Tanquem el juliol amb un apunt en què, a partir de la pronúncia del substantiu juliol, parlem sobre la variació de registre. Al setembre reprendrem la publicació dels apunts de llengua.

Amb una subtil formalitat

Juliol, el setè mes de l’any del calendari gregorià. Juliol, un nom amb reminiscències imperials, perquè Marc Antoni va decidir substituir l’antiga denominació Quintilis, el cinquè mes en el calendari romà, per julius en honor de Juli Cèsar. No és pas l’únic mes amb aires cesarials: agost, el Sextilis romà, prové de augŭstus, en memòria de l’emperador Octavi August. Aturem-nos, però, en aquest juliol, perquè ens servirà per a explicar que hi ha fenòmens que són propis de la llengua, però que, en canvi, són percebuts com a col·loquials i no s’usen en determinats registres. No es tracta, doncs, de si són correctes o incorrectes, sinó de si són adequats en un registre determinat.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Durant el mes de juny s’han publicat dos apunts de llengua al web de la Secció Filològica. Es titulen Una qüestió salada i Al juny l’estiu no és lluny, i tracten sobre l’article salat i algunes expressions temporals, respectivament.

Una qüestió salada

Què tenen en comú topònims com Sant Climent Sescebes i Sarroca de Lleida o cognoms com Esplà i Savall? Encara que no sempre sigui evident, en tots aquests noms propis hi trobem fossilitzat un element lingüístic que avui s’associa gairebé exclusivament amb els parlars de les illes Balears. Es tracta de l’article salat, que ha tingut un recorregut, històric i geogràfic, ben curiós.

Al juny l’estiu no és lluny

Un vespre ple de promeses. Cel serè i una taula parada al terrat. Plats, copes i coberts que aguaiten la celebració del solstici d’estiu, la nit més curta, que és nit d’alegria, perquè si a l’estiu tota cuca viu, per Sant Joan tot es fa gran. I és que, tant si parlem d’un moment puntual com de l’interval de temps en què transcorre una situació, hi trobarem una expressió temporal, que emmarca la prosa de la vida quotidiana o la poesia del pas del temps, tot depèn de com es miri.

Us convidem a llegir els apunts de llengua que s’han publicat durant el mes de maig al web de la Secció Filològica, titulats Amb penes i treballs i Hi vaig anar.

Amb penes i treballs

Per evocar la vinguda de la tarda, Salvador Espriu ordenava una a una les vides conegudes i, amb paraules sempre noves, paraules com casa, carena o barca, vestia la tarda ja nascuda. Avui volem vestir un apunt sobre el significat de les paraules, sobre el viatge, llarg o curt però ple d’aventures i de coneixences, que fa que les paraules evolucionin i siguin sempre noves, d’acord amb l’ús que en fan els parlants en cada època.

Hi vaig anar

Hi vaig anar, diu Kavafis, traduït al català, en un poema. Som-hi, doncs. Ja ha arribat el dia de parlar de pronoms febles (i que consti que s’anomenen febles, perquè són àtons i no disposen d’accent propi, però no ens deixem enganyar, que no són pas de cotó fluix). Avui ens centrarem en el pronom adverbial hi i analitzarem una de les principals funcions que desenvolupa: representar un element que ha aparegut prèviament en l’oració o en el discurs. Vegem-ho amb els complements de lloc.

Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica.

Tinc el vestit verd i la cara vermella…

És cert que una flor no fa estiu, ni dues primavera, però com que ja som a l’abril, un mes generalment florit —i amb la perspectiva que de la rosa ja se’n parlarà prou—, hem volgut dedicar un apunt de llengua a la rosella, una flor que, quan arriba el bon temps, omple marges i sembrats amb un intens color vermell. No és estrany, doncs, que per a fer referència a una cosa d’aquest color sovint se senti l’expressió roig com una rosella, al costat d’altres de formades amb tomàquets o pebrots, gambes o titots.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

Com un vas buit

Ja sabem que l’ortografia estableix com s’escriuen els mots d’una llengua, tot i que, ben mirat, com que els mots estan formats per sons, també podríem dir que el que fa l’ortografia és establir com es representen gràficament els sons d’una llengua. En català s’ha procurat que l’ortografia tingui la màxima correspondència amb la pronúncia dels diversos parlars. Com s’han combinat aquests factors, i altres com l’etimologia i la tradició escrita, ho explicarem prenent com a exemple les grafies b i v i els sons que representen.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

Sabeu la terra on floreix…?

De vegades pel març, l’aire es torna tebi, deia M. Àngels Anglada, i els arbres borronen. De fet, hi ha arbres fruiters que fa dies que han florit i ofereixen un paisatge esplendorós. Un d’aquests arbres és el presseguer, que, si tot va bé, ens obsequiarà amb una fruita de pell vellutada, de gust dolç i de nom amb aroma exòtica, el préssec. I diem exòtica perquè els antics romans es van pensar que era originari de Pèrsia i el van anomenar malum persĭcum, és a dir, ‘fruita de Pèrsia’. Aquest arbre i d’altres avui ens ajudaran a parlar de qüestions de gènere (gramatical, és clar).

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

L’Observatori de la Qualitat Lingüística ha publicat l’Informe sobre la qualitat lingüística del llenguatge en campanya dels candidats en les eleccions europees (juny de 2024). En aquest informe ens trobem davant una paradoxa: unes persones que volen ser elegides com a representants de la nostra societat parlen de qüestions serioses i importants amb un llenguatge clar i directe, però marcat per la informalitat en molts aspectes, des de la fonètica, en què destaca la pronúncia com a i de moltes eles palatals (representades pel dígraf ll) o l’ensordiment de moltes esses entre vocals, fins a la morfosintaxi, en què sovinteja l’article lo amb valor individualitzador, l’obligació s’expressa amb les fórmules interferides tenir que i hi ha que al costat de la normativa haver de, que predomina, i l’ús de les preposicions (la distribució de per i per a, les confusions entre a, en i amb, etc.) és el que correspon als registres informals en cada varietat. Pel que fa al lèxic, l’informe recull una cinquantena de mots interferits, algunes expressions dites directament en castellà i els neologismes propis de les institucions europees.

És clar que l’espontaneïtat de la situació és un dels factors d’aquesta informalitat. Hi ha molts elements del llenguatge que són automàtics: la pronúncia, la forma dels verbs, les preposicions, els pronoms… Ara bé, aquests automatismes es poden educar, o entrenar. Per això, l’informe conclou que l’entrenament del llenguatge personal dels polítics beneficiaria segurament la seva expressió i la formalitat del seu discurs.

Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica.

Fem camí

La societat evoluciona (en principi, positivament). De la mateixa manera, la llengua, que és una creació social, es va bastint amb nous usos i nous mots, d’acord amb aquesta evolució i amb les necessitats de comunicació que genera en els parlants. Així, no és estrany que les conquestes socials que s’han assolit en un àmbit com el de la igualtat entre sexes —en el qual encara hi ha molt de camí per fer— hagin tingut repercussió en el cabal lèxic de la nostra llengua. Vegem-ne un parell de casos.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

Topònims esgarriadissos…

De noms n’hi ha de moltes menes: concrets o abstractes, individuals o col·lectius, comuns o propis… Centrem-nos en aquests últims, perquè avui volem parlar de noms propis, especialment dels noms propis geogràfics (és a dir, els topònims) que han acabat esdevenint noms comuns. Malgrat que, en principi, sembla clara la frontera entre nom propi i nom comú, aquesta divisió es comença a desdibuixar quan trobem un nom propi del qual s’especifica algun aspecte, com ara la Menorca talaiòtica. Fem, però, un pas més i pensem en els casos en què un topònim s’usa metafòricament per a designar un lloc diferent, com quan diem, per exemple, que Amsterdam és la Venècia del nord.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

… i noms comuns despistats

En l’últim apunt vèiem alguns exemples de noms propis que s’han convertit en noms comuns, noms de lloc que s’han popularitzat i ara designen objectes quotidians d’àmbits ben diversos, com el menjar (hamburguesa, parmesà, macedònia), la beguda (xampany, bourbon, xerès), l’esport (marató, derbi, rugbi), les peces de roba (biquini, bermudes, càrdigan), el teixit (angora, xeviot, caixmir), entre altres. Avui, en canvi, volem parlar de noms comuns que han esdevingut noms propis.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

La presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i el president de la Secció Filològica de l’IEC es complauen a convidar-vos

a la sessió en memòria de Joaquim Mallafrè i Gavaldà (1941-2024).

L’acte se celebrarà presencialment el dijous 13 de març, de les 17 a les 19 h, a la Sala Prat de la Riba de l’IEC (carrer del Carme, 47, de Barcelona) i es podrà seguir en línia en aquest enllaç.

Barcelona, març del 2025

Programa

Amb la col·laboració de

Quin camí fa una paraula abans d’entrar al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC)? Josep Martines, Mercè Lorente i Magí Camps, membres de la Secció Filològica, ens ho expliquen en aquest vídeo, que es pot veure a la Videoteca del web de la Secció Filològica i també a través del canal de Youtube de l’IEC.