A l’hora de crear paraules noves, la llengua disposa de diferents recursos, un dels quals és la composició, que consisteix a combinar dues o més bases lèxiques de manera que juntes formen un sol mot. Els elements que constitueixen els mots compostos poden ser mots patrimonials —els que han sofert els canvis fònics i morfològics propis de l’evolució històrica—, com en el cas de giravoltar (girar i voltar), i aleshores parlem de compostos patrimonials. En canvi, parlem de composició culta quan almenys un dels formants és un mot manllevat tardanament d’una llengua clàssica, normalment el grec o el llatí, i que no ha sofert l’evolució dels mots patrimonials, i no es correspon amb un mot independent de la llengua, com a ecologia (eco– i –logia). També es considera composició culta la combinació de dos mots no necessàriament cultes que s’enllacen per mitjà d’una o o, en alguns casos, una i, com a fisicoquímic i carnívor.

Els mots compostos, més enllà de si són patrimonials o cultes, es poden classificar segons la categoria del compost i la dels elements a partir dels quals es formen. Hi ha compostos nominals, que poden estar formats per dos noms (aiguaneu), per un nom i un adjectiu (terraplè, curtcircuit) o per un verb i un nom (parallamps). També hi ha compostos adjectivals, constituïts per dos adjectius (agredolç), un nom i un adjectiu (bocamoll) o un adverbi i un adjectiu (benintencionat). Finalment, hi ha compostos verbals, en què els elements poden ser un nom i un verb (aiguabatre) i també un adverbi i un verb (malgastar).

En alguns casos, el mot compost no és el resultat de la mera unió de dos o més elements, sinó que s’ha format a partir de la lexicalització d’un sintagma, com és el cas de aiguardent. Aquests compostos poden incloure determinants (monsenyor), quantificadors (centpeus, pocavergonya), preposicions (maldecap), pronoms (menfotisme) o conjuncions (vistiplau). En altres casos el compost s’obté per derivació del sintagma, com a setmesó, que es forma afegint el sufix adjectivador –ó, –ona al sintagma set mesos.

Siguin de la classe que siguin, els mots compostos, en general, s’escriuen aglutinats. Ara bé, de vegades cal escriure un guionet entre els components. En molts casos, s’escriu un guionet per una qüestió de pronúncia, com passa a plats-i-olles, per evitar que la s de plats es pronunciï [z] en els parlars que diposen de la essa sonora, o en els compostos en què el primer element és un punt cardinal, com nord-americà i sud-africà, en què el guionet ens recorda que la d de nord i sud es pronuncia [t], i no [d]. També s’escriu guionet en els compostos patrimonials en què el primer component (eventualment, el segon) acaba en vocal i el segon (eventualment, el tercer) comença amb r, s o x (cara-rodó, penya-segat, para-xocs), i quan l’aglutinació desfiguraria la fesomia dels formants del compost (cor-robat).

A més, també cal escriure amb guionet compostos com els reduplicatius (ziga-zaga, però zigzaguejar), els ordinals i cardinals (tres-cents, tres-centè), els que porten accent en el formant de l’esquerra (mà-llarg) o un apòstrof (déu-n’hi-do), els manlleus no adaptats que en la llengua d’origen s’escriuen amb guionet o separats (chaise-longue), els que són termes d’especialitat en què un dels formants és un símbol (omega-3, PH-metre) i aquells en què un dels elements és una sigla (LGBTI-fòbia).

Pel que fa a la flexió dels mots compostos, el plural, si en tenen, es forma flexionant l’element de més a la dreta, perquè funcionen com una unitat, és a dir, fan el plural com qualsevol altre mot (maldecaps, agredolços, cama-secs, setmesons, tres-centens, nord-americans, ziga-zagues, etc). Si es tracta de compostos verbals, també fan la flexió per la dreta (giravolten).

Si voleu aprofundir en el procés de composició, podeu consultar la GIEC (§ 12), la GEIEC (§ 7.2 i 7.3) i la GBU (§ 9.1 i 9.2). Per a l’ortografia dels mots compostos, podeu consultar l’OIEC (§ 4.4.2).