Les relacions de possessió entre dos elements es poden expressar per altres mitjans, a més dels possessius. La relació entre un element que és una part d’un tot és un tipus de relació  de possessió que es pot expressar per mitjà de pronoms febles. En català i en altres llengües romàniques, els pronoms de datiu són la via natural per expressar la possessió inalienable, la relació entre un element que és la part o element posseït d’un tot, el posseïdor, un ésser animat, generalment humà. En Em fa mal la cama, el pronom em representa el posseïdor (em) de la cama, (que és la part). Si comparem les oracions Li van agafar els cabells amb un passador i Van agafar els seus cabells per fer una perruca, comprovarem que en la segona els cabells són tractats com un element autònom, que ja no forma part del donant, encara que en provingui.

El datiu de possessió apareix en oracions que contenen determinats tipus de verbs i un sintagma nominal de possessió inalienable en funció de complement directe o de subjecte de verb inacusatiu.

Amb verbs transitius causatius, que provoquen un canvi d’estat (bronzejar, trencar, etc.) i agentius que indiquen accions que poden afectar persones (pentinar, rentar, netejar, maquillar, etc.), el posseïdor apareix en datiu quan el complement directe és un nom de possessió inalienable i el posseïdor no és expressat per un complement del nom. És el cas de la frase El sol li bronzejarà la pell, en què el posseïdor de la pell (‘la pell del xicot’) és designat pel pronom li. Els verbs plorar, llagrimejar, tremolar, brillar, pudir, etc., que habitualment són agentius (§ 21.3.1), quan porten un sintagma nominal de possessió inalienable com a subjecte i un datiu de possessió, perden el valor agentiu: Li ploren els ulls; Em tremolava la veu de l’emoció.

Amb els verbs transitius de moviment, moure, obrir, tancar, aixecar, etc., en què el moviment pot afectar una part del cos, en canvi, emprarem el datiu solament si el posseïdor no és el mateix subjecte; altrament, l’oració no es construeix ni amb un datiu ni amb un possessiu, perquè s’entén que el posseïdor és el subjecte: L’àrbitre em va aixecar el braç  / L’àrbitre va aixecar el braç  (‘el seu propi braç’).

Per contra, els verbs de sentiment, com voler, desitjar, odiar, admirar o envejar, expressen el posseïdor amb un possessiu, excepte uns quants, com ara admirar i envejar (i en menor mesura voler), que també admeten el datiu: Odio el seu to de veu altiu; Menyspreava el seu orgull; però T’envejo el caràcter / Envejo el teu caràcter; Li admiro la valentia /Admiro la seva valentia. Amb els verbs admirar i envejar el posseïdor també pot estar expressat pel pronom en: D’aquest polític, n’admiro la sinceritat / A aquest polític li admiro la sinceritat, a més del possessiu: D’aquest polític, admiro la seva sinceritat. Notem, en canvi, que no és el mateix Desitjo la seva sort, amb el sentit de ‘voldria tenir la seva sort’ que Li desitjo sort, en què el datiu no és de possessió, sinó que expressa la meta del desig (A la Marta, li desitjo molta sort). Hi ha molt pocs verbs estatius que admetin el datiu de possessió a més del possessiu: Em coneix les manies / Coneix les meves manies; Li sé els secrets / Sé els seus secrets; Li reconec la lletra / Reconec la seva lletra.

Entre els verbs considerats inacusatius, el datiu de possessió acompanya els verbs de canvi d’estat o de lloc, anomenats incoatius (moure’s, desfer-se, tancar-se, cremar-se, etc.), si el nom és de possessió inalienable: Se’m tanquen els ulls; Se m’ha trencat una ungla (§ 21.4.5). També representa el posseïdor amb els inacusatius de moviment (sortir, entrar, caure, venir, etc.) i amb altres verbs inacusatius com créixer o aparèixer: Li ha sortit una pansa; Els cau la bava, amb la neta; Li va venir un cobriment.

Quan el sintagma nominal, en lloc de ser de possessió inalienable, designa un objecte de l’esfera personal (com ara les pertinences, els objectes relacionats amb la casa, la feina, etc.), el posseïdor animat pot ser expressat per un datiu o per un possessiu: Et passejaré el gos / Passejaré el teu gos; La moto se m’ha espatllat / La meva moto s’ha espatllat; Se m’ha tacat el jersei a la rentadora / S’ha tacat el meu jersei a la rentadora.

Amb els noms de parentiu, també trobem el datiu de possessió, alternant amb el possessiu, amb verbs com néixer, casar-se o morir-se (però no morir), entre altres: Se li ha casat la filla / S’ha casat la seva filla; Se m’ha mort una cunyada / S’ha mort una cunyada meva; Se li ha graduat un fill / S’ha graduat un fill seu: I també, en alguns parlars, amb determinats predicats estatius, com conèixer, ser padrí o ser parent (Finalment, li he conegut els bessons / Finalment, he conegut els seus bessons; A en Josep i a la Sandra els soc padrina / Soc la seva padrina; Jo no et soc parent / Jo no soc parent teu).

El pronom de datiu pot aparèixer en lloc d’un possessiu o d’un pronom personal fort precedit de de quan complementen preposicions i locucions, com ara (al) davant, (al) darrere, (al) damunt, a sobre, en contra o a favor. Així, en lloc de Va caure damunt meu (o de mi) o Anava a favor d’ella (o seu) podem dir amb el mateix significat Em va caure damunt o Li anava a favor. Amb aquestes preposicions i locucions, a més dels pronoms de datiu de tercera persona (li/els) es pot usar també hi, sobretot si el complement és inanimat: Hi va caure damunt; Hi anava a favor, de la proposta.

Podeu consultar el document NTN, i també la GIEC (§ 18.4.2.2), la GEIEC (§ 13.7.2) i la GBU (§ 17.3).

La possessió i la pertinença es poden expressar per mitjà de diferents vies, i una d’aquestes vies són els possessius.

De possessius n’hi ha de dos tipus: tònics i àtons. Els possessius tònics, que concorden en gènere i nombre amb el nom que acompanyen, presenten en masculí les formes meu, teu, seu, nostre i vostre per al singular i les formes meus, teus, seus, nostres i vostres per al plural. Pel que fa al femení, les formes meva, teva i seva (i els plurals meves, teves i seves) predominen, a grans trets, en els parlars orientals, mentre que meua, teua i seua (meues, teues i seues en plural) predominen en l’occidental, en el septentrional i en l’eivissenc. Pel que fa a l’alguerès, presenta les formes femenines antigues mia, tua, sua i mies, tues, sues.

Els possessius tònics poden anar tant davant com darrere del nom i solen anar precedits d’un determinant, generalment, l’article determinat, tot i que poden aparèixer sols quan van darrere del nom: els nostres fills, la meva barca, el teu entrepà; són uns records meus, tinc llibres vostres. Quan formen part d’un sintagma nominal indefinit, generalment van després del nom, però en gironí i altres parlars centrals també es fan servir en posició prenominal, en sintagmes en què el substantiu és un terme de parentiu o que designa una relació de veïnatge, d’amistat, professional, etc. En aquests parlars, doncs, és possible tant un amic meu com un meu amic, un ús que també és possible amb certs quantificadors indefinits: cap meu alumne.

Els possessius àtons (mon, ton, son i ma, ta, sa en singular; mos, tos, sos i mes, tes, ses en plural) també concorden en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen, tot i que les formes de plural es poden considerar residuals. Precedeixen el nom i, atès que tenen valor definit, no admeten l’article ni cap altre determinant o quantificador. Actualment, aquests possessius tenen un ús restringit. Es fan servir, especialment, en les relacions de parentiu (mon pare, ta germana, ses àvies), fórmules protocol·làries (ses senyories, Sa Santedat), alguna dita (cada terra fa sa guerra) i, en alguns parlars, amb el mot casa i l’expressió usada en contextos negatius en ma/ta/sa vida (En sa vida no havia fet res semblant).

Encara hi ha una altra forma de possessiu: llur. En l’actualitat, aquest possessiu només s’usa de manera habitual en septentrional i ocasionalment en registres molt formals. Es tracta d’un possessiu de tercera persona, equivalent a d’ells o d’elles, i presenta flexió de nombre: llur llibre, llurs llibres. Com els possessius àtons, va en posició prenominal i no demana determinants. Ara bé, pot ser precedit de l’article definit i, en aquest cas, el més habitual és que ocupi la posició postnominal: els seus secretaris o els secretaris llurs. En septentrional, generalment va precedit de l’article: El llur pare encara viu.

Des del punt de vista sintàctic, atès que els possessius equivalen a un sintagma format per la preposició de i un substantiu (la seva taula és equivalent a la taula de la Gemma), poden fer la mateixa funció que aquests sintagmes: complement del nom, com en l’exemple anterior, d’atribut (la taula és seva) o predicatiu obligatori (la considera seva). Sobretot en els parlars baleàrics i en gironí, també poden fer de complement agent amb verbs de creació: la taula és feta seva.

Podeu consultar el document NTN (§ 3.2.3 i 4.3.6). Hi trobareu les remissió a la GIEC (§ 16.5), a la GEIEC (§ 11.3.1) i a la GBU (§ 14.1).

En aquesta entrada de la secció Repàs de llengua, parlàvem sobre els adjectius adverbials. Un d’aquests adjectius és mateix, que presenta un comportament particular.

Aquest adjectiu es pot fer servir acompanyant substantius, per a expressar una relació d’identitat o paral·lelisme entre el nom que modifica i altres elements amb què comparteix una determinada característica, com a les frases En aquest grup, tothom té la mateixa edat, Ella té la mateixa edat que jo. Amb aquest sentit, se situa davant del nom, que pot quedar sobreentès: En aquell grup, tothom té edats diferents i en aquest, la mateixa.

L’adjectiu mateix també es pot fer servir amb un valor intensificador o emfàtic, per a indicar que es fa referència a una entitat determinada i no una altra, com a Ens ho va comunicar la mateixa directora. En aquest cas, si l’element que modifica és un nom, mateix pot precedir-lo, com en l’exemple anterior. Ara bé, amb aquest sentit, també pot aparèixer darrere de l’element que modifica, i aleshores pot acompanyar altres elements, a més de noms: Ho van fer ahir mateix, Se’l van trobar allà mateix. Quan va darrere d’un nom o un pronom fort, sol presentar concordança (Ens ho va comunicar la directora mateixa), però també pot comportar-se com un adverbi i no concordar (Ens ho va comunicar la directora mateix).

També és possible usar l’adjectiu mateix per remarcar el caràcter reflexiu d’un pronom, i en aquest cas va darrere del pronom que modifica i hi concorda: Ho ha fet per a si mateix, Només us preocupeu de vosaltres mateixes.

Un altre dels sentits que pot adoptar mateix és equivalent a per exemple, és a dir, pot indicar que es fa referència a una cosa, però podria tractar-se d’una cosa equivalent. Amb aquest sentit, se situa darrere de l’element que modifica i tendeix a comportar-se com un adverbi, de manera que sol ser invariable: Deixa les coses allà mateix, Podríem fer-ho per Nadal mateix.

Per acabar, cal recordar que no és acceptable usar l’adjectiu mateix precedit d’article definit per a represen­tar un complement del nom. En aquests contextos, es pot representar el comple­ment del nom amb el pronom en o amb un possessiu: És una expressió molt usada, però no en coneixem l’origen / no coneixem el seu origen (en lloc de no coneixem l’origen de la mateixa).

Tampoc no és acceptable l’ús d’aquest adjectiu per a representar anafòricament un complement o un adjunt de predicat en lloc d’un pronom feble, sinó que cal fer servir el pronom feble corresponent: Volia fer una reunió amb els veïns, però no els va poder localitzar (en lloc de no va poder localitzar els mateixos).

Podeu consultar el document NTN (§ 4.2.2). Hi trobareu l’enllaç a la GIEC (§ 15.5), la GEIEC (§ 9.5) i la GBU (§ 11.5).

Els adjectius adverbials, a diferència dels que expressen una qualitat (com adequat a una proposta adequada) o relació amb alguna cosa (com governamental a una proposta governamental), presenten valors característics de determinats adverbis. Segons el sentit que expressen, es poden classificar fonamentalment en modals, aspectuals, locatius, de manera o focals.

Els adjectius modals, com ara probable, suposat, necessari, possible, presumpte o presumible, fan referència a la possibilitat, la necessitat o el grau de veracitat d’allò a què es refereix el nom. Pel que fa als aspectuals, indiquen freqüència, i pertanyen a aquesta classe adjectius com assidu, constant, continu, freqüent, ocasional, permanent o reiterat. Tant els modals com els aspectuals són graduables (És molt probable que arribis tard, Els talls de llum eren molt freqüents).

Un altre tipus d’adjectius adverbials són els locatius, que expressen localització tant física com temporal. Per exemple, a una ciutat propera l’adjectiu situa el nom ciutat en l’espai, mentre que a la propera setmana l’adjectiu emmarca el substantiu setmana en el temps. També són locatius els adjectius ordinals, com primer, segon o tercer, i altres d’equiparables, com ara últim o darrer. Alguns d’aquests adjectius també són graduables (una escola molt llunyana).

També hi ha adjectius adverbials de manera, que indiquen com s’esdevé una cosa o quina avaluació subjectiva mereix al parlant. Es tracta d’adjectius com dissortat, dur o ràpid (En aquella campanya hi va haver uns atacs molt durs, Va ser una intervenció rapidíssima). Com es pot veure en els exemples, en aquest cas també es tracta d’adjectius graduables. En canvi, no ho són els focals, com ara mer, pur, simple i únic, que es fan servir per a emfatitzar l’essència del nom (La mera presència d’aquell home la inquietava, Ho va fer amb l’únic objectiu de destacar).

Finalment, hi ha altres tipus d’adjectius adverbials: els que remarquen la identitat del referent (determinat, propi), els que indiquen relacions comparatives o de semblança (igual, idèntic, diferent, semblant), els que emfatitzen la idea d’indefinició (cert), d’unicitat (únic, sol) o de completesa (complet, total), o els que delimiten quantitativament noms no comptables en singular o noms comptables en plural (abundant, escàs, nul).

Alguns d’aquests adverbis poden tenir diversos valors i un comportament específic, com mateix, al qual es dedicarà una entrada monogràfica.

Podeu consultar la GIEC (§ 15.5), la GEIEC (§ 9.5) i la GBU (§ 11.5).