aoe@correu.iec.cat

Acadèmia Oberta als Ensenyants

Lourdes Sola

Les formes plenes dels pronoms febles davant del verb

8 de juny de 2026 | ,

Actualment, davant de les formes verbals començades en consonant o quan no hi ha sil·labificació amb el verb, en general es fan servir les formes reforçades dels pronoms febles (em, et, es, el, ens, els i en) i la reduïda us. Ara bé, en la llengua antiga en aquests contextos també es feien servir les formes plenes, un ús que s’ha conservat en algunes expressions fixades, com ara tant me fa, tant se val o Déu vos guard. Més enllà de les expressions lexicalitzades, aquest ús de les formes plenes davant del verb també es manté, amb més o menys vitalitat, en alguns parlars.

Concretament, en part del baleàric, del valencià, del gironí i en algun altre parlar es mantenen les formes me, te, se i ne: me pregunta, te deia, ne regalava, se pentina. En parlars nord-occidentals i del valencià septentrional es conserven les formes lo i los: lo compro, los miro, los agafaré. Es tracta d’uns usos acceptables en la llengua oral en els parlars en què es mantenen, encara que en els registres formals és preferible fer servir les formes reforçades: em pregunta, et deia, en regalava, es pentina, el compro, els miro, els agafaré.

Pel que fa a la forma vos, es manté en valencià, en baleàric i en altres parlars, vos comprenc (també darrere del verb acabat en vocal, escriure-vos). Aquest ús és acceptable en els parlars en què es manté, però en els registres formals és preferible l’ús de la forma reduïda us: us comprenc (i escriure-us).

En canvi, no perviu la forma nos. Ara bé, en parlars nord-occidentals, en baleàric i en alguerès sí que es conserva la variant col·loquial mos: mos observa en lloc de ens observa. També es troba posposada al verb, com és el cas de explica-mos, en lloc de explica’ns. Cal tenir en compte que la forma mos no transcendeix als registres formals.

Pel que fa a l’ús de la forma plena se en lloc de la reduïda es, es pot fer servir davant d’una forma verbal començada pel so de essa per a evitar el contacte entres dues consonants sibilants: se celebra o es celebra; se silencia o es silencia. Totes dues formes són acceptables, però l’ús de se és més habitual en els registres formals.

Podeu consultar la GIEC (§ 8.3.2), la GEIEC (§ 13.4.2) i la GBU (§ 16.1). També trobareu informació sobre aquesta qüestió en el document NTN (§§ 3.4.2.1-4).

Darrers apunts de llengua del web de la SF

4 de juny de 2026 |

Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

De bon llegir

Si deixem de banda el sentit lul·lià del mot infinitiu —que ens podria portar fins a l’infinit i més enllà—, convindrem que avui dia quan pensem en infinitiu generalment ens ve al cap l’ús verbal d’aquesta forma. Què podríem desitjar en aquesta vall de llàgrimes?, Les crítiques li van ploure per tots costats, Ha d’esbargir les penes com pot… Per remuntar el vol d’aquests exemples anímicament prou eixuts, podríem dir que l’infinitiu és la forma verbal més neutra i que no és estrany, doncs, que sigui la que fem servir per a expressar el significat del verb en abstracte (desitjar, ploure, esbargir). Però, a part dels usos com a verb, l’infinitiu també es pot comportar com un nom. Vegem amb més detall aquest infinitiu nominal.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Entre calces i calçons

Avui hem sortit de casa amb les espardenyes ben cordades i el sarró ple de calces, calçons i calçotets, perquè volem centrar l’apunt en el significat d’aquestes paraules, que tenen l’origen en una sabata llatina però que han acabat batejant peces de vestir que cobreixen parts diverses del cos, això sí, entre el peu i la cintura. I és que, malgrat que, d’entrada, totes les paraules fan honestament la seva feina en el llenguatge de la vida quotidiana, ni la realitat més prosaica els pot impedir un cert bellugueig, un cert desig de transcendència, que miren d’abastar com bonament poden.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Escampar la boira

Embolicat d’una bòria iridescent, com diu un vers alguerès, l’apunt d’avui s’impregna d’un fenomen fonètic que ha generat parelles com àguila i àliga o òliba i òbila. Es tracta, ja es pot deduir, de l’intercanvi de sons que es produeix a l’interior d’una paraula, un procés anomenat metàtesi. I és que, de vegades, hi ha fonemes o síl·labes d’una cadena fònica que, per motius diversos, s’acaben invertint i es generen variants d’un mateix mot. Aquest és el motiu que explica parelles, més enllà del món ornitològic, com els verbs refinats eixancarrar i eixarrancar, el col·lectiu de xiquets amb xicalla o quitxalla o la coliflor capgirada en floricol.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

De vós o de tu?

Tu, que no sempre em llegeixes, has de saber que avui t’he imaginat amb un posat un xic sorneguer i m’has fet somriure… Ja ho veus, et tracto de tu, el tractament més informal i cordial, perquè crea proximitat i complicitat amb l’interlocutor, que ara mateix ets tu. Amb aquesta segona persona del singular expresso una familiaritat, real o volguda. De fet, aquesta informalitat es va imposant cada cop més en àmbits en què, fins no fa pas gaire, havien regnat el tractament de vostè i de vós.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

El participi amb valor causal

26 de maig de 2026 | ,

Podem dir que, atesa la precària situació de l’empresa, calia fer ajustos, i també podem dir que, atès que la situació de l’empresa era precària, calia fer ajustos. De la mateixa manera, podem dir que, donada la millora de la nostra economia, ens podem permetre fer un viatge aquest estiu, però també que, donat que la nostra economia ha millorat, ens podem permetre fer un viatge aquest estiu. Encara seria possible afirmar que vam descartar cancel·lar l’acte, vista la previsió meteorològica favorable, i fins i tot que vam descartar cancel·lar l’acte, vist que la previsió meteorològica era favorable. En totes aquestes frases, trobem un valor causal expressat per mitjà d’un participi, concretament, amb el participi dels verbs atendre, donar i veure.

Tradicionalment, s’ha considerat que, quan aquests participis precedeixen una oració subordinada substantiva introduïda amb la conjunció que, presenten un cert grau de lexicalització i formen una locució causal (atès que, donat que, vist que). Ara bé, com hem vist en els exemples, el significat d’aquestes construccions és equivalent al que expressen els participis seguits d’un substantiu, i per això actualment no es tracten com a locucions. Aquests participis, tant si precedeixen un nom com si precedeixen la conjunció que, introdueixen un tipus de construcció causal que sol avantposar-se a l’oració principal, tot i que també poden trobar-se en posició final i medial.

Un cas a part és la construcció degut a, formada a partir del participi del verb deure, que quan presenta valor causal es construeix amb la preposició a. Podríem dir, per exemple, que la brutícia dels carrers era deguda a la mala planificació dels serveis de neteja. Ara bé, també podríem dir que els carrers eren molt bruts degut a la mala planificació dels serveis de neteja o degut al fet que la planificació dels serveis de neteja no ha estat bona. Aquesta construcció amb el participi degut en masculí singular seguit de la preposició a, és a dir, sense concordar en gènere i nombre amb el substantiu en cas que sigui femení o plural, ha esdevingut una locució causal que selecciona un sintagma nominal o una oració encapçalada per el fet.

Podeu consultar la GIEC (§§ 29.2.5 i 32.1), la GEIEC (§ 26.2.2) i la GBU (§ 40.2). A més, al document NTN (§§ 4.24.2 i 4.24.3) hi trobareu les novetats sobre aquesta qüestió respecte a la normativa anterior a la publicació de la GIEC.

La reducció vocàlica en els mots derivats i compostos

4 de maig de 2026 | ,

El fenomen de la reducció vocàlica, que implica que el sistema vocàlic àton és més reduït que el tònic, es dona en tots els parlars, tot i que no en tots té la mateixa afectació. Ara bé, hi ha una sèrie de contextos en què aquest fenomen no actua o actua només parcialment. Un dels motius que poden fer que no hi hagi reducció vocàlica és de caire morfològic i afecta alguns mots derivats i compostos.

En els mots prefixats amb un prefix tònic i en alguns compostos, el constituent de l’esquerra normalment perd l’accent però no hi sol haver reducció vocàlica. Per tant, no hi ha reducció de la a de mots com antibales, paracaigudes o capdavanter, de la e en mots com extraterrestre, llepafils o trencaclosques, i tampoc de la o de postguerra, obrellaunes o compravenda.

Tanmateix, en certs mots molt usuals que es deixen de percebre com a derivats o compostos hi ha vacil·lació i de vegades sí que es produeix la reducció vocàlica. Són casos com coliflor, contradir, entrepà, prepotent o portaveu. La pronúncia d’aquests mots és vacil·lant, doncs, però la solució sense reducció vocàlica és la més general en els registres formals.

En el cas concret de la o àtona final dels prefixos i les formes prefixades, com aeroport, dinosaure, geografia, meteorologia o neologisme, habitualment sí que es redueix, i també hi sol haver reducció de la o el primer formant dels compostos a la manera culta, com catalanoaragonès o fisicoquímic. Ara bé, pot ser que no hi hagi reducció vocàlica en mots que encara no estan prou integrats en llengua general, en casos com accelerometria, trofoneurosi o acidoresistència.

En el cas dels adverbis acabats en –ment, el constituent de l’esquerra, que és la base lèxica, tampoc no es veu afectat per la reducció i, per tant, les vocals que en el mot de base són tòniques no es redueixen: alegrement, breument, ràpidament, dolçament.

Podeu consultar la GIEC (§§ 3.3.1.2 i 11.2a), la GEIEC (§§ 1.2.2 i 3.2.1) i la GBU (§ 1.3). També trobareu informació sobre els casos en què no hi ha reducció vocàlica al document NTN (§ 2.1.2.13).

El relatiu locatiu «on»

20 d'abril de 2026 | ,

El relatiu on indica localització (El lloc on vaig conèixer en Jaume) o direcció (Va anar on va voler). Pot funcionar tot sol o bé amb la preposició a, tant si té un antecedent nominal (Aquesta és l’escola (a) on treballa; El museu (a) on ens encaminàvem estava tancat) com si no té antecedent (Ho deixarem (a) on podrem; Anirem (a) on ens vau indicar), però és més freqüent l’ús sense a. Així mateix, el relatiu es pot usar amb altres preposicions de valor espacial divers, tant si té antecedent com si no en té: La drecera per on heu de trencar està ben marcada; La platja des d’on ha sortit la barca és davant de casa.

D’altra banda, quan hi ha un antecedent nominal, el relatiu locatiu on alterna amb els relatius què i el qual precedits de preposició: El lloc en què vaig conèixer en Jaume; El museu al qual ens encaminàvem estava tancat. Amb què, però, només és possible fer servir la preposició en, que té valor estàtic.

A més d’un sintagma nominal, l’antecedent del relatiu pot ser un adverbi demostratiu (Vaig anar allà/allí on volia anar). Amb l’adverbi allà, el relatiu pot tenir un valor genèric, no díctic, i formar una relativa semilliure (La Laura va allà on vol). Aquest valor genèric també l’obté en combinació amb pertot o arreu (Arreu on ha cantat ha triomfat; Hi ha bolets pertot on ha plogut).

Més enllà dels usos locatius, l’adverbi relatiu on no té en català un ús tan extens com en altres llengües romàniques. No és gaire habitual amb valor temporal (en casos com Han estat uns dies en què / en els quals no hi ha hagut servei disponible), ni de localització en una escala de graus (No podia sospitar la fama a la qual arribaria), ni en casos en què el valor locatiu és més aviat metafòric, com en Es troba en una situació en què / en el qual ha perdut l’interès per la feina o Hi ha malalties en què / en les quals el pacient pateix molt.

Finalment, no és normal l’elisió del predicat de la relativa quan coincideix amb el de la principal i, per tant, s’expressen tots dos verbs: Volia anar on anaven elles i Vinc d’on / d’allà on vens tu. Tampoc no es produeix l’elisió en casos en què la relativa conté un atribut locatiu: Ves-te’n on són elles.

Podeu consultar la GIEC (§ 27.6.2) i el document NTN (§ 4.22.2.12).

Apunts de llengua

27 de març de 2026 |

Us convidem a llegir els últims apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

 

D’una atmosfera rodorediana a una de kafkiana

Una atmosfera rodorediana, l’estètica daliniana, alguns poemes sàfics, la doctrina aristotèlica, unes teories marxistes, el sistema copernicà, l’època isabelina, certes òperes wagnerianes… Sovint per a fer referència a una persona coneguda o un personatge cèlebre s’usen paraules derivades del seu nom. N’hi ha que tenen molta tradició i estan ben consolidades (algunes fins i tot s’han manllevat directament del llatí), mentre que d’altres són de formació més recent. De fet, si encara no tenim el derivat d’un nom propi concret, bé prou que el podem formar nosaltres (si la fisonomia d’aquest nom ho permet, és clar), perquè la creació lèxica és un procés que sempre tenim a la nostra disposició.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Des de zero

Joan Fuster, en l’última entrada del seu Diccionari per a ociosos, es preguntava qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero perquè calia molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Certament, és una de les grans fites intel·lectuals de la ment humana. I, de fet, a Europa no va arribar fins a l’edat mitjana, quan, amb l’ajuda de Leonardo de Pisa (conegut com a Fibonacci), es va començar a difondre un nou sistema de numeració, d’una gran eficiència: la numeració aràbiga. És en aquest moment quan s’introdueix el mot àrab ṣifr (‘buit’), que acabà convertit en el zero italià i s’escampà per tot el continent (tot i que d’entrada, per si de cas, es va dissimular amb un zephўrus llatí). Per cert, sifr també es troba en l’origen del mot xifra, que inicialment significava ‘zero’ i que avui s’usa com a sinònim de nombre o número.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Apa siau!

Ja sabem que les fórmules de salutació i comiat de vegades són manllevades d’altres llengües. En alemany, per exemple, no és estrany l’ús de la forma francesa adieu per acomiadar-se. Tot i que no cal anar tan lluny: a casa nostra el manlleu castellà adiós ha tingut presència durant molt de temps en grans zones del domini lingüístic. També se sent encara en punts del català septentrional l’occitanisme adiu, que Josep Maria Espinàs qualificava, en el Viatge al Pirineu de Lleida i en referència a la vall d’Aran, com el comiat més elegíac del món, perquè deia que aquest iu s’allarga pels aires, com una nota de violí, i no s’acaba mai del tot.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Al voltant de l’accent diacrític

23 de març de 2026 | ,

Arran de la publicació de l’Ortografia catalana de l’IEC l’any 2017, el nombre de mots que porten accent diacrític va quedar reduït a quinze. Són els següents:

      • bé: substantiu ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’ (Bé immoble declarable), adverbi (Ho has fet bé), conjunció (Bé que t’ho deia, no?), interjecció (Bé, deixem-ho córrer).
      • déu: substantiu ‘divinitat, ésser suprem’ (L’obra de Déu).
      • és: tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb ser o ésser (La taula és grisa).
      • mà: substantiu ‘part terminal del braç’ (Amb la mà estesa).
      • més: adverbi quantificador (Hi ha més capses a l’armari), substantiu ‘signe de la suma i les quantitats positives’ (Les sumes s’indiquen amb un més).
      • món: substantiu ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’ (Els conflictes d’arreu del món).
      • pèl: substantiu ‘filament que creix a la pell’ (Té un pèl blanc a la barba).
      • què: relatiu precedit de preposició (La noia en què pensava), interrogatiu (Què has dit?), exclamatiu (Què fas!), substantiu ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’ (Ja em diràs el què).
      • sé: primera persona del singular del present d’indicatiu del verb saber (Sé com fer-ho).
      • sí: adverbi d’afirmació (Sí, vindran), substantiu ‘afirmació’ (Va dir un sí molt clar).
      • sòl: substantiu ‘superfície del terreny’ (És un sòl fèrtil).
      • són: tercera persona del plural del present d’indicatiu del verb ser o ésser (Són quatre gats).
      • té: tercera persona del singular del present d’indicatiu i segona persona del singular de l’imperatiu del verb tenir (Cada dia té més cabells blancs; Té, el llibre que em vas deixar).
      • ús: substantiu ‘acció d’usar’ (L’ús d’anglicismes és molt habitual), primera persona del singular del present d’indicatiu del verb usar en balear i alguerès (No ús eines).
      • vós: pronom fort (Es refereixen a vós).

Les formes de plural d’aquests mots, quan en tenen, també s’accentuen si coincideixen gràficament amb el plural del mot no accentuat. Així, s’escriuen amb accent diacrític noms com béns, déus, pèls o sòls, mentre que altres, com mans o mons, no en porten. D’altra banda, no s’accentuen els mots derivats o compostos formats a partir d’aquests mots, com rodamon, adeu o para-sol.

Ara bé, cal tenir present que es manté l’accent diacrític en mots no inclosos en el conjunt de quinze que acabem de veure en els topònims, ateses les implicacions extralingüístiques de naturalesa legal que podria tenir eliminar-lo. Per tant, s’escriuen amb accent diacrític topònims com Cóll, Jóc o Móra d’Ebre, i també denominacions com el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós.

Molt excepcionalment, en enunciats en què es pot produir ambigüitat perquè és possible més d’una interpretació del mot homògraf, quan aquesta ambigüitat no desitjada no es pot resoldre per mitjà del context comunicatiu, és acceptable fer un ús discrecional de l’accent diacrític en mots que no formen part de la llista anterior; especialment, en expressions puntuals o enunciats aïllats, com titulars o etiquetes, i en casos marcadament particularitzats, com transcripcions d’usos metalingüístics, de textos paleogràfics, dialectals, etc.

Podeu consultar el document NTN (§ 1.2.2) i també l’OIEC (§ 3.1.3).

L’article amb els topònims

10 de març de 2026 | ,

Hi ha noms de lloc que poden anar acompanyats d’un article. L’ús de l’article amb aquests noms propis és variable, però es poden establir una sèrie de regularitats, que detallem a continuació.

Amb els noms de les poblacions, generalment no hi ha l’article, com és el cas dels topònims Perpinyà, Figueres, Balaguer, Vila-real o Torredembarra. Ara bé, n’hi ha que sí que en porten i aleshores no se’n pot prescindir, com en el cas de l’Ametlla de Mar, es Castell, la Pobla de Segur o el Port de la Selva.

Els noms de riu i de les comarques, llevat de Osona, van acompanyats de l’article, com en el cas de la Tordera, el Cardener, el Llobregat, el Xúquer o la Garona, i de comarques com el Gironès, la Safor, els Ports, l’Urgell o la Cerdanya.

En el cas dels noms de cims i muntanyes, l’ús de l’article és variable, de manera que n’hi ha que en duen i n’hi ha que no. Porten article noms com el Puigcampana o la Galera, però, en canvi, no en porten d’altres com Rocacorba o Montserrat.

Pel que fa als noms de continents, països i regions, normalment van sense article, com en el cas de Alemanya, Turquia, Islàndia, Xile o Malàisia. Ara bé, n’hi ha que el porten opcionalment, com (la) Xina, (els) Estats Units o (l’)Àfrica, i en alguns casos fins i tot és obligatori, com en el cas de l’Havana o el Caire.

Quan acompanya un topònim, l’article es comporta igual que quan precedeix un nom comú i, per tant, s’escriu amb minúscula i forma contracció amb les preposicions a, de i per, com en el cas de al Vendrell, del Segre o pel Baix Empordà. Ara bé, cal tenir en compte que, si l’article forma part del topònim, s’escriu en majúscula i no forma contracció, com a la frase Farem un viatge a El Salvador.

D’altra banda, cal no oblidar que hi ha topònims que poden anar precedits d’un nom comú genèric com ara muntaya, cim, puig, riu, serra, etc. En aquests casos, el genèric s’escriu en minúscula: el riu Ter, la serra de Tramuntana, el cim del Montgó. Ara bé, quan el genèric forma part del nom propi, també s’escriu amb majúscula, com en el cas de Prat del Comte o les Coves de Vinromà.

Podeu consultar el document NTN (§ 4.3.1.6). Hi trobareu enllaços a la GIEC (§ 16.3.1.2b), la GEIEC (§ 10.3.2c) i la GBU (§ 12.4 R6).

Propers esdeveniments