Us convidem a llegir els darrers apunts de llengua publicats en el web de la Secció Filològica: Temps de coves, Llamps i dimonis i Un patrimoni inestimable.

Temps de coves

Els coves, uns cistells grans, més fondos que amples però més amples de la boca que del fons, tenen diferents usos. Un cove de fruita, un cove de peix (si es deixa pescar), un cove per a la bugada o, fins i tot, un per a la lluna (si, en un moment d’inspiració, l’arribem a abastar). Si, tal com diuen, en temps de verema tots els cistells són bons i hi afegim que qui fa un cove fa un cistell, ara, que és època de collir raïm, ho aprofitarem per parlar de coves i d’un procés històric que ha afectat aquest mot i altres de tan usuals com home.

Llamps i dimonis

Les paraules ens serveixen per a expressar el pensament mitjançant un llenguatge articulat. Són les que, al capdavall, transmeten el significat de les coses, juntament amb altres elements, com el to i els gestos que fem servir. El lèxic, el conjunt de mots d’una llengua, no és, però, un inventari tancat, sinó que s’actualitza constantment per donar resposta a noves necessitats expressives. Precisament, hi ha àmbits com la traducció literària en què per poder transmetre el significat i la intenció del text original no n’hi ha prou de conèixer la riquesa lèxica de la llengua cap a la qual es tradueix (una qüestió, d’altra banda, indispensable), sinó que sovint també cal anar una mica més enllà i atorgar nous sentits a mots coneguts o, fins i tot, crear paraules noves per obtenir l’efecte semàntic i pragmàtic del text original. Vegem-ho en la traducció de còmics.

Un patrimoni inestimable

La prosa aguda i sensual d’Aurora Bertrana descriu a Paradisos oceànics la Polinèsia de finals de la dècada de 1920. Amb unes cròniques perfumades d’algues i de corall, retrata la natura i la gent d’un indret remot i, en aquella època, desconegut. No és, però, el cas del corall, perquè a les nostres costes es corallava des de temps antics i, de fet, va tenir una especial importància en l’economia catalana medieval. Segles més tard, malgrat la sobreexplotació que se n’havia fet, Josep Pla va arribar a escriure que la Costa Brava potser s’hauria hagut d’anomenar la Costa del Corall.