Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:
Allegro ma non troppo
Un manlleu, en l’àmbit lingüístic, és un element que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra. Si pensem en l’evolució constant de les societats i en el creixent contacte entre llengües, no és gens estrany que aquest intercanvi d’elements es produeixi cada cop amb més intensitat, tot i que, de fet, s’ha produït en totes les èpoques. La manera com s’actua en cada cas per a integrar els manlleus en la llengua d’arribada depèn de molts factors, que condicionen el grau de modificació (o senzillament l’adopció) de la forma original. Vegem-ho amb alguns italianismes.
Podeu llegir l’apunt complet aquí.
Amb la mesura amb què mesureu…
Mujades, mundines i quartans, picotins, fanecades i feixes, cafissades, cavallons i porques, vessanes, aiminades i jornals… Vistes amb ulls d’ara, les mesures tradicionals, com les de superfície que acabem d’esmentar, poden generar un cert desconcert (engrescador o esfereïdor, segons el punt de vista de cadascú) per la varietat de denominacions i sobretot per la fluctuació en les equivalències segons on i a què s’aplicaven. Malgrat que, amb la implantació del sistema mètric decimal, moltes d’aquestes mesures van anar quedant en desús, avui encara les podem sentir en determinats contextos. I també les podem trobar cartografiades en mapes com els de l’Atles lingüístic del domini català.
Podeu llegir l’apunt complet aquí.
Elogi de la meua terra
Carles Salvador, un dels principals promotors de la normalització lingüística al País Valencià, fou també autor d’una important obra poètica. Precisament, el títol d’aquest apunt, Elogi de la meua terra, prové d’un poema seu. Avui l’hi manllevem perquè ens volem fixar en un element que exemplifica molt bé la variació territorial que configura la nostra llengua. Es tracta del possessiu femení tònic.
Podeu llegir l’apunt complet aquí.
0 Comments