aoe@correu.iec.cat

Acadèmia Oberta als Ensenyants

Repàs de llengua

El plural de les sigles: “els CAP” o “els CAPs”?

10 de juny de 2025 | ,

A l’hora de fer servir una sigla, es pot plantejar un dubte habitual: la sigla té plural? I en cas que en tingui, com es representa aquest plural, si és que s’ha de representar d’alguna manera?

El primer que cal preguntar-se és si les sigles tenen nombre. Hi ha sigles que es formen a partir de sintagmes en plural i, per tant, són de nombre plural. És el cas de PAU (‘Proves d’Accés a la Universitat), EUA (‘Estats Units d’Amèrica’) o TIC (‘tecnologies de la informació i la comunicació’). Com es veu en els exemples, la marca de plural no s’explicita a la sigla mateix, sinó per mitjà de l’article que les acompanya, que té forma plural: les PAU, els EUA, les TIC.

I també hi ha sigles de nombre singular, concretament, les que abreugen sintagmes en singular. En aquests casos, la possibilitat de fer-les servir en plural depèn de si designen entitats úniques o no. Si fan referència a entitats úniques, com és el cas de la sigla ONU (‘Organització de les Nacions Unides’), aleshores sempre es faran servir en singular. En canvi, quan es refereixen a entitats no úniques, com CAP (‘centre d’atenció primària’) o DNI (‘document nacional d’identitat’), sí que poden tenir plural. Malgrat que tradicionalment s’ha tendit a reflectir el plural només en les sigles que s’equiparen plenament als noms comuns i s’escriuen en minúscules, com ovni, actualment també és habitual fer explícita la marca de plural en les sigles que s’escriuen amb majúscules, per mitjà d’una essa minúscula. Per tant, és igualment possible escriure els CAP com els CAPs.

Podeu consultar el document NTN (§ 1.4.1). Hi trobareu la remissió a la GIEC (§ 6.5.3.3a).

També trobareu informació sobre aquesta qüestió a la GBU (§ 9.3).

Al voltant de la prefixació: els espais en blanc

9 de gener de 2025 | ,

Com a norma general, els mots prefixats s’escriuen aglutinats i sense guionet, és a dir, amb el prefix enganxat a la base lèxica (avantpassat, besavi, exconseller, monosíl·lab, prehistòria). Ara bé, també hi ha excepcions, una de les quals són els casos en què cal escriure un espai en blanc entre els components de la construcció derivada.

S’escriu un espai en blanc entre el prefix i un element amb particularitats gràfiques (majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva): anti OTAN, ex URSS, expedició trans Himàlaia, equip sub 21, globulina anti D, pro «hippy», anti honoris causa.

També es deixa un espai en blanc quan el prefix precedeix un sintagma lexicalitzat, una locució o un mot que ja porta guionet: anti pena de mort, ex mosso d’esquadra, pseudo ciència-ficció. Ara bé, cal recordar que el prefix s’escriu enganxat al primer element en el cas dels sintagmes no lexicalitzats, especialment en el cas dels que designen un càrrec, una professió o l’àmbit de competències del càrrec: exconseller en cap, subdirecció general.

Finalment, opcionalment és possible separar el prefix de la base lèxica amb un espai en blanc en casos diferents dels anteriors si es vol distingir mots homògrafs o si es volen evitar grafies detonants: pre fixat (‘fixat anteriorment’, cf. prefixat ‘que conté un prefix), ex portador (‘que ha deixat de ser portador’, cf. exportador ‘que exporta’).

Podeu consultar el document NTN (§ 1.3.3.2-1.3.3.6). Hi trobareu la remissió a l’OIEC (§ 4.4.1.3).

De l’escriptura a la pronúncia: “futbol” o “fútbol”?

9 de gener de 2025 | ,

Sabem que la llengua escrita segueix uns codis i unes convencions que no han de condicionar necessàriament la lectura dels textos: es tracta de dos sistemes relativament independents que segueixen pautes que no sempre coincideixen.

Un àmbit en el qual, però, l’escriptura i la pronúncia van ben lligades és l’accentuació.  La major part de mots no presenten cap dificultat més enllà de la necessitat de conèixer les normes d’accentuació. En determinats mots, sobretot cultismes i manlleus, a vegades es produeixen desplaçaments de l’accent a causa d’una influència forana o del fet que presenten un patró accentual poc freqüent. Aquests tipus de desplaçaments, en general, no són acceptables. Cal seguir la pronúncia que determina l’accentuació.

Fixem-nos en el mot karate, per exemple, que es pronuncia pla, i no com si fos esdrúixol (kàrate). També es dona un desplaçament accentual no admissible en el mot viking, que s’ha de pronunciar agut i no pla (víking). Contràriament, tuàreg té una pronúncia plana i no pas aguda (tuareg). I també hi ha mots esdrúixols que no s’han de pronunciar com si fossin aguts, com és el cas de hàndicap (i no handicap).

La majoria dels casos en què hi ha desplaçament accentual s’han incorporat a la llengua catalana en èpoques més o menys recents, provinents d’altres llengües o de vocabularis científics o tècnics. És per això que, en alguns casos, no han estat recollits per la normativa fins fa poc.

El document NTN en dona una llista prou completa, amb els mots classificats segons la pronúncia correcta, en la qual ens podem trobar més d’una sorpresa. Podeu consultar l’apartat 2.3.1.1, on s’ofereix una llista de consulta ràpida. També hi podeu trobar la remissió als apartats de les gramàtiques i de l’Ortografia (GIEC § 5.2.1.1, GEIEC § 3.2.1a, GBU § 4.1 R3, OIEC § 3.1.1.8). En el requadre gris del final hi ha la referència a alguns mots que apareixien amb una accentuació diferent al DIEC2 prèviament a les actualitzacions realitzades a partir de 2016.

En alguns casos, el desplaçament de l’accent s’ha consolidat i s’accepta tant la forma amb desplaçament com la que no en té. Són mots com bantu / bantú o antilop / antílop. Els trobareu a l’apartat 2.3.1.2, juntament amb les referències a les obres d’on s’han extret (GIEC § 5.2.1.1, OIEC § 3.1.1.8).

Propers esdeveniments