Els dos darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica són El seny de les hores, en què es parla de l’expressió de les hores en català, i Harmonies, que versa sobre el fenomen de l’harmonia vocàlica.

El seny de les hores

No fa pas tant de temps que cada poble i ciutat es guiava per la seva pròpia hora. Campanars i rellotges assenyalaven l’hora solar local, fet que, òbviament, comportava petites diferències horàries, però, en general, sense gaire transcendència. Ara bé, va arribar un moment en què es va fer evident la necessitat d’unificar rellotges, establir fusos horaris i posar ordre en la relativitat del temps. De fet, un dels elements que hi va ajudar fou l’aparició del tren, del qual s’havia de garantir la puntualitat i el bon funcionament. Tal com toca.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Harmonies

Els relats mítics de l’antiguitat oferien una resposta a les inquietuds humanes sobre el sentit de la vida i de l’univers. Per mitjà dels desitjos i dilemes d’uns éssers divins que se’ns assemblen prou, s’assenyalaven els principis que havien de regir el món terrenal. Un d’aquests principis era l’equilibri, l’harmonia, que, en la mitologia grega, era personificat precisament per la deessa Harmonia (anomenada Concòrdia en la versió romana). En el nostre món actual, el mot harmonia també té un significat especialitzat en l’àmbit de la lingüística.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Us convidem a llegir els darrers apunts de llengua publicats en el web de la Secció Filològica: Temps de coves, Llamps i dimonis i Un patrimoni inestimable.

Temps de coves

Els coves, uns cistells grans, més fondos que amples però més amples de la boca que del fons, tenen diferents usos. Un cove de fruita, un cove de peix (si es deixa pescar), un cove per a la bugada o, fins i tot, un per a la lluna (si, en un moment d’inspiració, l’arribem a abastar). Si, tal com diuen, en temps de verema tots els cistells són bons i hi afegim que qui fa un cove fa un cistell, ara, que és època de collir raïm, ho aprofitarem per parlar de coves i d’un procés històric que ha afectat aquest mot i altres de tan usuals com home.

Llamps i dimonis

Les paraules ens serveixen per a expressar el pensament mitjançant un llenguatge articulat. Són les que, al capdavall, transmeten el significat de les coses, juntament amb altres elements, com el to i els gestos que fem servir. El lèxic, el conjunt de mots d’una llengua, no és, però, un inventari tancat, sinó que s’actualitza constantment per donar resposta a noves necessitats expressives. Precisament, hi ha àmbits com la traducció literària en què per poder transmetre el significat i la intenció del text original no n’hi ha prou de conèixer la riquesa lèxica de la llengua cap a la qual es tradueix (una qüestió, d’altra banda, indispensable), sinó que sovint també cal anar una mica més enllà i atorgar nous sentits a mots coneguts o, fins i tot, crear paraules noves per obtenir l’efecte semàntic i pragmàtic del text original. Vegem-ho en la traducció de còmics.

Un patrimoni inestimable

La prosa aguda i sensual d’Aurora Bertrana descriu a Paradisos oceànics la Polinèsia de finals de la dècada de 1920. Amb unes cròniques perfumades d’algues i de corall, retrata la natura i la gent d’un indret remot i, en aquella època, desconegut. No és, però, el cas del corall, perquè a les nostres costes es corallava des de temps antics i, de fet, va tenir una especial importància en l’economia catalana medieval. Segles més tard, malgrat la sobreexplotació que se n’havia fet, Josep Pla va arribar a escriure que la Costa Brava potser s’hauria hagut d’anomenar la Costa del Corall.

Tanquem el juliol amb un apunt en què, a partir de la pronúncia del substantiu juliol, parlem sobre la variació de registre. Al setembre reprendrem la publicació dels apunts de llengua.

Amb una subtil formalitat

Juliol, el setè mes de l’any del calendari gregorià. Juliol, un nom amb reminiscències imperials, perquè Marc Antoni va decidir substituir l’antiga denominació Quintilis, el cinquè mes en el calendari romà, per julius en honor de Juli Cèsar. No és pas l’únic mes amb aires cesarials: agost, el Sextilis romà, prové de augŭstus, en memòria de l’emperador Octavi August. Aturem-nos, però, en aquest juliol, perquè ens servirà per a explicar que hi ha fenòmens que són propis de la llengua, però que, en canvi, són percebuts com a col·loquials i no s’usen en determinats registres. No es tracta, doncs, de si són correctes o incorrectes, sinó de si són adequats en un registre determinat.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Durant el mes de juny s’han publicat dos apunts de llengua al web de la Secció Filològica. Es titulen Una qüestió salada i Al juny l’estiu no és lluny, i tracten sobre l’article salat i algunes expressions temporals, respectivament.

Una qüestió salada

Què tenen en comú topònims com Sant Climent Sescebes i Sarroca de Lleida o cognoms com Esplà i Savall? Encara que no sempre sigui evident, en tots aquests noms propis hi trobem fossilitzat un element lingüístic que avui s’associa gairebé exclusivament amb els parlars de les illes Balears. Es tracta de l’article salat, que ha tingut un recorregut, històric i geogràfic, ben curiós.

Al juny l’estiu no és lluny

Un vespre ple de promeses. Cel serè i una taula parada al terrat. Plats, copes i coberts que aguaiten la celebració del solstici d’estiu, la nit més curta, que és nit d’alegria, perquè si a l’estiu tota cuca viu, per Sant Joan tot es fa gran. I és que, tant si parlem d’un moment puntual com de l’interval de temps en què transcorre una situació, hi trobarem una expressió temporal, que emmarca la prosa de la vida quotidiana o la poesia del pas del temps, tot depèn de com es miri.

Us convidem a llegir els apunts de llengua que s’han publicat durant el mes de maig al web de la Secció Filològica, titulats Amb penes i treballs i Hi vaig anar.

Amb penes i treballs

Per evocar la vinguda de la tarda, Salvador Espriu ordenava una a una les vides conegudes i, amb paraules sempre noves, paraules com casa, carena o barca, vestia la tarda ja nascuda. Avui volem vestir un apunt sobre el significat de les paraules, sobre el viatge, llarg o curt però ple d’aventures i de coneixences, que fa que les paraules evolucionin i siguin sempre noves, d’acord amb l’ús que en fan els parlants en cada època.

Hi vaig anar

Hi vaig anar, diu Kavafis, traduït al català, en un poema. Som-hi, doncs. Ja ha arribat el dia de parlar de pronoms febles (i que consti que s’anomenen febles, perquè són àtons i no disposen d’accent propi, però no ens deixem enganyar, que no són pas de cotó fluix). Avui ens centrarem en el pronom adverbial hi i analitzarem una de les principals funcions que desenvolupa: representar un element que ha aparegut prèviament en l’oració o en el discurs. Vegem-ho amb els complements de lloc.

Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica.

Tinc el vestit verd i la cara vermella…

És cert que una flor no fa estiu, ni dues primavera, però com que ja som a l’abril, un mes generalment florit —i amb la perspectiva que de la rosa ja se’n parlarà prou—, hem volgut dedicar un apunt de llengua a la rosella, una flor que, quan arriba el bon temps, omple marges i sembrats amb un intens color vermell. No és estrany, doncs, que per a fer referència a una cosa d’aquest color sovint se senti l’expressió roig com una rosella, al costat d’altres de formades amb tomàquets o pebrots, gambes o titots.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

Com un vas buit

Ja sabem que l’ortografia estableix com s’escriuen els mots d’una llengua, tot i que, ben mirat, com que els mots estan formats per sons, també podríem dir que el que fa l’ortografia és establir com es representen gràficament els sons d’una llengua. En català s’ha procurat que l’ortografia tingui la màxima correspondència amb la pronúncia dels diversos parlars. Com s’han combinat aquests factors, i altres com l’etimologia i la tradició escrita, ho explicarem prenent com a exemple les grafies b i v i els sons que representen.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

Sabeu la terra on floreix…?

De vegades pel març, l’aire es torna tebi, deia M. Àngels Anglada, i els arbres borronen. De fet, hi ha arbres fruiters que fa dies que han florit i ofereixen un paisatge esplendorós. Un d’aquests arbres és el presseguer, que, si tot va bé, ens obsequiarà amb una fruita de pell vellutada, de gust dolç i de nom amb aroma exòtica, el préssec. I diem exòtica perquè els antics romans es van pensar que era originari de Pèrsia i el van anomenar malum persĭcum, és a dir, ‘fruita de Pèrsia’. Aquest arbre i d’altres avui ens ajudaran a parlar de qüestions de gènere (gramatical, és clar).

Podeu llegir aquí l’apunt complet.