Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

Allegro ma non troppo

Un manlleu, en l’àmbit lingüístic, és un element que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra. Si pensem en l’evolució constant de les societats i en el creixent contacte entre llengües, no és gens estrany que aquest intercanvi d’elements es produeixi cada cop amb més intensitat, tot i que, de fet, s’ha produït en totes les èpoques. La manera com s’actua en cada cas per a integrar els manlleus en la llengua d’arribada depèn de molts factors, que condicionen el grau de modificació (o senzillament l’adopció) de la forma original. Vegem-ho amb alguns italianismes.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Amb la mesura amb què mesureu…

Mujades, mundines i quartans, picotins, fanecades i feixes, cafissades, cavallons i porques, vessanes, aiminades i jornals… Vistes amb ulls d’ara, les mesures tradicionals, com les de superfície que acabem d’esmentar, poden generar un cert desconcert (engrescador o esfereïdor, segons el punt de vista de cadascú) per la varietat de denominacions i sobretot per la fluctuació en les equivalències segons on i a què s’aplicaven. Malgrat que, amb la implantació del sistema mètric decimal, moltes d’aquestes mesures van anar quedant en desús, avui encara les podem sentir en determinats contextos. I també les podem trobar cartografiades en mapes com els de l’Atles lingüístic del domini català.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Elogi de la meua terra

Carles Salvador, un dels principals promotors de la normalització lingüística al País Valencià, fou també autor d’una important obra poètica. Precisament, el títol d’aquest apunt, Elogi de la meua terra, prové d’un poema seu. Avui l’hi manllevem perquè ens volem fixar en un element que exemplifica molt bé la variació territorial que configura la nostra llengua. Es tracta del possessiu femení tònic.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Us convidem a llegir els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la SF.

Tots som pops

«Si vols farcir polp o calamar, pren lo polp e llava’l bé, e perbull-lo, e talla-li les cames…» El Llibre de Sent Soví és el receptari de cuina més antic que es conserva en llengua catalana. Publicat fa set-cents anys, no es va recuperar fins a mitjan segle XX i fou gràcies a la tasca de Lluís Faraudo, que va buidar una gran quantitat d’obres medievals de tota mena, com aquesta que avui encara és una font d’inspiració per a qui vulgui fer sopes, salses i rostits. En aquesta obra que va tenir una gran influència a tot Europa s’hi apleguen receptes de terra ferma i de mar endins, com la que ensenya a farcir pops.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Cargols, escarbats i altres bèsties

El caragol, d’una elegància terrenal, té un aire discret i generalment una conducta assenyada: desapareix davant d’un excés d’aigua, però surt a córrer amb desfici si cauen quatre gotes. Què hi farem, el caragol surt quan plou i l’home quan fa sol…, tret, és clar, del caçador de caragols, una dedicació sovint alternada, segons la temporada, amb la cacera de bolets o d’espàrrecs. Tornem, però, al caragol, o cargol, una variant formal que reflecteix la pronúncia que en fan alguns parlars, del nom d’aquesta bèstia.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Ho sap tothom i és profecia…

L’any 1953 J. V. Foix va enviar a amics i coneguts una felicitació de Nadal que començava amb aquell conegut vers que diu: «Ho sap tothom i és profecia…». En aquest poema hi apareixen molts noms propis de lloc, que, a banda d’indicar una estricta localització, hi aporten bellesa, paisatge, i, fins i tot, un tresor amagat. Si agafem un mapa de l’Empordà, veurem que els noms dels pobles de la sisena estrofa oculten el dibuix d’una creu perfecta: de nord a sud, Colera amb Palau-saverdera i, d’est a oest, la Selva de Mar amb Pau i, en el punt on s’encreuen les dues línies, la Vall de Santa Creu. Un pessebre empordanès a recer de Sant Pere de Rodes.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Comença la campanya «El neologisme de l’any» per animar la ciutadania a votar el neologisme de l’any 2025 en llengua catalana. L’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra, amb la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el TERMCAT i 3Cat, amb el seu portal lingüístic ésAdir, organitzen la 12a edició d’aquesta campanya. Tothom qui vulgui participar-hi pot votar clicant en aquest enllaç. El període de votació comença avui, 2 de desembre, i estarà obert fins al dimarts 16 de desembre. L’endemà, el dimecres 17, es farà públic el resultat.

Enguany, les paraules candidates a neologisme de l’any són: crisi climàtica, dejuni intermitent, gazià/gaziana, IA, influenciador/influenciadora, matxa, neurodivergent, queer, salut mental i vespreig. 

D’entre aquestes paraules, la que rebi més vots per part de la ciutadania serà declarada guanyadora, i l’IEC la valorarà i l’estudiarà amb especial atenció per mirar d’incorporar-la en el diccionari normatiu.

Més informació a https://www.upf.edu/web/neologismedelany.

Els dos darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica són El seny de les hores, en què es parla de l’expressió de les hores en català, i Harmonies, que versa sobre el fenomen de l’harmonia vocàlica.

El seny de les hores

No fa pas tant de temps que cada poble i ciutat es guiava per la seva pròpia hora. Campanars i rellotges assenyalaven l’hora solar local, fet que, òbviament, comportava petites diferències horàries, però, en general, sense gaire transcendència. Ara bé, va arribar un moment en què es va fer evident la necessitat d’unificar rellotges, establir fusos horaris i posar ordre en la relativitat del temps. De fet, un dels elements que hi va ajudar fou l’aparició del tren, del qual s’havia de garantir la puntualitat i el bon funcionament. Tal com toca.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Harmonies

Els relats mítics de l’antiguitat oferien una resposta a les inquietuds humanes sobre el sentit de la vida i de l’univers. Per mitjà dels desitjos i dilemes d’uns éssers divins que se’ns assemblen prou, s’assenyalaven els principis que havien de regir el món terrenal. Un d’aquests principis era l’equilibri, l’harmonia, que, en la mitologia grega, era personificat precisament per la deessa Harmonia (anomenada Concòrdia en la versió romana). En el nostre món actual, el mot harmonia també té un significat especialitzat en l’àmbit de la lingüística.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Us convidem a llegir els darrers apunts de llengua publicats en el web de la Secció Filològica: Temps de coves, Llamps i dimonis i Un patrimoni inestimable.

Temps de coves

Els coves, uns cistells grans, més fondos que amples però més amples de la boca que del fons, tenen diferents usos. Un cove de fruita, un cove de peix (si es deixa pescar), un cove per a la bugada o, fins i tot, un per a la lluna (si, en un moment d’inspiració, l’arribem a abastar). Si, tal com diuen, en temps de verema tots els cistells són bons i hi afegim que qui fa un cove fa un cistell, ara, que és època de collir raïm, ho aprofitarem per parlar de coves i d’un procés històric que ha afectat aquest mot i altres de tan usuals com home.

Llamps i dimonis

Les paraules ens serveixen per a expressar el pensament mitjançant un llenguatge articulat. Són les que, al capdavall, transmeten el significat de les coses, juntament amb altres elements, com el to i els gestos que fem servir. El lèxic, el conjunt de mots d’una llengua, no és, però, un inventari tancat, sinó que s’actualitza constantment per donar resposta a noves necessitats expressives. Precisament, hi ha àmbits com la traducció literària en què per poder transmetre el significat i la intenció del text original no n’hi ha prou de conèixer la riquesa lèxica de la llengua cap a la qual es tradueix (una qüestió, d’altra banda, indispensable), sinó que sovint també cal anar una mica més enllà i atorgar nous sentits a mots coneguts o, fins i tot, crear paraules noves per obtenir l’efecte semàntic i pragmàtic del text original. Vegem-ho en la traducció de còmics.

Un patrimoni inestimable

La prosa aguda i sensual d’Aurora Bertrana descriu a Paradisos oceànics la Polinèsia de finals de la dècada de 1920. Amb unes cròniques perfumades d’algues i de corall, retrata la natura i la gent d’un indret remot i, en aquella època, desconegut. No és, però, el cas del corall, perquè a les nostres costes es corallava des de temps antics i, de fet, va tenir una especial importància en l’economia catalana medieval. Segles més tard, malgrat la sobreexplotació que se n’havia fet, Josep Pla va arribar a escriure que la Costa Brava potser s’hauria hagut d’anomenar la Costa del Corall.

Tanquem el juliol amb un apunt en què, a partir de la pronúncia del substantiu juliol, parlem sobre la variació de registre. Al setembre reprendrem la publicació dels apunts de llengua.

Amb una subtil formalitat

Juliol, el setè mes de l’any del calendari gregorià. Juliol, un nom amb reminiscències imperials, perquè Marc Antoni va decidir substituir l’antiga denominació Quintilis, el cinquè mes en el calendari romà, per julius en honor de Juli Cèsar. No és pas l’únic mes amb aires cesarials: agost, el Sextilis romà, prové de augŭstus, en memòria de l’emperador Octavi August. Aturem-nos, però, en aquest juliol, perquè ens servirà per a explicar que hi ha fenòmens que són propis de la llengua, però que, en canvi, són percebuts com a col·loquials i no s’usen en determinats registres. No es tracta, doncs, de si són correctes o incorrectes, sinó de si són adequats en un registre determinat.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.