Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica.

 

Fem camí

 

 

La societat evoluciona (en principi, positivament). De la mateixa manera, la llengua, que és una creació social, es va bastint amb nous usos i nous mots, d’acord amb aquesta evolució i amb les necessitats de comunicació que genera en els parlants. Així, no és estrany que les conquestes socials que s’han assolit en un àmbit com el de la igualtat entre sexes —en el qual encara hi ha molt de camí per fer— hagin tingut repercussió en el cabal lèxic de la nostra llengua. Vegem-ne un parell de casos.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

 

Topònims esgarriadissos…

 

 

De noms n’hi ha de moltes menes: concrets o abstractes, individuals o col·lectius, comuns o propis… Centrem-nos en aquests últims, perquè avui volem parlar de noms propis, especialment dels noms propis geogràfics (és a dir, els topònims) que han acabat esdevenint noms comuns. Malgrat que, en principi, sembla clara la frontera entre nom propi i nom comú, aquesta divisió es comença a desdibuixar quan trobem un nom propi del qual s’especifica algun aspecte, com ara la Menorca talaiòtica. Fem, però, un pas més i pensem en els casos en què un topònim s’usa metafòricament per a designar un lloc diferent, com quan diem, per exemple, que Amsterdam és la Venècia del nord.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

 

… i noms comuns despistats

 

 

En l’últim apunt vèiem alguns exemples de noms propis que s’han convertit en noms comuns, noms de lloc que s’han popularitzat i ara designen objectes quotidians d’àmbits ben diversos, com el menjar (hamburguesa, parmesà, macedònia), la beguda (xampany, bourbon, xerès), l’esport (marató, derbi, rugbi), les peces de roba (biquini, bermudes, càrdigan), el teixit (angora, xeviot, caixmir), entre altres. Avui, en canvi, volem parlar de noms comuns que han esdevingut noms propis.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.