La possessió i la pertinença es poden expressar per mitjà de diferents vies, i una d’aquestes vies són els possessius.

De possessius n’hi ha de dos tipus: tònics i àtons. Els possessius tònics, que concorden en gènere i nombre amb el nom que acompanyen, presenten en masculí les formes meu, teu, seu, nostre i vostre per al singular i les formes meus, teus, seus, nostres i vostres per al plural. Pel que fa al femení, les formes meva, teva i seva (i els plurals meves, teves i seves) predominen, a grans trets, en els parlars orientals, mentre que meua, teua i seua (meues, teues i seues en plural) predominen en l’occidental, en el septentrional i en l’eivissenc. Pel que fa a l’alguerès, presenta les formes femenines antigues mia, tua, sua i mies, tues, sues.

Els possessius tònics poden anar tant davant com darrere del nom i solen anar precedits d’un determinant, generalment, l’article determinat, tot i que poden aparèixer sols quan van darrere del nom: els nostres fills, la meva barca, el teu entrepà; són uns records meus, tinc llibres vostres. Quan formen part d’un sintagma nominal indefinit, generalment van després del nom, però en gironí i altres parlars centrals també es fan servir en posició prenominal, en sintagmes en què el substantiu és un terme de parentiu o que designa una relació de veïnatge, d’amistat, professional, etc. En aquests parlars, doncs, és possible tant un amic meu com un meu amic, un ús que també és possible amb certs quantificadors indefinits: cap meu alumne.

Els possessius àtons (mon, ton, son i ma, ta, sa en singular; mos, tos, sos i mes, tes, ses en plural) també concorden en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen, tot i que les formes de plural es poden considerar residuals. Precedeixen el nom i, atès que tenen valor definit, no admeten l’article ni cap altre determinant o quantificador. Actualment, aquests possessius tenen un ús restringit. Es fan servir, especialment, en les relacions de parentiu (mon pare, ta germana, ses àvies), fórmules protocol·làries (ses senyories, Sa Santedat), alguna dita (cada terra fa sa guerra) i, en alguns parlars, amb el mot casa i l’expressió usada en contextos negatius en ma/ta/sa vida (En sa vida no havia fet res semblant).

Encara hi ha una altra forma de possessiu: llur. En l’actualitat, aquest possessiu només s’usa de manera habitual en septentrional i ocasionalment en registres molt formals. Es tracta d’un possessiu de tercera persona, equivalent a d’ells o d’elles, i presenta flexió de nombre: llur llibre, llurs llibres. Com els possessius àtons, va en posició prenominal i no demana determinants. Ara bé, pot ser precedit de l’article definit i, en aquest cas, el més habitual és que ocupi la posició postnominal: els seus secretaris o els secretaris llurs. En septentrional, generalment va precedit de l’article: El llur pare encara viu.

Des del punt de vista sintàctic, atès que els possessius equivalen a un sintagma format per la preposició de i un substantiu (la seva taula és equivalent a la taula de la Gemma), poden fer la mateixa funció que aquests sintagmes: complement del nom, com en l’exemple anterior, d’atribut (la taula és seva) o predicatiu obligatori (la considera seva). Sobretot en els parlars baleàrics i en gironí, també poden fer de complement agent amb verbs de creació: la taula és feta seva.

Podeu consultar el document NTN (§ 3.2.3 i 4.3.6). Hi trobareu les remissió a la GIEC (§ 16.5), a la GEIEC (§ 11.3.1) i a la GBU (§ 14.1).