La situació comunicativa determina el tipus de llengua que utilitzem, és a dir, el registre, i hi ha fenòmens gramaticals que són més propis d’un registre que no pas d’un altre. Per exemple, els mots truncats, és a dir, mots escurçats, constitueixen un recurs més freqüent en els registres informals i que rarament trobarem en els formals. Aquest recurs és especialment productiu amb noms de persona, i les formes escurçades d’aquests mots s’anomenen hipocorístics.

Com es formen els mots truncats en català? Tradicionalment, es pren la part del mot que va des de la síl·laba tònica fins al final, com en el cas de Fina (de Josefina), Cesc (de Francesc) o Vador (de Salvador), encara que no sempre el resultat és exactament equivalent a la part final del mot sencer, perquè hi ha algun cas en què es conserva la consonant inicial, com a Jep (de Josep). També hi ha mots truncats amb formes idiosincràtiques que tampoc no són una còpia exacta de la part final del mot, com passa a Biel (de Gabriel) o Laia (de Eulàlia). I n’hi ha d’altres en què es produeix harmonització o reduplicació de les consonants, com és el cas de Toti (de Jordi) o Pep (de Josep).

En els parlars valencians, els hipocorístics masculins presenten en molts casos la terminació masculina ‑o, com a Cento (de Vicent), Nelo (de Manel), Ximo (de Joaquim), Quelo (de Miquel) o Melo (de Ismael).

Per influència forana, més recentment s’ha introduït un altre tipus de procediment que consisteix a conservar la seqüència inicial del mot. Si l’hipocorístic és monosil·làbic, ha d’acabar en consonant, com Cris (de Cristina). Si es tracta d’una forma bisil·làbica, hi ha desplaçament de l’accent a la síl·laba inicial del mot truncat, com passa a Montse (de Montserrat) i a Santi (de Santiago). En algunes d’aquestes formes hi trobem una ‑i que funciona com a marcador hipocorístic, com és el cas de Pili (de Pilar) i en altres formes hi ha una –a que funciona com a marca de femení, com a Pura (de Purificació).

Podeu consultar el document NTN (§ 3.6.3). També podeu consultar la GIEC (§ 6.5.3.1), la GEIEC (§ 7.4.1) i la GBU (§ 9.2).

A l’hora de fer servir una sigla, es pot plantejar un dubte habitual: la sigla té plural? I en cas que en tingui, com es representa aquest plural, si és que s’ha de representar d’alguna manera?

El primer que cal preguntar-se és si les sigles tenen nombre. Hi ha sigles que es formen a partir de sintagmes en plural i, per tant, són de nombre plural. És el cas de PAU (‘Proves d’Accés a la Universitat), EUA (‘Estats Units d’Amèrica’) o TIC (‘tecnologies de la informació i la comunicació’). Com es veu en els exemples, la marca de plural no s’explicita a la sigla mateix, sinó per mitjà de l’article que les acompanya, que té forma plural: les PAU, els EUA, les TIC.

I també hi ha sigles de nombre singular, concretament, les que abreugen sintagmes en singular. En aquests casos, la possibilitat de fer-les servir en plural depèn de si designen entitats úniques o no. Si fan referència a entitats úniques, com és el cas de la sigla ONU (‘Organització de les Nacions Unides’), aleshores sempre es faran servir en singular. En canvi, quan es refereixen a entitats no úniques, com CAP (‘centre d’atenció primària’) o DNI (‘document nacional d’identitat’), sí que poden tenir plural. Malgrat que tradicionalment s’ha tendit a reflectir el plural només en les sigles que s’equiparen plenament als noms comuns i s’escriuen en minúscules, com ovni, actualment també és habitual fer explícita la marca de plural en les sigles que s’escriuen amb majúscules, per mitjà d’una essa minúscula. Per tant, és igualment possible escriure els CAP com els CAPs.

Podeu consultar el document NTN (§ 1.4.1). Hi trobareu la remissió a la GIEC (§ 6.5.3.3a).

També trobareu informació sobre aquesta qüestió a la GBU (§ 9.3).