El passat 10 d’abril es va anunciar en aquesta plataforma la publicació electrònica del volum de lèxic de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (PEOLC-Lèxic). En relació amb la utilitat que, com a escriptors i professionals de la llengua, li podem donar, se m’han acudit algunes idees, que tenen a veure amb la manera com entén l’estàndard la Secció Filològica:
L’estàndard és més ampli que cada dialecte
L’estàndard és composicional. Això vol dir que s’hi troben elements de tots els grans dialectes. La PEOLC-Lèxic (2019) parteix del supòsit, com les PEOLC de Fonètica (1990) i de Morfologia (1992), que quan un element (en aquest cas, una paraula) és present en dos dialectes pertany a la llengua general. Així, doncs, quan una paraula es troba en més d’un dialecte, la PEOLC-Lèxic no hi afegeix cap marca. Segons consta a la Introducció, les paraules de llengua general constitueixen el 92% de les contingudes en aquesta Proposta, mentre que les que pertanyen tan sols a un dialecte es queden en el 8%. Ara bé, les paraules marcades com a pròpies d’un dialecte es poden utilitzar, en coherència amb el conjunt del discurs d’un parlant, sigui per buscar la proximitat amb una determinada audiència, sigui per remarcar l’origen lingüístic del parlant en qüestió, que normalment té a la seva disposició altres paraules de la llengua general per dir el mateix. Des del punt de vista de la ficció, això pot servir per caracteritzar personatges, i ajudaria a pal·liar la manca de marques dialectals en el DIEC2. En el format pdf en què la PEOLC-Lèxic està penjada a la xarxa, s’hi poden fer cerques per les marques dialectals: balear (B), central (C), nord-occidental(N), valencià (V), septentrional (S) i (Andorrà). Aquesta cerca dona uns resultats força rics, perquè s’hi poden trobar agrupats tots els geosinònims d’un terme. L’alguerès està en una secció a part. D’altra banda, les «unitats lèxiques d’àmbit restringit», és a dir, que pertanyen a un sol dialecte, encara que això no les exclou de l’estàndard, es troben recollides en un annex final, agrupades per dialectes i amb indicació de la forma prioritària en la llengua general.
L’estàndard és més ampli que el llenguatge dels informatius
Els que treballem (o hem treballat) en l’àmbit dels mitjans de comunicació tendim a identificar estàndard amb informatius, i per tant amb una certa formalitat mitjana, que exclou tant l’excés de solemnitat o l’arcaisme com l’excés de col·loquialitat. Però en la concepció que en té la Secció Filològica, l’estàndard va més enllà dels informatius, i és també la llengua de la literatura (que inclou des de la poesia més alambinada fins al costumisme), dels programes dels mitjans audiovisuals en què el discurs és espontani (real o fingit), i de les conferències, classes, etc., tota mena d’intervencions en públic. I no cal dir-ho, de la comunicació escrita. Dins l’estàndard hi ha registres. Per això la PEOLC-Lèxic també indica, de les paraules que conté, quines pertanyen a un registre molt elevat, amb la marca ↑, i quines pertanyen a un registre informal, amb la marca ↓. Tant les unes com les altres poden coincidir o no amb la intuïció de cadascú, però són indicatives. Per exemple, a mi no em sembla que guillar sigui molt més informal que tocar el dos, i estic segur que no utilitzaria cap de les dues formes en la redacció d’una notícia; però només guillar porta la marca ↓. Amb tot, la informalitat no les exclou de l’estàndard tal com l’entén la Secció Filològica. Per això cada mitjà i cada programa ha de trobar el(s) seu(s) registre(s), el seu llenguatge propi, que sempre serà una selecció entre moltes possibilitats.
L’estàndard és més ampli que el repertori lexicogràfic del DIEC2
Així, la PEOLC-Lèxic conté un reguitzell de paraules que no estan recollides al DIEC2 i les marca amb un asterisc. M’he permès de fer una anàlisi limitada a les que comencen amb la lletra A, que són, si no m’he descomptat, 123 de les prop de dues mil que conté aquest capítol. D’aquestes 123, 64 (52,0%) són formes marcades com a pertanyents a un sol dialecte, 29 (23,6%) són paraules que designen realitats noves en la nostra societat o que pertanyen al llenguatge dels mitjans, i les 30 (24,4%) restants corresponen a desenvolupaments de la llengua que ara com ara no tenen entrada pròpia al diccionari. Dins aquestes últimes hi ha, entre altres, un seguit de derivats d’Andorra (andorrà, andorranisme, andorranitzar, andorranada…) i termes propis del món casteller (acotxador, agulla) ja que es troben en més d’un dialecte, mentre que els termes propis de la muixeranga (alçador, alcoianet, alta de sis…), atribuïts tan sols al valencià, figuren entre els 64 que he classificat com a dialectals. Entre els termes que designen realitats noves hi trobem abertzale, afició (‘conjunt d’aficionats’),alcaldable, app, etc., que ja estan recollits a l’ésAdir, i algun altre que no, com aiguagim. La comparació entre la PEOLC-Lèxic i les llistes de paraules que tenim recollides als llibres d’estil seria un exercici interessant, que permetria comprovar coincidències i divergències en aquesta zona de l’estàndard que queda fora del paraigua del DIEC2.
L’estàndard no inclou tot el que es diu o s’escriu
La PEOLC-Lèxic assenyala com a no admesos una sèrie de «mots aliens al sistema lingüístic que tenen una alternativa genuïna», i els presenta en negreta cursiva i ratllats. No m’he entretingut a analitzar-los, però seria un altre exercici interessant, també per constatar coincidències i divergències amb les llistes dels mitjans.
Ho deixo aquí, que ja se m’ha fet prou llarg.
La PEOLC-Lèxic és una eina de consulta útil per a la gestió de la variació lèxica. Permet destriar les opcions més adequades entre el lèxic disponible. En els textos en què la procedència de l’emissor (personal o corporatiu) és pertinent, dona justificació a l’ús de mots regionals o locals, més enllà de l’àmbit de procedència dels mots. En els textos en què la procedència de l’emissor no és significativa, permet adoptar com a més adequades les opcions més generals. Així els parlants es familiaritzen amb els mots locals i amb la conveniència de recórrer en altres ocasions als més generals. Dos processos complementaris perquè el procés d’estandardització enriqueixi el lèxic disponible.