Lourdes Sola

Premi Eva Serra de Recerca Jove

El Premi Eva Serra és una iniciativa conjunta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) per reconèixer i impulsar la recerca de les generacions més joves sobre la realitat dels Països Catalans.

En la seva primera convocatòria, el Premi Eva Serra s’adreça a dos moments especialment significatius de la formació acadèmica: el Treball de Recerca de Batxillerat i el Treball de Fi de Grau universitari. S’hi poden presentar els autors de treballs avaluats favorablement en un centre educatiu o universitari durant l’any natural anterior al de la convocatòria. Els treballs s’han de presentar en català.

La primera convocatòria del Premi Eva Serra de Recerca Jove estarà oberta fins al 30 de novembre de 2026. Cada categoria està dotada amb 300 € per al treball guanyador i un diploma acreditatiu. El jurat pot concedir també un accèssit sense dotació econòmica. Les entitats convocants podran, amb l’autorització de les persones premiades, donar projecció als treballs mitjançant la publicació d’un resum, una entrevista o una presentació pública dels resultats.

Podeu trobar més informació sobre aquest premi en aquest enllaç.

L’article davant dels noms de persona

L’ús de l’article davant dels antropònims, els noms propis de persona, varia segons els parlars i els registres.

Llevat dels parlars valencians, els de la Franja i el tortosí, generalment es fa servir l’article davant d’aquest tipus de noms, i pot adoptar formes diverses. En la major part dels parlars de Catalunya i en septentrional, davant dels noms femenins i també dels noms masculins començats per vocal, es fa servir l’article definit, és a dir, les formes la i l’ (la Clara, l’Ona, l’Aleix). Pel que fa als noms masculins començats per consonant, tant es fa servir l’article definit el com l’article personal en (en/el Jan). En els parlars baleàrics, es fa servir l’article personal, que presenta les formes en, na i n’ (na Joana, en Mateu, n’Aina, n’Antoni).

Fins i tot en els parlars en què l’article precedeix els noms de persona, se’n sol prescindir, en els registres formals, davant de noms de personatges públics i històrics i de noms estrangers, bíblics, mitològics o que pertanyen a escenaris molt allunyats o a mons imaginaris (S’ha inaugurat una exposició sobre Salvador Seguí, Electra va donar nom a un concepte psicològic, El fil conductor del concert és l’obra de Ludwig van Beethoven). No obstant això, hi ha més tendència a fer servir l’article davant d’aquest tipus de noms quan es vol expressar familiaritat o informalitat (A l’IEC hi ha un jardí dedicat a la Rodoreda).

D’altra banda, els noms propis de personalitats o personatges porten article quan van precedits per un adjectiu o seguits d’un complement restrictiu (La jove Marie Curie era acadèmicament brillant, El Narcís Oller que va escriure Pilar Prim és molt diferent del de La papallona).

En algun cas, amb noms de personatges històrics, l’article personal en/na, que prové dels vocatius llatins domine i domina i en la llengua antiga s’usava com a forma de tractament amb el sentit de ‘senyor’ i ‘senyora’, s’ha fet servir modernament com a forma de tractament i escrit en majúscula (el rei En Jaume). Ara bé, cal tenir en compte que es tracta d’un ús arcaïtzant.

Podeu consultar la GIEC (14.2.2 i 16.3.1.2), la GEIEC (8.4 i 10.3.2) i la GBU (10.3 i 12.4).

«Portar »i «dur »amb valor temporal

El verb fer, entre altres usos, es pot fer servir amb valor temporal. En frases com Fa una setmana que estic molt cansat, Fa cinc dies que no prenc cafè, Ja feia dues hores que estàvem aturats o Fa massa estona que treballa, la construcció amb el verb fer i el sintagma temporal fa referència a l’interval de temps que hi ha entre el moment en què s’ha iniciat una situació i un moment que es pren com a punt de referència, que pot coincidir amb el de l’acte de parla si el verb està en present.

Aquestes construccions amb el verb fer són les més genuïnes a l’hora d’expressar aquest sentit. Ara bé, també es fan servir amb aquest mateix valor construccions amb els verbs portar i dur com les de les frases Porto una setmana molt cansat, Duc cinc dies sense prendre cafè, Ja portàvem dues hores aturats i Porta massa estona treballant. Com es pot veure en els exemples, els verbs portar i dur seleccionen dos complements: un sintagma de mesura temporal (una setmana, cinc dies, dues hores i massa temps) i un altre complement, que pot ser un sintagma adjectival que expressa una propietat contingent (molt cansat), un sintagma preposicional (sense prendre cafè), o un participi o un gerundi de verb d’acció (aturats, treballant). Les construccions amb portar i dur, però, no es poden usar amb temps perfectius: Ahir va fer tres mesos de la riuada no seria possible amb els verbs portar o dur.

Al costat de les construccions amb fer, i també amb portar i dur, també es pot expressar aquest mateix valor temporal mitjançant altres elements, com ara les preposicions des de i de o la locució conjuntiva d’ençà, que denoten distància temporal (Des de fa dies que no em trobo bé, D’ahir que no sé res de tu, D’ençà que vas marxar, no ha tornat a ser el mateix), o el quantificador tot, que indica l’abast de l’interval temporal (Tot avui que fan obres al pis de sota).

Podeu consultar la GIEC (§§  31.5 i 31.5.4), la GEIEC (§ 28.4) i la GBU (§ 33.4, remarques 11 i 12). També podeu trobar les novetats en relació amb la normativa anterior a la publicació de la GIEC al document NTN (§ 4.15.5.13).

Ús del locatiu «on»

L’adverbi relatiu on té valor locatiu. Pot indicar una localització estàtica, una direcció o un trajecte, tant si té antecedent com si no en té, en el cas que encapçali una relativa lliure: Aquest és el despatx on treballo;  Ara veuràs on treballo; Va fugir allà on no el poguessin trobar mai; Va fugir on no el  poguessin trobar mai.

Aquest relatiu pot anar precedit de la preposició a, però és més freqüent l’ús sense la preposició: La casa (a) on vaig passar la meva infantesa; Pots anar (a) on vulguis. A més de la preposició a, el relatiu on pot usar-se amb altres preposicions: Aquest és el camp per on va passar el ramat; Ara et diré per on has de passar; Fins (a) on arriba la mirada és la finca dels Pallerols; Van pujar a un campanar des d’on es veia tota la ciutat.

En català, a diferència d’altres llengües romàniques, l’adverbi locatiu on s’usa amb valor locatiu literal i no és habitual amb valor temporal ni per a situar en una escala de graus, casos en què es fan servir els relatius què o el qual precedits de preposició: Va ser una època en la qual semblava que ens havíem de menjar el món; L’arquitecte ens ha indicat l’altura a què podem posar la teulada. Tampoc es fa servir en català amb valor metafòric: És una situació {en la qual / en què} no saps com has de reaccionar; Es va produir una situació incòmoda {en què / en la qual} ningú parlava.

En registres informals es pot trobar el relatiu que amb antecedents locatius que no duen preposició. Cal evitar aquesta construcció en registres formals, en què s’usa el relatiu on i les construccions equivalents esmentades: Aquesta és la casa {on / en la qual / en què} va haver-hi el crim.

En registres formals, i especialment en la llengua escrita, s’evita duplicar el relatiu locatiu amb un pronom feble, és a dir, la presència del relatiu on fa que no hagi d’aparèixer a la mateixa frase el pronom feble hi: Ha descobert el lloc on guarda els regals i no Ha descobert el lloc on hi  guarda els regals. En canvi, no hi ha pleonasme en les construccions en què el pronom hi està lexicalitzat i forma part del verb: Excavaren un fossar on hi havia restes arqueològiques, o en casos en què, tot i no estar tan lexicalitzat, atorga al predicat un valor impersonal: El pis té una terrassa on hi toca el sol al matí. Tampoc no hi ha pleonasme quan el pronom hi fa que un verb intransitiu es converteixi en inacusatiu: Era una fàbrica on hi treballaven més de cent persones.

Podeu consultar la GIEC (§§ 27.6.2 i 27.7.3a) i també el document NTN (§ 4.22.2.12).

L’ús de la dièresi

La dièresi és un signe gràfic que s’utilitza sobre les vocals i i u i que pot tenir dues funcions diferents. La primera és indicar que cal pronunciar la u dels grups güe, güi, qüe i qüi, com a bilingüe, lingüista, qüestió o terraqüi. La segona és marcar que una i o una u no forma diftong amb la vocal precedent, com a veïnes, llaüt, geniüt, fortuït o amoïnar, o ni amb la vocal anterior ni amb la següent, com a reduïa o agraïen. Ara bé, no es fa servir dièresi en els casos en què es pot escriure un accent, atès que les regles d’accentuació prevalen per sobre de la dièresi: país, veí, traíem (però països, veïns, traïa).

Cal destacar alguns mots en què la i o la u no formen diftong amb la vocal anterior, a diferència d’altres de similars en què sí que n’hi ha, com en el cas de les parelles aïrada i airada, beina i veïna, beneït i beneit, o reïna i reina.

Més enllà dels casos purament lèxics, es poden distingir una sèrie de contextos en què es fa servir la dièresi de manera sistemàtica per a indicar que no hi ha diftong:

  • Les formes del singular i la tercera del plural del present de subjuntiu dels verbs acabats en –ear, –iar, –oar i –uar: creï, estudiïs, lloï, suïn.
  • Les formes del singular i la tercera persona del plural de l’imperfet d’indicatiu acabades en vocal seguida de les terminacions –ia, –ies i –ien: concloïa, conduïes.
  • Els derivats amb sufixos com ara –itat, –isme o –itzar: fluïditzar, laïcisme, heroïcitat. En canvi, generalment no porten dièresi els derivats amb el sufix –al: coital, romboidal.

D’altra banda, hi ha casos en què, encara que es pronuncia un hiat, no es fa servir la dièresi:

  • En les terminacions de les formes d’infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs de la tercera conjugació quan van precedides de vocal: agrair, beneint, pairan, conduiries (però amoïnaria o arruïnaré, perquè la dièresi va sobre una vocal del radical i no de la terminació).
  • Entre el prefix i la base lèxica en els mots prefixats i entre els elements que formen els mots compostos: antiincendis, reiniciar, contraindicat, tallaungles. En canvi, s’escriuen amb dièresi alguns mots en què pot no ser evident que es tracta de mots derivats o compostos, com ara aïrar, aïllar, de reüll o saltaülls; i també les formes del verb reeixir sense la e del radical, com reïxo o reïxes, per a evitar la confusió amb el dígraf ix.
  • En els sufixos –isme i –ista: egoista, altruisme (però proïsme i lluïsme, que no són derivats amb –isme).
  • En els mots amb les terminacions llatines –um i –us, com aquàrium, mèdium, pòdium, íleus o Màrius, i els mots d’origen llatí duumvir i triumvir i els seus derivats.

Podeu consultar l’OIEC (§ 3.2.2). En el document NTN (§ 1.2.3.1) podeu consultar les novetats en relació amb l’ús de la dièresi respecte de la normativa anterior a la publicació de l’OIEC.

Darrers apunts de llengua

Us convidem a llegir els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

 

Perdre’s en el marbre

No deixa de ser curiós que l’obra mestra de l’escultor més notable del romànic català, l’enigmàtic Mestre de Cabestany, sigui una obra desapareguda, de la qual no es conserven fotografies ni dibuixos. Es tracta de la portada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes, en el terme empordanès del Port de la Selva. Fos qui fos aquest escultor excepcional del segle XII, la peça més rellevant de les que se li atribueixen —moltes fetes amb marbres d’elements patrimonials més antics— és aquesta portada que, en el primer terç del segle XIX, fou destruïda i trossejada en fragments. De fet, uns quants d’aquests fragments, al seu torn, es van reutilitzar en construccions de poblacions properes, on ben pot ser que encara que n’hi hagi algun d’amagat. Avui, doncs, deixeu-nos seguir la veta d’elements que es perden (o no), com la primera r del mot marbre.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Oda a la síndria

En l’època d’esplendor de la fruita estival, una de les figures que arriba a taula és la rodonesa de la síndria. Amb una corfa dura, verda, i una essència sucosa, vermella, avui volem centrar l’atenció en aquest fruit saborós, el fruit de la sindriera, que potser no té la carnositat de les prunes daurades ni tampoc la dolçor memorable del raïm, però que ofereix una frescor que reviscola.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

La ruta de les meravelles

«Només he explicat la meitat del que vaig veure…». Marco Polo va descriure (amb l’ajuda de Rustichello de Pisa) les meravelles que va veure i viure recorrent la ruta de la seda, tot i que a la seva obra aquesta denominació no la hi trobarem pas, perquè fou una creació molt posterior. La ruta de la seda, de fet, no era una sola ruta, sinó una complexa xarxa de rutes que, durant molts segles, va connectar diverses parts de l’Àsia fins a arribar a l’Àfrica oriental i el sud d’Europa. I posats a filar prim, tampoc no s’hi comerciava exclusivament amb seda: molts altres productes i idees van fer aquest recorregut d’anada i tornada entre mons tan allunyats.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Les formes plenes dels pronoms febles davant del verb

Actualment, davant de les formes verbals començades en consonant o quan no hi ha sil·labificació amb el verb, en general es fan servir les formes reforçades dels pronoms febles (em, et, es, el, ens, els i en) i la reduïda us. Ara bé, en la llengua antiga en aquests contextos també es feien servir les formes plenes, un ús que s’ha conservat en algunes expressions fixades, com ara tant me fa, tant se val o Déu vos guard. Més enllà de les expressions lexicalitzades, aquest ús de les formes plenes davant del verb també es manté, amb més o menys vitalitat, en alguns parlars.

Concretament, en part del baleàric, del valencià, del gironí i en algun altre parlar es mantenen les formes me, te, se i ne: me pregunta, te deia, ne regalava, se pentina. En parlars nord-occidentals i del valencià septentrional es conserven les formes lo i los: lo compro, los miro, los agafaré. Es tracta d’uns usos acceptables en la llengua oral en els parlars en què es mantenen, encara que en els registres formals és preferible fer servir les formes reforçades: em pregunta, et deia, en regalava, es pentina, el compro, els miro, els agafaré.

Pel que fa a la forma vos, es manté en valencià, en baleàric i en altres parlars, vos comprenc (també darrere del verb acabat en vocal, escriure-vos). Aquest ús és acceptable en els parlars en què es manté, però en els registres formals és preferible l’ús de la forma reduïda us: us comprenc (i escriure-us).

En canvi, no perviu la forma nos. Ara bé, en parlars nord-occidentals, en baleàric i en alguerès sí que es conserva la variant col·loquial mos: mos observa en lloc de ens observa. També es troba posposada al verb, com és el cas de explica-mos, en lloc de explica’ns. Cal tenir en compte que la forma mos no transcendeix als registres formals.

Pel que fa a l’ús de la forma plena se en lloc de la reduïda es, es pot fer servir davant d’una forma verbal començada pel so de essa per a evitar el contacte entres dues consonants sibilants: se celebra o es celebra; se silencia o es silencia. Totes dues formes són acceptables, però l’ús de se és més habitual en els registres formals.

Podeu consultar la GIEC (§ 8.3.2), la GEIEC (§ 13.4.2) i la GBU (§ 16.1). També trobareu informació sobre aquesta qüestió en el document NTN (§§ 3.4.2.1-4).

Darrers apunts de llengua del web de la SF

Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

De bon llegir

Si deixem de banda el sentit lul·lià del mot infinitiu —que ens podria portar fins a l’infinit i més enllà—, convindrem que avui dia quan pensem en infinitiu generalment ens ve al cap l’ús verbal d’aquesta forma. Què podríem desitjar en aquesta vall de llàgrimes?, Les crítiques li van ploure per tots costats, Ha d’esbargir les penes com pot… Per remuntar el vol d’aquests exemples anímicament prou eixuts, podríem dir que l’infinitiu és la forma verbal més neutra i que no és estrany, doncs, que sigui la que fem servir per a expressar el significat del verb en abstracte (desitjar, ploure, esbargir). Però, a part dels usos com a verb, l’infinitiu també es pot comportar com un nom. Vegem amb més detall aquest infinitiu nominal.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Entre calces i calçons

Avui hem sortit de casa amb les espardenyes ben cordades i el sarró ple de calces, calçons i calçotets, perquè volem centrar l’apunt en el significat d’aquestes paraules, que tenen l’origen en una sabata llatina però que han acabat batejant peces de vestir que cobreixen parts diverses del cos, això sí, entre el peu i la cintura. I és que, malgrat que, d’entrada, totes les paraules fan honestament la seva feina en el llenguatge de la vida quotidiana, ni la realitat més prosaica els pot impedir un cert bellugueig, un cert desig de transcendència, que miren d’abastar com bonament poden.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Escampar la boira

Embolicat d’una bòria iridescent, com diu un vers alguerès, l’apunt d’avui s’impregna d’un fenomen fonètic que ha generat parelles com àguila i àliga o òliba i òbila. Es tracta, ja es pot deduir, de l’intercanvi de sons que es produeix a l’interior d’una paraula, un procés anomenat metàtesi. I és que, de vegades, hi ha fonemes o síl·labes d’una cadena fònica que, per motius diversos, s’acaben invertint i es generen variants d’un mateix mot. Aquest és el motiu que explica parelles, més enllà del món ornitològic, com els verbs refinats eixancarrar i eixarrancar, el col·lectiu de xiquets amb xicalla o quitxalla o la coliflor capgirada en floricol.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

De vós o de tu?

Tu, que no sempre em llegeixes, has de saber que avui t’he imaginat amb un posat un xic sorneguer i m’has fet somriure… Ja ho veus, et tracto de tu, el tractament més informal i cordial, perquè crea proximitat i complicitat amb l’interlocutor, que ara mateix ets tu. Amb aquesta segona persona del singular expresso una familiaritat, real o volguda. De fet, aquesta informalitat es va imposant cada cop més en àmbits en què, fins no fa pas gaire, havien regnat el tractament de vostè i de vós.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Propers esdeveniments