Dossier amb més informació sobre la Gramàtica de la llengua catalana:
http://www.iec.cat/Comunicacio_IEC/dossier_premsa_Gramatica.pdf
SÍNTESI
La Gramàtica de la llengua catalana dóna continuïtat a la normativa gramatical que Pompeu Fabra va establir l’any 1918, i es presenta més completa i actualitzada. No introdueix, doncs, canvis substancials, sinó matisos i més flexibilitat, i amplia i detalla la gramàtica de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va apuntar molt esquemàticament. Al mateix temps, incorpora les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement per part de la norma. N’és un exemple l’acceptació dels usos que fa cada parlar de les preposicions per i per a davant d’infinitiu quan expressen finalitat —Ho fan per viure i Ho fan per a viure.
La Gramàtica de la llengua catalana es caracteritza perquè presenta la norma partint de la descripció gramatical i atenent al marc geogràfic ―els parlars― i social ―és a dir, els diferents registres―, així com, més esporàdicament, a la dimensió oral i escrita. També presenta, en primer terme i d’una manera neutra, els fets generals que són vàlids en tots els territoris del domini lingüístic català i en tots els registres, i concreta en quins parlars i registres són vàlids els restants, i si una determinada forma és acceptable o no.
Un exemple del tractament de formes pròpies de territoris diferents pot ser el que fa referència a l’expressió de les fraccions horàries. La Gramàtica de la llengua catalana recull la pròpia dels parlars del Principat ―el sistema anomenat de campanar, i que és específic de la llengua catalana: un quart de vuit, dos quarts de sis, tres quarts de quatre―, i la dels parlars valencians i baleàrics ―el sistema de rellotge: les set i quart, les set i mitja, les vuit menys quart. Cal entendre, en aquest cas, que el sistema que és propi d’uns territoris és inusual i no s’aplica fora d’aquests territoris.
Un exemple del tractament de formes pròpies de registres diferents pot ser el de les combinacions pronominals. Són acceptables combinacions com li’n i li ho —Li’n falta una i Li ho diré— o n’hi i l’hi —N’hi falta una i L’hi diré—, encara que en els registres formals són més habituals li’n i li ho.
