són tractats com un element autònom, que ja no forma part del donant, encara que en provingui.

El datiu de possessió apareix en oracions que contenen determinats tipus de verbs i un sintagma nominal de possessió inalienable en funció de complement directe o de subjecte de verb inacusatiu.

Amb verbs transitius causatius, que provoquen un canvi d’estat (bronzejar, trencar, etc.) i agentius que indiquen accions que poden afectar persones (pentinar, rentar, netejar, maquillar, etc.), el posseïdor apareix en datiu quan el complement directe és un nom de possessió inalienable i el posseïdor no és expressat per un complement del nom. És el cas de la frase El sol li bronzejarà la pell, en què el posseïdor de la pell (‘la pell del xicot’) és designat pel pronom li. Els verbs plorar, llagrimejar, tremolar, brillar, pudir, etc., que habitualment són agentius (§ 21.3.1), quan porten un sintagma nominal de possessió inalienable com a subjecte i un datiu de possessió, perden el valor agentiu: Li ploren els ulls; Em tremolava la veu de l’emoció.

Amb els verbs transitius de moviment, moure, obrir, tancar, aixecar, etc., en què el moviment pot afectar una part del cos, en canvi, emprarem el datiu solament si el posseïdor no és el mateix subjecte; altrament, l’oració no es construeix ni amb un datiu ni amb un possessiu, perquè s’entén que el posseïdor és el subjecte: L’àrbitre em va aixecar el braç  / L’àrbitre va aixecar el braç  (‘el seu propi braç’).

Per contra, els verbs de sentiment, com voler, desitjar, odiar, admirar o envejar, expressen el posseïdor amb un possessiu, excepte uns quants, com ara admirar i envejar (i en menor mesura voler), que també admeten el datiu: Odio el seu to de veu altiu; Menyspreava el seu orgull; però T’envejo el caràcter / Envejo el teu caràcter; Li admiro la valentia /Admiro la seva valentia. Amb els verbs admirar i envejar el posseïdor també pot estar expressat pel pronom en: D’aquest polític, n’admiro la sinceritat / A aquest polític li admiro la sinceritat, a més del possessiu: D’aquest polític, admiro la seva sinceritat. Notem, en canvi, que no és el mateix Desitjo la seva sort, amb el sentit de ‘voldria tenir la seva sort’ que Li desitjo sort, en què el datiu no és de possessió, sinó que expressa la meta del desig (A la Marta, li desitjo molta sort). Hi ha molt pocs verbs estatius que admetin el datiu de possessió a més del possessiu: Em coneix les manies / Coneix les meves manies; Li sé els secrets / Sé els seus secrets; Li reconec la lletra / Reconec la seva lletra.

Entre els verbs considerats inacusatius, el datiu de possessió acompanya els verbs de canvi d’estat o de lloc, anomenats incoatius (moure’s, desfer-se, tancar-se, cremar-se, etc.), si el nom és de possessió inalienable: Se’m tanquen els ulls; Se m’ha trencat una ungla (§ 21.4.5). També representa el posseïdor amb els inacusatius de moviment (sortir, entrar, caure, venir, etc.) i amb altres verbs inacusatius com créixer o aparèixer: Li ha sortit una pansa; Els cau la bava, amb la neta; Li va venir un cobriment.

Quan el sintagma nominal, en lloc de ser de possessió inalienable, designa un objecte de l’esfera personal (com ara les pertinences, els objectes relacionats amb la casa, la feina, etc.), el posseïdor animat pot ser expressat per un datiu o per un possessiu: Et passejaré el gos / Passejaré el teu gos; La moto se m’ha espatllat / La meva moto s’ha espatllat; Se m’ha tacat el jersei a la rentadora / S’ha tacat el meu jersei a la rentadora.

Amb els noms de parentiu, també trobem el datiu de possessió, alternant amb el possessiu, amb verbs com néixer, casar-se o morir-se (però no morir), entre altres: Se li ha casat la filla / S’ha casat la seva filla; Se m’ha mort una cunyada / S’ha mort una cunyada meva; Se li ha graduat un fill / S’ha graduat un fill seu: I també, en alguns parlars, amb determinats predicats estatius, com conèixer, ser padrí o ser parent (Finalment, li he conegut els bessons / Finalment, he conegut els seus bessons; A en Josep i a la Sandra els soc padrina / Soc la seva padrina; Jo no et soc parent / Jo no soc parent teu).

El pronom de datiu pot aparèixer en lloc d’un possessiu o d’un pronom personal fort precedit de de quan complementen preposicions i locucions, com ara (al) davant, (al) darrere, (al) damunt, a sobre, en contra o a favor. Així, en lloc de Va caure damunt meu (o de mi) o Anava a favor d’ella (o seu) podem dir amb el mateix significat Em va caure damunt o Li anava a favor. Amb aquestes preposicions i locucions, a més dels pronoms de datiu de tercera persona (li/els) es pot usar també hi, sobretot si el complement és inanimat: Hi va caure damunt; Hi anava a favor, de la proposta.

Podeu consultar el document NTN, i també la GIEC (§ 18.4.2.2), la GEIEC (§ 13.7.2) i la GBU (§ 17.3).