Un fenomen que es produeix en la major part dels parlars catalans és l’emmudiment de la erra final en mots aguts. Aquest fenomen és general, amb poques excepcions, en menorquí i sobretot en mallorquí, no es produeix en gran part del valencià i en els altres parlars sí que es dona, però presenta força excepcions.

Aquesta elisió és el resultat d’un procés històric que va començar a finals de l’edat mitjana, en mots com les formes de plural de noms o adjectius (cavallers, clars) o mots invariables que acaben en rs (llavors). Inicialment, en el grup consonàntic rs en posició final es va produir un procés d’assimilació consistent en l’elisió de la erra, de manera que es pronunciava només la essa. Posteriorment, l’emmudiment de la erra es va generalitzar a les formes de singular de noms i adjectius (cavaller, clar) i a altres mots acabats en erra, com ara molts infinitius (sentir).

Aquest procés no va afectar de la mateixa manera tots els parlars. En valencià també hi va haver l’assimilació del grup final rs, però no es va produir la generalització posterior de l’emmudiment de la erra a les altres formes i, a més, es va reintroduir la erra en els mots acabats en rs, llevat de casos puntuals, com ara els substantius diners i socors, i també l’adverbi llavors.

En els parlars en què la erra s’emmudeix, solen constituir una excepció determinats mots monosil·làbics, com ara car, cor, gir, llar, mer, or, pur o mur. També sol pronunciar-se la erra final d’alguns mots polisil·làbics com sonor, prematur, amor, rigor, valor, futur o sospir, a més dels manlleus i els mots de nova creació més recents, com és el cas de billar, cangur, glamur o ACNUR.

En general, no hi ha elisió de la erra en els mots plans ni els esdrúixols, com a adúlter, màrtir, míser, pòster, caràcter o mànager. Ara bé, és habitual la pronúncia sense r en mots com càntir o en els infinitius acabats en la terminació ‑er àtona (créixer, vèncer, pertànyer).

Col·loquialment, també és molt habitual no pronunciar la erra dels infinitius plans si van seguits d’un pronom començat per consonant (conèixe’ns, en lloc de conèixer-nos) i, en alguns parlars, aquestes elisions es generalitzen a tots els infinitius (fe’ls, en lloc de fer-los). Tanmateix, cal tenir en compte que aquest fenomen no transcendeix a la llengua formal, sobretot escrita.

Podeu consultar la GIEC (§ 4.3.4), la GBU (§ 2.4, R9 i R10) i l’OIEC (§ 2.4.3). També trobareu informació sobre aquesta qüestió al document NTN (§ 2.2.4.1). A més, a la GEIEC (§ 2.3.3) hi trobareu fragments d’àudio que exemplifiquen aquest fenomen.