Notícies

El passat dimarts 20 d’octubre, Nicolau Dols, membre de la Secció Filològica de l’IEC, va reprendre la secció radiofònica “Paraula d’acadèmia” al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, presentat per Laura Rosel, que es va emetre durant les tres últimes temporades. La voluntat és que aquesta secció tingui una periodicitat mensual.

En aquest lliurament, Nicolau presenta als oients l’actualització del vocabulari LGTBI al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), mitjançant la incorporació de 14 paraules noves, com monosexual, cissexual i lesbofòbia, i la modificació de 17 definicions que ja eren al diccionari, com amanerat, bisexual, efeminat i transsexualitat.

Per si us la vau perdre i hi teniu curiositat, aquí en teniu un vincle directe per a poder-la escoltar. Dura aproximadament nou minuts.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/paraula-dacademia-el-diec-actualitza-el-vocabulari-lgtbi/audio/1081973/

Lamentem el retard en la difusió d’aquest nou lliurament del “Paraula d’acadèmia”.

Ens agradarà molt conèixer la vostra opinió sobre la secció i els continguts que s’hi tracten. La secció està oberta als dubtes lingüístics dels oients.

Fem avinent a tots els usuaris de l’AOETIC que a les entrades “Paraula d’acadèmia”, una secció mensual a “El matí de Catalunya Ràdio”, Represa de la secció “Paraula d’acadèmia”, a “El matí de Catalunya Ràdio” i Tercera temporada de la secció “Paraula d’acadèmia”, a “El matí de Catalunya Ràdio” podeu trobar tots els enllaços als espais emesos durant les tres últimes temporades.

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), com a acadèmia de la llengua catalana, en relació amb la recent Sentència 634/2020, del 2 de juny, del Tribunal Suprem espanyol, que ratifica una sentència anterior del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, i que obliga l’Administració valenciana a comunicar-se amb la catalana en castellà i, de facto, obligaria les administracions balear, catalana i valenciana a comunicar-se entre elles en castellà, acorda de fer públiques les consideracions següents:

1) Sobre la unitat de la llengua

Són nombroses les declaracions de l’IEC en el sentit que el valencià i el català són la mateixa llengua, com així ho reconeixen explícitament la comunitat científica internacional i també el Tribunal Constitucional espanyol en diferents sentències.

2) Sobre la ignorància de la unitat de la llengua per part del Tribunal Suprem

La justícia, per a ser-ho, no pot ser ni il·lògica, ni acientífica, ni incomprensible per als ciutadans. Una sentència que va contra tota evidència i que, a més, en fer-ho no aporta cap benefici per a ningú, resulta d’una opacitat absoluta, degrada greument la credibilitat del sistema i esdevé, finalment, injusta. De la mateixa manera que ningú no podria entendre, fos quin fos el context legal, que les relacions bilaterals entre, per exemple, Espanya i l’Argentina es fessin en qualsevol altra llengua que no fos la castellana (es digui castellà o espanyol, i sigui en el context internacional que sigui), impedir les relacions entre administracions territorials en la llengua pròpia que comparteixen no és ni just, ni pràctic ni segurament factible.

Allò que aquesta Sentència demostra és una animadversió ancestral, per part d’alguna de les més altes institucions estatals, contra la llengua compartida per, almenys, una quarta part de la població del Regne d’Espanya i, per extensió, contra les altres llengües de l’Estat parlades per més d’un terç del total dels seus ciutadans. Ultra la vulneració de drets que això comporta, sembla que no s’entén que les llengües no són solament propietat dels seus parlants, sinó de tota la ciutadania —espanyola, europea o del món sencer—, com ho són el patrimoni artístic i el natural. I que això, per damunt de prejudicis ideològics, comporta l’obligació de conservar-les, protegir-les i fomentar-les. I que no fer-ho així és una greu demostració, en el millor dels casos, de desconeixement i d’incultura, i, en el pitjor dels escenaris, d’un mal procedir impropi de qui té l’obligació d’impartir justícia.

3) Sobre els aspectes jurídics de la Sentència

La tesi de la Sentència del Tribunal Suprem és una interpretació restrictiva de les competències de la Generalitat Valenciana, ja que diu que la competència en llengua no habilita per a determinar els efectes jurídics que han de tenir validesa fora de la comunitat autònoma. Si fos així, de manera lògica i conseqüent la Sentència hauria declarat inconstitucional tot l’article, però deixa vigent la primera part, on es diu que els documents adreçats fora de la comunitat autònoma s’han de redactar en castellà i valencià, i elimina el fet que es pugui fer només en valencià quan s’adrecin a una comunitat autònoma del mateix àmbit lingüístic. La voluntat del Tribunal Suprem és deixar condicionada la Generalitat, en tots els casos, a redactar sempre els documents en les dues llengües, i per tant a considerar el valencià com una llengua subsidiària que no té plens efectes per si sola, cosa que sí que es predica del castellà.

No és veritat que la Generalitat Valenciana regulés en el Decret 61/2017, del 12 de maig, impugnat, l’eficàcia jurídica dels documents fora de la comunitat autònoma, sinó només els criteris d’ús de la llengua per part de la mateixa administració que l’habiliten en la seva competència sobre l’oficialitat de la llengua. Aquesta actuació de la Generalitat Valenciana està d’acord amb els objectius i principis establerts per la Carta de les Llengües Regionals i Minoritàries, l’article 7.1.b de la qual estableix, com a criteri de les polítiques lingüístiques, «el respecte a l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària». La Generalitat Valenciana ha legislat d’acord amb aquest principi establert pel tractat, que ha signat l’Estat espanyol i que obliga totes les administracions públiques en les seves actuacions i normes que dictin, cosa que ignora el Tribunal Suprem. A més, l’alt tribunal, amb l’anul·lació parcial de l’article del Decret es contradiu amb la seva tesi, i imposa de fet que la Generalitat faci sempre els documents en castellà i valencià, malgrat que s’adrecin a l’àrea lingüística coincident.

Finalment, entenem que aquesta sentència de cap manera no obliga la Generalitat de Catalunya o el Govern Balear en les seves comunicacions oficials al País Valencià o entre ells. Val a dir, però, que si aquesta matèria és competència de l’Estat —i, per tant, és regulada per l’article 15.3 de la Llei 39/2015, de l’Estat—, la Generalitat Valenciana, en adreçar comunicacions o documents a Catalunya o a les Balears les pot fer en valencià, i el mateix és vàlid per a la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. Aquest article estableix, amb caràcter general, que els documents adreçats fora de la comunitat autònoma amb llengua cooficial s’han de traduir al castellà, però «si han de tenir efectes en el territori d’una comunitat autònoma en què sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no caldrà traduir-los». Per tant, la Generalitat Valenciana hauria de fer una instrucció en aquest sentit.

Barcelona, 16 de juny de 2020

Des de l’última setmana de maig, l’edició electrònica del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), accessible a https://dlc.iec.cat, inclou les darreres modificacions aprovades per la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

La nova actualització del DIEC2 en línia incorpora quaranta-tres articles nous i un centenar de modificacions, algunes de les quals són conseqüència de la inclusió al diccionari de novetats de la Gramàtica de la llengua catalana, publicada per l’IEC el 2016.

Entre els articles que la SF ha acordat d’afegir a la versió en línia del DIEC2 hi ha substantius com acufen, desfibril·lador, empoderament, governança, nicab, panel, sororitat (neologisme de l’any 2018) i vistaire; adjectius com halal, impactant, longeu, maleducat i migrant, i la interjecció ostres.

Les modificacions incorporades inclouen addicions, esmenes i supressions que poden afectar qualsevol informació de l’article de diccionari (la categoria gramatical, les accepcions, els exemples, la informació morfològica, les locucions, les definicions, etc.). Entre aquestes modificacions, destaquem les noves accepcions dels articles bolet (‘cosa aïllada’), cisa (‘obertura en una peça de vestir per a passar-hi el braç’), impactar (‘causar una impressió intensa’), matí (com a adverbi amb el sentit ‘de matí’), mirar (en imperatiu, com a element que emfasitza una afirmació: Mira que és indiscret!) i trenc (‘tret diacrític de la ce trencada’).

Són especialment rellevants la inclusió d’usos ben vius de l’adjectiu massa (amb el valor de ‘gaire’ en oracions negatives: No hi ha massa feina) i dels adverbis no (com a interjecció al final d’una oració: Vindràs, no?) i potser (com a element que, al començament d’una oració i seguit de que, atenua el que es diu: Potser que ho deixi per a un altre moment).

També s’han afegit exemples en alguns articles per tal d’il·lustrar les diferents preposicions regides per un mot: impacient per, inquietud per / inquietud de, neguit per / neguit de, etc.

Per acabar, s’ha afegit al DIEC2 un bon nombre de locucions d’ús freqüent, com ara moble bar, testament vital, posar per cas, a jutjar per, per mediació de, en ocasió de, de l’ordre de, etc.

La llista de tots els canvis introduïts en aquesta actualització del DIEC2 es pot consultar a la pàgina «Actualitzacions» de la consulta en línia del diccionari. Podeu trobar l’enllaç aquí: https://dlc.iec.cat/Esmenes.

Albert Jané, lingüista i membre de la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, complirà noranta anys d’aquí a pocs mesos. I per a homenatjar-lo s’acaba de publicar el llibre El barrufet gramàtic. Homenatge a Albert Jané, coordinat pel filòleg Jordi Manent, amb l’impuls de l’IEC, l’Associació Llengua Nacional, la revista Cavall Fort i el TERMCAT; amb la col·laboració de Drac Màgic, i publicat per l’editorial Base.

Les quasi dues-centes cinquanta pàgines que confegeixen el llibre d’homenatge a Jané s’estructuren en tres apartats: el de presentacions, amb textos de membres de les institucions impulsores —com ara Joandomènec Ros, president de l’IEC; M. Teresa Cabré, presidenta de la SF de l’IEC, o Jordi Bover, director del TERMCAT— i d’altres personalitats; el de la miscel·lània, en què vint-i-cinc personalitats —com Carles Puigdemont, Jordi Pujol o Vicent Sanchis— analitzen les diferents facetes de Jané, des de la lingüística fins a la gramàtica, passant per la traducció i el còmic, i el darrer apartat, en què Manent fa una aproximació bibliogràfica a l’obra de Jané.

Albert Jané, que va rebre el Premi Pompeu Fabra l’any 2010, ha estat gramàtic, lingüista, professor, periodista, escriptor i activista de la llengua catalana. Amb una llarga trajectòria en el camp de la lingüística i la didàctica en català, ha escrit i publicat quatre gramàtiques (Signe, Gramàtica essencial de la llengua catalana, Gramàtica catalana i Pas a pas), així com el Diccionari de sinònims, la tercera edició del qual es pot consultar en línia en el web de l’IEC.

Jané també ha destacat per la construcció d’un imaginari col·lectiu infantil en català gràcies a les seves traduccions o adaptacions de còmics infantils i juvenils, pel·lícules, contes, rondalles i novel·les. N’és un exemple la traducció al català que va fer de «les Schtroumpfs», el nom dels famosos personatges blaus, per barrufets.

El llibre es podrà trobar a les llibreries a partir del 17 de juny.

El passat 10 de març, el Govern va acordar concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya 2020 a 30 personalitats i 15 entitats que, pels seus mèrits, han prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural. Entre els guardonats hi ha dos membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans: Maria Josep Cuenca i Josep Maria Nadal i Farreras.

També s’ha acordat concedir la distinció a quatre membres més de l’Institut d’Estudis Catalans: Josep Amat i Girbau (Secció de Ciències i Tecnologia), Martina Camiade Boyer, Joan Estruch i Gibert i Jordi Galí i Garreta (Secció de Filosofia i Ciències Socials). La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements atorgats per la Generalitat de Catalunya. La distinció es va crear el 1981 amb la finalitat de reconèixer les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s’atorgui aquest guardó a alguna persona, ja sigui física o jurídica.

Maria Josep Cuenca i Ordinyana

Per l’excel·lència de les seves aportacions al coneixement i la divulgació de la gramàtica de la llengua catalana. És membre de la Secció Filològica des del 2005.

Doctora en Filologia Catalana per la Universitat de València i catedràtica del departament de Filologia Catalana en aquesta universitat, on, entre altres càrrecs, fou vicerectora de Recerca (2002-2007). Ha dut a terme recerques d’una gran vàlua sobre sintaxi, anàlisi del discurs i lingüística aplicada a l’ensenyament de llengües. La seva tesi Les oracions adversatives, dirigida per Joan Solà, va rebre el premi extraordinari de doctorat i el Premi Pompeu Fabra de l’IEC l’any 1991.

Pertany a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana des del 1999, i en aquesta institució ha estat corredactora de la Guia d’usos lingüístics, juntament amb M. Pérez Saldanya (2002). A l’Institut d’Estudis Catalans, ha dirigit des de 2015 el projecte de la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), gramàtica en línia publicada el 2018, i la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU), publicada en paper el 2019.

Ha publicat més d’un centenar de títols, especialment sobre connectors, interjeccions, marcadors del discurs i demostratius, a més de temes més generals com ara la sintaxi catalana, la gramàtica del text o la gramaticalització. Entre els seus llibres, destaquen L’oració composta (I): la coordinació (1988), L’oració composta (II): la subordinació (1991), Teories gramaticals i ensenyament de llengües (1992), Sintaxi fonamental. Les categories gramaticals (1996), Introducción a la lingüística cognitiva (1999, amb Joseph Hilferty), La connexió i els connectors (2006), Comentari de texts (1996) i Gramàtica del text (2008, publicat en versió en castellà el 2010). També ha col·laborat amb distintes universitats i governs autònoms en la preparació de materials docents i de formació del professorat. El 2016 va coordinar l’adaptació dels certificats de valencià (proves de la Junta Qualificadora) al Marc de Referència Europeu.

Ha participat en diferents projectes d’investigació relacionats amb la gramàtica i la pragmàtica, des d’una perspectiva descriptiva i contrastiva. Com a professora convidada, ha realitzat estades de recerca i docència a les universitats de Venècia (1992 i 2015), Berkeley (1995), Stanford (1998), Cambridge (2005) i Lovaina (2008). És sòcia fundadora de Tecnolingüística, S.L. (des de 2008), empresa de serveis lingüístics especialitzats, on coordina l’àrea de Traducció. És traductora, principalment, de l’anglès i l’italià al català i l’espanyol, en especial de monografies d’àmbit acadèmic de tema històric, humanístic i filosòfic.

Josep Maria Nadal i Farreras

Pel seu compromís permanent amb la llengua i la cultura catalanes expressat a través de la docència i la recerca, i per haver posat els fonaments de la descentralització de la docència i la recerca universitària a Catalunya. És membre de la Secció Filològica des del 2009.

Doctor en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb la tesi Aspectes de la subordinació en català actual: per una sintaxi abstracta (1975), dirigida per José Manuel Blecua. Inicià la docència universitària el 1971 al Col·legi Universitari de Girona, dependent de la UAB, del qual fou vicedirector. Va ser un dels principals promotors de la transformació de l’Estudi General de Girona, el Col·legi i altres centres en la Universitat de Girona (UdG), d’on fou professor des de la fundació fins a la jubilació (1991-2019), catedràtic, i el primer rector (1993-2002). És membre de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes i director de l’Observatori de les Llengües d’Europa i de la Mediterrània (ODELLEUM) de la UdG. També ha estat promotor de diferents fòrums de debat.

Ha investigat la teoria generativista en la gramàtica, la història social de la llengua i la concepció del llenguatge en el procés de mundialització. És autor de diversos llibres sobre lingüística general i història de la llengua, com ara Semàntica i sintaxi (1975), Sintaxi abstracta i derivació: transitivitat vs. intransitivitat en el català actual (1976), Llengua i cultura en els segles XVI i XVII (1979), La conquesta àrab i la llengua catalana (1982), L’accés del català a l’escriptura (1982, amb Maria Teresa Sobirà), Llengua escrita i llengua nacional (1992), La llengua sobre el paper (2005) i Las 1001 lenguas (2007). El 1982 va publicar, juntament amb Modest Prats, el primer volum de la Història de la llengua catalana: dels inicis fins al segle XV —obra cabdal que va merèixer el Premi Lletra d’Or— i el 1996, el segon, Història de la llengua catalana: el segle XV. En aquestes obres ha aplicat a la història de la llengua catalana un nou enfocament basat en la interrelació entre l’evolució de la llengua amb els factors socials i de context històric.

El 2009 rebé la Distinció Jaume Vicens Vives a la qualitat docent universitària, concedit per la Generalitat de Catalunya.