Presentació pública de les incorporacions al DIEC del 2025
Lourdes Sola
Els mots compostos
A l’hora de crear paraules noves, la llengua disposa de diferents recursos, un dels quals és la composició, que consisteix a combinar dues o més bases lèxiques de manera que juntes formen un sol mot. Els elements que constitueixen els mots compostos poden ser mots patrimonials —els que han sofert els canvis fònics i morfològics propis de l’evolució històrica—, com en el cas de giravoltar (girar i voltar), i aleshores parlem de compostos patrimonials. En canvi, parlem de composició culta quan almenys un dels formants és un mot manllevat tardanament d’una llengua clàssica, normalment el grec o el llatí, i que no ha sofert l’evolució dels mots patrimonials, i no es correspon amb un mot independent de la llengua, com a ecologia (eco– i –logia). També es considera composició culta la combinació de dos mots no necessàriament cultes que s’enllacen per mitjà d’una o o, en alguns casos, una i, com a fisicoquímic i carnívor.
Els mots compostos, més enllà de si són patrimonials o cultes, es poden classificar segons la categoria del compost i la dels elements a partir dels quals es formen. Hi ha compostos nominals, que poden estar formats per dos noms (aiguaneu), per un nom i un adjectiu (terraplè, curtcircuit) o per un verb i un nom (parallamps). També hi ha compostos adjectivals, constituïts per dos adjectius (agredolç), un nom i un adjectiu (bocamoll) o un adverbi i un adjectiu (benintencionat). Finalment, hi ha compostos verbals, en què els elements poden ser un nom i un verb (aiguabatre) i també un adverbi i un verb (malgastar).
En alguns casos, el mot compost no és el resultat de la mera unió de dos o més elements, sinó que s’ha format a partir de la lexicalització d’un sintagma, com és el cas de aiguardent. Aquests compostos poden incloure determinants (monsenyor), quantificadors (centpeus, pocavergonya), preposicions (maldecap), pronoms (menfotisme) o conjuncions (vistiplau). En altres casos el compost s’obté per derivació del sintagma, com a setmesó, que es forma afegint el sufix adjectivador –ó, –ona al sintagma set mesos.
Siguin de la classe que siguin, els mots compostos, en general, s’escriuen aglutinats. Ara bé, de vegades cal escriure un guionet entre els components. En molts casos, s’escriu un guionet per una qüestió de pronúncia, com passa a plats-i-olles, per evitar que la s de plats es pronunciï [z] en els parlars que diposen de la essa sonora, o en els compostos en què el primer element és un punt cardinal, com nord-americà i sud-africà, en què el guionet ens recorda que la d de nord i sud es pronuncia [t], i no [d]. També s’escriu guionet en els compostos patrimonials en què el primer component (eventualment, el segon) acaba en vocal i el segon (eventualment, el tercer) comença amb r, s o x (cara-rodó, penya-segat, para-xocs), i quan l’aglutinació desfiguraria la fesomia dels formants del compost (cor-robat).
A més, també cal escriure amb guionet compostos com els reduplicatius (ziga-zaga, però zigzaguejar), els ordinals i cardinals (tres-cents, tres-centè), els que porten accent en el formant de l’esquerra (mà-llarg) o un apòstrof (déu-n’hi-do), els manlleus no adaptats que en la llengua d’origen s’escriuen amb guionet o separats (chaise-longue), els que són termes d’especialitat en què un dels formants és un símbol (omega-3, PH-metre) i aquells en què un dels elements és una sigla (LGBTI-fòbia).
Pel que fa a la flexió dels mots compostos, el plural, si en tenen, es forma flexionant l’element de més a la dreta, perquè funcionen com una unitat, és a dir, fan el plural com qualsevol altre mot (maldecaps, agredolços, cama-secs, setmesons, tres-centens, nord-americans, ziga-zagues, etc). Si es tracta de compostos verbals, també fan la flexió per la dreta (giravolten).
Si voleu aprofundir en el procés de composició, podeu consultar la GIEC (§ 12), la GEIEC (§ 7.2 i 7.3) i la GBU (§ 9.1 i 9.2). Per a l’ortografia dels mots compostos, podeu consultar l’OIEC (§ 4.4.2).
Apunts de llengua del web de la SF
Els dos darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica són El seny de les hores, en què es parla de l’expressió de les hores en català, i Harmonies, que versa sobre el fenomen de l’harmonia vocàlica.
El seny de les hores
No fa pas tant de temps que cada poble i ciutat es guiava per la seva pròpia hora. Campanars i rellotges assenyalaven l’hora solar local, fet que, òbviament, comportava petites diferències horàries, però, en general, sense gaire transcendència. Ara bé, va arribar un moment en què es va fer evident la necessitat d’unificar rellotges, establir fusos horaris i posar ordre en la relativitat del temps. De fet, un dels elements que hi va ajudar fou l’aparició del tren, del qual s’havia de garantir la puntualitat i el bon funcionament. Tal com toca.
Podeu llegir l’apunt complet aquí.
Harmonies
Els relats mítics de l’antiguitat oferien una resposta a les inquietuds humanes sobre el sentit de la vida i de l’univers. Per mitjà dels desitjos i dilemes d’uns éssers divins que se’ns assemblen prou, s’assenyalaven els principis que havien de regir el món terrenal. Un d’aquests principis era l’equilibri, l’harmonia, que, en la mitologia grega, era personificat precisament per la deessa Harmonia (anomenada Concòrdia en la versió romana). En el nostre món actual, el mot harmonia també té un significat especialitzat en l’àmbit de la lingüística.
Podeu llegir l’apunt complet aquí.
La pronúncia de la erra a final de mot
Un fenomen que es produeix en la major part dels parlars catalans és l’emmudiment de la erra final en mots aguts. Aquest fenomen és general, amb poques excepcions, en menorquí i sobretot en mallorquí, no es produeix en gran part del valencià i en els altres parlars sí que es dona, però presenta força excepcions.
Aquesta elisió és el resultat d’un procés històric que va començar a finals de l’edat mitjana, en mots com les formes de plural de noms o adjectius (cavallers, clars) o mots invariables que acaben en rs (llavors). Inicialment, en el grup consonàntic rs en posició final es va produir un procés d’assimilació consistent en l’elisió de la erra, de manera que es pronunciava només la essa. Posteriorment, l’emmudiment de la erra es va generalitzar a les formes de singular de noms i adjectius (cavaller, clar) i a altres mots acabats en erra, com ara molts infinitius (sentir).
Aquest procés no va afectar de la mateixa manera tots els parlars. En valencià també hi va haver l’assimilació del grup final rs, però no es va produir la generalització posterior de l’emmudiment de la erra a les altres formes i, a més, es va reintroduir la erra en els mots acabats en rs, llevat de casos puntuals, com ara els substantius diners i socors, i també l’adverbi llavors.
En els parlars en què la erra s’emmudeix, solen constituir una excepció determinats mots monosil·làbics, com ara car, cor, gir, llar, mer, or, pur o mur. També sol pronunciar-se la erra final d’alguns mots polisil·làbics com sonor, prematur, amor, rigor, valor, futur o sospir, a més dels manlleus i els mots de nova creació més recents, com és el cas de billar, cangur, glamur o ACNUR.
En general, no hi ha elisió de la erra en els mots plans ni els esdrúixols, com a adúlter, màrtir, míser, pòster, caràcter o mànager. Ara bé, és habitual la pronúncia sense r en mots com càntir o en els infinitius acabats en la terminació ‑er àtona (créixer, vèncer, pertànyer).
Col·loquialment, també és molt habitual no pronunciar la erra dels infinitius plans si van seguits d’un pronom començat per consonant (conèixe’ns, en lloc de conèixer-nos) i, en alguns parlars, aquestes elisions es generalitzen a tots els infinitius (fe’ls, en lloc de fer-los). Tanmateix, cal tenir en compte que aquest fenomen no transcendeix a la llengua formal, sobretot escrita.
Podeu consultar la GIEC (§ 4.3.4), la GBU (§ 2.4, R9 i R10) i l’OIEC (§ 2.4.3). També trobareu informació sobre aquesta qüestió al document NTN (§ 2.2.4.1). A més, a la GEIEC (§ 2.3.3) hi trobareu fragments d’àudio que exemplifiquen aquest fenomen.
Presentació de la col·lecció «Primera Lliçó»
El dia 28 d’octubre, a les 18 h, a la sala Pi i Sunyer de l’IEC, tindrà lloc la presentació dels deu primers títols de la col·lecció «Primera Lliçó», impulsada per la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i coeditada amb les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
«Primera Lliçó» vol oferir visions sumàries de les matèries relacionades amb la literatura perquè serveixin d’introducció per al públic lector interessat. Els seus volums defugen els sòlits manuals i, amb una voluntat propedèutica i didascàlica, presenten aquestes matèries d’una manera clara i entenedora en capítols breus.
Consulteu el programa aquí.
Al voltant de l’ús de l’apòstrof
En català, l’article definit singular i la preposició de generalment s’apostrofen quan precedeixen una vocal, també precedida de hac, sempre que no es tracti de l’article femení seguit de i o u àtones, atès que en aquest cas no hi ha apostrofació (OIEC §§ 4.1.1.1, 4.1.1.2, 4.1.1.3). Per exemple, escriurem l’aigua, l’Helena, l’única, l’oblit, d’homes, d’humitat o d’indicis, i també la Immaculada i la universitat (però l’Imma i l’uni, perquè la i i la u són tòniques). Cal recordar que, abans de la publicació de l’OIEC l’any 2017, no s’apostrofava l’article femení davant dels mots derivats amb el prefix a– negatiu. Actualment, però, sí que hi ha apostrofació en aquests casos i cal escriure l’anormalitat, l’asèpsia o l’asimetria (NTN § 1.3.1.1).
Més enllà de la regla general, a l’hora d’apostrofar s’han de tenir presents una sèrie de contextos que presenten alguna particularitat concreta (OIEC § 4.1.2).
Cal parar atenció als mots una (quan fa referència a l’hora), ira i host i al topònim la Haia, atès que, per raons de pronúncia, davant d’aquests mots no hi ha apostrofació de l’article: la una, la ira, la host, la Haia. També per raons de pronúncia, no hi ha apostrofació ni de l’article ni de la preposició de davant de les lletres i els noms de les lletres (la o, de a, la f, la hac, la ema, de esses), i tampoc davant dels mots començats per una i o una u semivocàliques (el iogurt, la hiena, de iode, de Huelva).
També és a causa de la pronúncia que s’apostrofa l’article masculí davant de manlleus començats per s seguida de consonant, atès que davant de la s es pronuncia una e de suport, com en el cas de l’statu quo o l’striptease (però de striptease o la Scala de Milà, en què la s recolza en la vocal de la preposició o l’article femení). Paral·lelament, s’escriu l’ftalat de potassi o l’Xpress Tennis Cup. En canvi, no s’apostrofa ni l’article ni la preposició davant la hac aspirada, que trobem en manlleus, noms propis no adaptats i algunes interjeccions (el hàmster, la hawaiana, de halar, de Hollywood o de hums).
Pel que fa a les xifres, s’apostrofen tant l’article com la preposició de si es pronuncien amb una vocal inicial. És el cas de l’1 d’octubre, l’XI Congrés de Llengua i Literatura o d’11 quilos. També hi ha apostrofació davant de les sigles que es pronuncien amb un so vocàlic inicial, tant si es lletregen com si es llegeixen com un mot: l’FM, l’NBA, l’UCI, d’UGT o d’IVA (però la ITV i la UGT, perquè, atès que en les sigles lletrejades l’accent recau a l’última lletra, la i i la u inicials són àtones). El mateix passa quan la sigla es llegeix desplegada, cas en el qual hi ha apostrofació quan també caldria apostrofar el primer element del sintagma: el SNL (‘el Servei de Normalització Lingüística’), però l’SNL si la sigla es llegís lletrejada (‘l’essa ena ela’).
En canvi, no hi ha apostrofació davant dels símbols, excepte en el cas dels símbols de la rosa dels vents. Per exemple, escriurem el O (‘oxigen’), però l’O (‘oest’). Tanmateix, és preferible apostrofar davant de compostos d’especialitat en què el primer element és un símbol pronunciat amb vocal inicial, com l’L-dopamina (‘eladopamina’) o l’α-retinol (‘alfa-retinol’).
Davant d’un mot usat amb valor metalingüístic, no s’apostrofa la preposició de (El complement de anar és un locatiu regit), però se sol apostrofar l’article (L’anar de l’exercici tres m’ha fet dubtar). També s’apostrofen tant l’article com la preposició de davant de mots en cursiva o de cometes d’obertura, com a l’Ara, d’El Temps, l’«inacceptable» fet o un llibre d’«El Club de Butxaca». De la mateixa manera, la preposició de s’apostrofa davant de noms d’entitats o grups i de topònims estrangers no catalantizats amb article, en què l’article s’escriu amb majúscula: d’Els Pets, d’El Salvador.
Cal tenir en compte que totes aquestes indicacions també s’apliquen a l’article personal (en, na), a l’article lo i a l’article baleàric o salat (es, sa), amb les condicions d’ús pròpies de cadascun.
Podeu consultar el document NTN (§ 1.3.1) per saber quines són les novetats que presenta l’OIEC respecte a la normativa ortogràfica prèvia pel que fa a l’ús de l’apòstrof.
Darrers apunts de llengua del web de la SF
Us convidem a llegir els darrers apunts de llengua publicats en el web de la Secció Filològica: Temps de coves, Llamps i dimonis i Un patrimoni inestimable.
Temps de coves
Els coves, uns cistells grans, més fondos que amples però més amples de la boca que del fons, tenen diferents usos. Un cove de fruita, un cove de peix (si es deixa pescar), un cove per a la bugada o, fins i tot, un per a la lluna (si, en un moment d’inspiració, l’arribem a abastar). Si, tal com diuen, en temps de verema tots els cistells són bons i hi afegim que qui fa un cove fa un cistell, ara, que és època de collir raïm, ho aprofitarem per parlar de coves i d’un procés històric que ha afectat aquest mot i altres de tan usuals com home.
Llamps i dimonis
Les paraules ens serveixen per a expressar el pensament mitjançant un llenguatge articulat. Són les que, al capdavall, transmeten el significat de les coses, juntament amb altres elements, com el to i els gestos que fem servir. El lèxic, el conjunt de mots d’una llengua, no és, però, un inventari tancat, sinó que s’actualitza constantment per donar resposta a noves necessitats expressives. Precisament, hi ha àmbits com la traducció literària en què per poder transmetre el significat i la intenció del text original no n’hi ha prou de conèixer la riquesa lèxica de la llengua cap a la qual es tradueix (una qüestió, d’altra banda, indispensable), sinó que sovint també cal anar una mica més enllà i atorgar nous sentits a mots coneguts o, fins i tot, crear paraules noves per obtenir l’efecte semàntic i pragmàtic del text original. Vegem-ho en la traducció de còmics.
Un patrimoni inestimable
La prosa aguda i sensual d’Aurora Bertrana descriu a Paradisos oceànics la Polinèsia de finals de la dècada de 1920. Amb unes cròniques perfumades d’algues i de corall, retrata la natura i la gent d’un indret remot i, en aquella època, desconegut. No és, però, el cas del corall, perquè a les nostres costes es corallava des de temps antics i, de fet, va tenir una especial importància en l’economia catalana medieval. Segles més tard, malgrat la sobreexplotació que se n’havia fet, Josep Pla va arribar a escriure que la Costa Brava potser s’hauria hagut d’anomenar la Costa del Corall.
Jornada «Multiculturalitat, diversitat lingüística i model de llengua en l’ensenyament»
Podeu accedir al programa de la jornada a través d’aquest enllaç.
Us hi podeu inscriure mitjançant aquest formulari.
El datiu de possessió
Les relacions de possessió entre dos elements es poden expressar per altres mitjans, a més dels possessius. La relació entre un element que és una part d’un tot és un tipus de relació de possessió que es pot expressar per mitjà de pronoms febles. En català i en altres llengües romàniques, els pronoms de datiu són la via natural per expressar la possessió inalienable, la relació entre un element que és la part o element posseït d’un tot, el posseïdor, un ésser animat, generalment humà. En Em fa mal la cama, el pronom em representa el posseïdor (em) de la cama, (que és la part). Si comparem les oracions Li van agafar els cabells amb un passador i Van agafar els seus cabells per fer una perruca, comprovarem que en la segona els cabells són tractats com un element autònom, que ja no forma part del donant, encara que en provingui.
El datiu de possessió apareix en oracions que contenen determinats tipus de verbs i un sintagma nominal de possessió inalienable en funció de complement directe o de subjecte de verb inacusatiu.
Amb verbs transitius causatius, que provoquen un canvi d’estat (bronzejar, trencar, etc.) i agentius que indiquen accions que poden afectar persones (pentinar, rentar, netejar, maquillar, etc.), el posseïdor apareix en datiu quan el complement directe és un nom de possessió inalienable i el posseïdor no és expressat per un complement del nom. És el cas de la frase El sol li bronzejarà la pell, en què el posseïdor de la pell (‘la pell del xicot’) és designat pel pronom li. Els verbs plorar, llagrimejar, tremolar, brillar, pudir, etc., que habitualment són agentius (§ 21.3.1), quan porten un sintagma nominal de possessió inalienable com a subjecte i un datiu de possessió, perden el valor agentiu: Li ploren els ulls; Em tremolava la veu de l’emoció.
Amb els verbs transitius de moviment, moure, obrir, tancar, aixecar, etc., en què el moviment pot afectar una part del cos, en canvi, emprarem el datiu solament si el posseïdor no és el mateix subjecte; altrament, l’oració no es construeix ni amb un datiu ni amb un possessiu, perquè s’entén que el posseïdor és el subjecte: L’àrbitre em va aixecar el braç / L’àrbitre va aixecar el braç (‘el seu propi braç’).
Per contra, els verbs de sentiment, com voler, desitjar, odiar, admirar o envejar, expressen el posseïdor amb un possessiu, excepte uns quants, com ara admirar i envejar (i en menor mesura voler), que també admeten el datiu: Odio el seu to de veu altiu; Menyspreava el seu orgull; però T’envejo el caràcter / Envejo el teu caràcter; Li admiro la valentia /Admiro la seva valentia. Amb els verbs admirar i envejar el posseïdor també pot estar expressat pel pronom en: D’aquest polític, n’admiro la sinceritat / A aquest polític li admiro la sinceritat, a més del possessiu: D’aquest polític, admiro la seva sinceritat. Notem, en canvi, que no és el mateix Desitjo la seva sort, amb el sentit de ‘voldria tenir la seva sort’ que Li desitjo sort, en què el datiu no és de possessió, sinó que expressa la meta del desig (A la Marta, li desitjo molta sort). Hi ha molt pocs verbs estatius que admetin el datiu de possessió a més del possessiu: Em coneix les manies / Coneix les meves manies; Li sé els secrets / Sé els seus secrets; Li reconec la lletra / Reconec la seva lletra.
Entre els verbs considerats inacusatius, el datiu de possessió acompanya els verbs de canvi d’estat o de lloc, anomenats incoatius (moure’s, desfer-se, tancar-se, cremar-se, etc.), si el nom és de possessió inalienable: Se’m tanquen els ulls; Se m’ha trencat una ungla (§ 21.4.5). També representa el posseïdor amb els inacusatius de moviment (sortir, entrar, caure, venir, etc.) i amb altres verbs inacusatius com créixer o aparèixer: Li ha sortit una pansa; Els cau la bava, amb la neta; Li va venir un cobriment.
Quan el sintagma nominal, en lloc de ser de possessió inalienable, designa un objecte de l’esfera personal (com ara les pertinences, els objectes relacionats amb la casa, la feina, etc.), el posseïdor animat pot ser expressat per un datiu o per un possessiu: Et passejaré el gos / Passejaré el teu gos; La moto se m’ha espatllat / La meva moto s’ha espatllat; Se m’ha tacat el jersei a la rentadora / S’ha tacat el meu jersei a la rentadora.
Amb els noms de parentiu, també trobem el datiu de possessió, alternant amb el possessiu, amb verbs com néixer, casar-se o morir-se (però no morir), entre altres: Se li ha casat la filla / S’ha casat la seva filla; Se m’ha mort una cunyada / S’ha mort una cunyada meva; Se li ha graduat un fill / S’ha graduat un fill seu: I també, en alguns parlars, amb determinats predicats estatius, com conèixer, ser padrí o ser parent (Finalment, li he conegut els bessons / Finalment, he conegut els seus bessons; A en Josep i a la Sandra els soc padrina / Soc la seva padrina; Jo no et soc parent / Jo no soc parent teu).
El pronom de datiu pot aparèixer en lloc d’un possessiu o d’un pronom personal fort precedit de de quan complementen preposicions i locucions, com ara (al) davant, (al) darrere, (al) damunt, a sobre, en contra o a favor. Així, en lloc de Va caure damunt meu (o de mi) o Anava a favor d’ella (o seu) podem dir amb el mateix significat Em va caure damunt o Li anava a favor. Amb aquestes preposicions i locucions, a més dels pronoms de datiu de tercera persona (li/els) es pot usar també hi, sobretot si el complement és inanimat: Hi va caure damunt; Hi anava a favor, de la proposta.
Podeu consultar el document NTN, i també la GIEC (§ 18.4.2.2), la GEIEC (§ 13.7.2) i la GBU (§ 17.3).
Els possessius
La possessió i la pertinença es poden expressar per mitjà de diferents vies, i una d’aquestes vies són els possessius.
De possessius n’hi ha de dos tipus: tònics i àtons. Els possessius tònics, que concorden en gènere i nombre amb el nom que acompanyen, presenten en masculí les formes meu, teu, seu, nostre i vostre per al singular i les formes meus, teus, seus, nostres i vostres per al plural. Pel que fa al femení, les formes meva, teva i seva (i els plurals meves, teves i seves) predominen, a grans trets, en els parlars orientals, mentre que meua, teua i seua (meues, teues i seues en plural) predominen en l’occidental, en el septentrional i en l’eivissenc. Pel que fa a l’alguerès, presenta les formes femenines antigues mia, tua, sua i mies, tues, sues.
Els possessius tònics poden anar tant davant com darrere del nom i solen anar precedits d’un determinant, generalment, l’article determinat, tot i que poden aparèixer sols quan van darrere del nom: els nostres fills, la meva barca, el teu entrepà; són uns records meus, tinc llibres vostres. Quan formen part d’un sintagma nominal indefinit, generalment van després del nom, però en gironí i altres parlars centrals també es fan servir en posició prenominal, en sintagmes en què el substantiu és un terme de parentiu o que designa una relació de veïnatge, d’amistat, professional, etc. En aquests parlars, doncs, és possible tant un amic meu com un meu amic, un ús que també és possible amb certs quantificadors indefinits: cap meu alumne.
Els possessius àtons (mon, ton, son i ma, ta, sa en singular; mos, tos, sos i mes, tes, ses en plural) també concorden en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen, tot i que les formes de plural es poden considerar residuals. Precedeixen el nom i, atès que tenen valor definit, no admeten l’article ni cap altre determinant o quantificador. Actualment, aquests possessius tenen un ús restringit. Es fan servir, especialment, en les relacions de parentiu (mon pare, ta germana, ses àvies), fórmules protocol·làries (ses senyories, Sa Santedat), alguna dita (cada terra fa sa guerra) i, en alguns parlars, amb el mot casa i l’expressió usada en contextos negatius en ma/ta/sa vida (En sa vida no havia fet res semblant).
Encara hi ha una altra forma de possessiu: llur. En l’actualitat, aquest possessiu només s’usa de manera habitual en septentrional i ocasionalment en registres molt formals. Es tracta d’un possessiu de tercera persona, equivalent a d’ells o d’elles, i presenta flexió de nombre: llur llibre, llurs llibres. Com els possessius àtons, va en posició prenominal i no demana determinants. Ara bé, pot ser precedit de l’article definit i, en aquest cas, el més habitual és que ocupi la posició postnominal: els seus secretaris o els secretaris llurs. En septentrional, generalment va precedit de l’article: El llur pare encara viu.
Des del punt de vista sintàctic, atès que els possessius equivalen a un sintagma format per la preposició de i un substantiu (la seva taula és equivalent a la taula de la Gemma), poden fer la mateixa funció que aquests sintagmes: complement del nom, com en l’exemple anterior, d’atribut (la taula és seva) o predicatiu obligatori (la considera seva). Sobretot en els parlars baleàrics i en gironí, també poden fer de complement agent amb verbs de creació: la taula és feta seva.
Podeu consultar el document NTN (§ 3.2.3 i 4.3.6). Hi trobareu les remissió a la GIEC (§ 16.5), a la GEIEC (§ 11.3.1) i a la GBU (§ 14.1).