La possessió i la pertinença es poden expressar per mitjà de diferents vies, i una d’aquestes vies són els possessius.

De possessius n’hi ha de dos tipus: tònics i àtons. Els possessius tònics, que concorden en gènere i nombre amb el nom que acompanyen, presenten en masculí les formes meu, teu, seu, nostre i vostre per al singular i les formes meus, teus, seus, nostres i vostres per al plural. Pel que fa al femení, les formes meva, teva i seva (i els plurals meves, teves i seves) predominen, a grans trets, en els parlars orientals, mentre que meua, teua i seua (meues, teues i seues en plural) predominen en l’occidental, en el septentrional i en l’eivissenc. Pel que fa a l’alguerès, presenta les formes femenines antigues mia, tua, sua i mies, tues, sues.

Els possessius tònics poden anar tant davant com darrere del nom i solen anar precedits d’un determinant, generalment, l’article determinat, tot i que poden aparèixer sols quan van darrere del nom: els nostres fills, la meva barca, el teu entrepà; són uns records meus, tinc llibres vostres. Quan formen part d’un sintagma nominal indefinit, generalment van després del nom, però en gironí i altres parlars centrals també es fan servir en posició prenominal, en sintagmes en què el substantiu és un terme de parentiu o que designa una relació de veïnatge, d’amistat, professional, etc. En aquests parlars, doncs, és possible tant un amic meu com un meu amic, un ús que també és possible amb certs quantificadors indefinits: cap meu alumne.

Els possessius àtons (mon, ton, son i ma, ta, sa en singular; mos, tos, sos i mes, tes, ses en plural) també concorden en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen, tot i que les formes de plural es poden considerar residuals. Precedeixen el nom i, atès que tenen valor definit, no admeten l’article ni cap altre determinant o quantificador. Actualment, aquests possessius tenen un ús restringit. Es fan servir, especialment, en les relacions de parentiu (mon pare, ta germana, ses àvies), fórmules protocol·làries (ses senyories, Sa Santedat), alguna dita (cada terra fa sa guerra) i, en alguns parlars, amb el mot casa i l’expressió usada en contextos negatius en ma/ta/sa vida (En sa vida no havia fet res semblant).

Encara hi ha una altra forma de possessiu: llur. En l’actualitat, aquest possessiu només s’usa de manera habitual en septentrional i ocasionalment en registres molt formals. Es tracta d’un possessiu de tercera persona, equivalent a d’ells o d’elles, i presenta flexió de nombre: llur llibre, llurs llibres. Com els possessius àtons, va en posició prenominal i no demana determinants. Ara bé, pot ser precedit de l’article definit i, en aquest cas, el més habitual és que ocupi la posició postnominal: els seus secretaris o els secretaris llurs. En septentrional, generalment va precedit de l’article: El llur pare encara viu.

Des del punt de vista sintàctic, atès que els possessius equivalen a un sintagma format per la preposició de i un substantiu (la seva taula és equivalent a la taula de la Gemma), poden fer la mateixa funció que aquests sintagmes: complement del nom, com en l’exemple anterior, d’atribut (la taula és seva) o predicatiu obligatori (la considera seva). Sobretot en els parlars baleàrics i en gironí, també poden fer de complement agent amb verbs de creació: la taula és feta seva.

Podeu consultar el document NTN (§ 3.2.3 i 4.3.6). Hi trobareu les remissió a la GIEC (§ 16.5), a la GEIEC (§ 11.3.1) i a la GBU (§ 14.1).

En aquesta entrada de la secció Repàs de llengua, parlàvem sobre els adjectius adverbials. Un d’aquests adjectius és mateix, que presenta un comportament particular.

Aquest adjectiu es pot fer servir acompanyant substantius, per a expressar una relació d’identitat o paral·lelisme entre el nom que modifica i altres elements amb què comparteix una determinada característica, com a les frases En aquest grup, tothom té la mateixa edat, Ella té la mateixa edat que jo. Amb aquest sentit, se situa davant del nom, que pot quedar sobreentès: En aquell grup, tothom té edats diferents i en aquest, la mateixa.

L’adjectiu mateix també es pot fer servir amb un valor intensificador o emfàtic, per a indicar que es fa referència a una entitat determinada i no una altra, com a Ens ho va comunicar la mateixa directora. En aquest cas, si l’element que modifica és un nom, mateix pot precedir-lo, com en l’exemple anterior. Ara bé, amb aquest sentit, també pot aparèixer darrere de l’element que modifica, i aleshores pot acompanyar altres elements, a més de noms: Ho van fer ahir mateix, Se’l van trobar allà mateix. Quan va darrere d’un nom o un pronom fort, sol presentar concordança (Ens ho va comunicar la directora mateixa), però també pot comportar-se com un adverbi i no concordar (Ens ho va comunicar la directora mateix).

També és possible usar l’adjectiu mateix per remarcar el caràcter reflexiu d’un pronom, i en aquest cas va darrere del pronom que modifica i hi concorda: Ho ha fet per a si mateix, Només us preocupeu de vosaltres mateixes.

Un altre dels sentits que pot adoptar mateix és equivalent a per exemple, és a dir, pot indicar que es fa referència a una cosa, però podria tractar-se d’una cosa equivalent. Amb aquest sentit, se situa darrere de l’element que modifica i tendeix a comportar-se com un adverbi, de manera que sol ser invariable: Deixa les coses allà mateix, Podríem fer-ho per Nadal mateix.

Per acabar, cal recordar que no és acceptable usar l’adjectiu mateix precedit d’article definit per a represen­tar un complement del nom. En aquests contextos, es pot representar el comple­ment del nom amb el pronom en o amb un possessiu: És una expressió molt usada, però no en coneixem l’origen / no coneixem el seu origen (en lloc de no coneixem l’origen de la mateixa).

Tampoc no és acceptable l’ús d’aquest adjectiu per a representar anafòricament un complement o un adjunt de predicat en lloc d’un pronom feble, sinó que cal fer servir el pronom feble corresponent: Volia fer una reunió amb els veïns, però no els va poder localitzar (en lloc de no va poder localitzar els mateixos).

Podeu consultar el document NTN (§ 4.2.2). Hi trobareu l’enllaç a la GIEC (§ 15.5), la GEIEC (§ 9.5) i la GBU (§ 11.5).

Els adjectius adverbials, a diferència dels que expressen una qualitat (com adequat a una proposta adequada) o relació amb alguna cosa (com governamental a una proposta governamental), presenten valors característics de determinats adverbis. Segons el sentit que expressen, es poden classificar fonamentalment en modals, aspectuals, locatius, de manera o focals.

Els adjectius modals, com ara probable, suposat, necessari, possible, presumpte o presumible, fan referència a la possibilitat, la necessitat o el grau de veracitat d’allò a què es refereix el nom. Pel que fa als aspectuals, indiquen freqüència, i pertanyen a aquesta classe adjectius com assidu, constant, continu, freqüent, ocasional, permanent o reiterat. Tant els modals com els aspectuals són graduables (És molt probable que arribis tard, Els talls de llum eren molt freqüents).

Un altre tipus d’adjectius adverbials són els locatius, que expressen localització tant física com temporal. Per exemple, a una ciutat propera l’adjectiu situa el nom ciutat en l’espai, mentre que a la propera setmana l’adjectiu emmarca el substantiu setmana en el temps. També són locatius els adjectius ordinals, com primer, segon o tercer, i altres d’equiparables, com ara últim o darrer. Alguns d’aquests adjectius també són graduables (una escola molt llunyana).

També hi ha adjectius adverbials de manera, que indiquen com s’esdevé una cosa o quina avaluació subjectiva mereix al parlant. Es tracta d’adjectius com dissortat, dur o ràpid (En aquella campanya hi va haver uns atacs molt durs, Va ser una intervenció rapidíssima). Com es pot veure en els exemples, en aquest cas també es tracta d’adjectius graduables. En canvi, no ho són els focals, com ara mer, pur, simple i únic, que es fan servir per a emfatitzar l’essència del nom (La mera presència d’aquell home la inquietava, Ho va fer amb l’únic objectiu de destacar).

Finalment, hi ha altres tipus d’adjectius adverbials: els que remarquen la identitat del referent (determinat, propi), els que indiquen relacions comparatives o de semblança (igual, idèntic, diferent, semblant), els que emfatitzen la idea d’indefinició (cert), d’unicitat (únic, sol) o de completesa (complet, total), o els que delimiten quantitativament noms no comptables en singular o noms comptables en plural (abundant, escàs, nul).

Alguns d’aquests adverbis poden tenir diversos valors i un comportament específic, com mateix, al qual es dedicarà una entrada monogràfica.

Podeu consultar la GIEC (§ 15.5), la GEIEC (§ 9.5) i la GBU (§ 11.5).