22.3.1.2. c) Amb els adjectius solter, casat, jubilat, calb, cec. sord, coix, viu o mort, és tradicional l’ús del verb ser, però el verb estar s’usa amplament avui sense cap diferència semàntica: En Marc (encara) és/està solter; El professor Ferrer (ja) és/està jubilat. Aquell pobre home és/està cec; El conductor és/està mort.
Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (casat, solter, jubilat) o la característica d’una persona (calb, cec, sord, coix, manc) és preferible no apartar-se de l’ús tradicional amb ser: El senyor Pla és solter/jubilat/calb. Aquest ús contrasta amb el de estar, que subratlla un canvi (a vegades passatger) en casos com Tinc el marit fent negocis a la Xina: estic soltera; Perdona: acabo de baixar de l’avió i estic sord o Dels vint que ens hem trobat al dinar d’enguany, deu ja estan jubilats.
L’adjectiu casat, quan porta un complement de companyia, apareix generalment amb estar: —Sou casat o divorciat? —Estic casat amb una pianista grega.
Gramàtica de la llengua catalana (2016), pàg. 870.
En l’apartat primer que fa referència als adjectius: solter, casat, jubilat… tenim tendència a emprar a nivell oral “està” i a escrit. També en el cas de “mort”, ara bé, en el cas de “cec”, segons les zones de parla pot variar, en aquest cas, a València dirien “està cec”. En canvi, els lleidatans diríem “és cec”.
Penso com es diu a la gramàtica, pel que fa als adjectius: solter, casat, jubilat i similars cal emprar el verb “ser”. Els valencians en aquests casos escriuen “està” en aquests casos.
Pel que fa a l’adjectiu “casat” acompanyat per un complement de companyia s’empra “està”, jo també ho veig d’aquesta manera, ha de ser així, sonaria bé, “Sóc casat amb una pianista?”