Un fenomen que es produeix en la major part dels parlars catalans és l’emmudiment de la erra final en mots aguts. Aquest fenomen és general, amb poques excepcions, en menorquí i sobretot en mallorquí, no es produeix en gran part del valencià i en els altres parlars sí que es dona, però presenta força excepcions.

Aquesta elisió és el resultat d’un procés històric que va començar a finals de l’edat mitjana, en mots com les formes de plural de noms o adjectius (cavallers, clars) o mots invariables que acaben en rs (llavors). Inicialment, en el grup consonàntic rs en posició final es va produir un procés d’assimilació consistent en l’elisió de la erra, de manera que es pronunciava només la essa. Posteriorment, l’emmudiment de la erra es va generalitzar a les formes de singular de noms i adjectius (cavaller, clar) i a altres mots acabats en erra, com ara molts infinitius (sentir).

Aquest procés no va afectar de la mateixa manera tots els parlars. En valencià també hi va haver l’assimilació del grup final rs, però no es va produir la generalització posterior de l’emmudiment de la erra a les altres formes i, a més, es va reintroduir la erra en els mots acabats en rs, llevat de casos puntuals, com ara els substantius diners i socors, i també l’adverbi llavors.

En els parlars en què la erra s’emmudeix, solen constituir una excepció determinats mots monosil·làbics, com ara car, cor, gir, llar, mer, or, pur o mur. També sol pronunciar-se la erra final d’alguns mots polisil·làbics com sonor, prematur, amor, rigor, valor, futur o sospir, a més dels manlleus i els mots de nova creació més recents, com és el cas de billar, cangur, glamur o ACNUR.

En general, no hi ha elisió de la erra en els mots plans ni els esdrúixols, com a adúlter, màrtir, míser, pòster, caràcter o mànager. Ara bé, és habitual la pronúncia sense r en mots com càntir o en els infinitius acabats en la terminació ‑er àtona (créixer, vèncer, pertànyer).

Col·loquialment, també és molt habitual no pronunciar la erra dels infinitius plans si van seguits d’un pronom començat per consonant (conèixe’ns, en lloc de conèixer-nos) i, en alguns parlars, aquestes elisions es generalitzen a tots els infinitius (fe’ls, en lloc de fer-los). Tanmateix, cal tenir en compte que aquest fenomen no transcendeix a la llengua formal, sobretot escrita.

Podeu consultar la GIEC (§ 4.3.4), la GBU (§ 2.4, R9 i R10) i l’OIEC (§ 2.4.3). També trobareu informació sobre aquesta qüestió al document NTN (§ 2.2.4.1). A més, a la GEIEC (§ 2.3.3) hi trobareu fragments d’àudio que exemplifiquen aquest fenomen.

Sabem que la llengua escrita segueix uns codis i unes convencions que no han de condicionar necessàriament la lectura dels textos: es tracta de dos sistemes relativament independents que segueixen pautes que no sempre coincideixen.

Un àmbit en el qual, però, l’escriptura i la pronúncia van ben lligades és l’accentuació.  La major part de mots no presenten cap dificultat més enllà de la necessitat de conèixer les normes d’accentuació. En determinats mots, sobretot cultismes i manlleus, a vegades es produeixen desplaçaments de l’accent a causa d’una influència forana o del fet que presenten un patró accentual poc freqüent. Aquests tipus de desplaçaments, en general, no són acceptables. Cal seguir la pronúncia que determina l’accentuació.

Fixem-nos en el mot karate, per exemple, que es pronuncia pla, i no com si fos esdrúixol (kàrate). També es dona un desplaçament accentual no admissible en el mot viking, que s’ha de pronunciar agut i no pla (víking). Contràriament, tuàreg té una pronúncia plana i no pas aguda (tuareg). I també hi ha mots esdrúixols que no s’han de pronunciar com si fossin aguts, com és el cas de hàndicap (i no handicap).

La majoria dels casos en què hi ha desplaçament accentual s’han incorporat a la llengua catalana en èpoques més o menys recents, provinents d’altres llengües o de vocabularis científics o tècnics. És per això que, en alguns casos, no han estat recollits per la normativa fins fa poc.

El document NTN en dona una llista prou completa, amb els mots classificats segons la pronúncia correcta, en la qual ens podem trobar més d’una sorpresa. Podeu consultar l’apartat 2.3.1.1, on s’ofereix una llista de consulta ràpida. També hi podeu trobar la remissió als apartats de les gramàtiques i de l’Ortografia (GIEC § 5.2.1.1, GEIEC § 3.2.1a, GBU § 4.1 R3, OIEC § 3.1.1.8). En el requadre gris del final hi ha la referència a alguns mots que apareixien amb una accentuació diferent al DIEC2 prèviament a les actualitzacions realitzades a partir de 2016.

En alguns casos, el desplaçament de l’accent s’ha consolidat i s’accepta tant la forma amb desplaçament com la que no en té. Són mots com bantu / bantú o antilop / antílop. Els trobareu a l’apartat 2.3.1.2, juntament amb les referències a les obres d’on s’han extret (GIEC § 5.2.1.1, OIEC § 3.1.1.8).