En català, l’article definit singular i la preposició de generalment s’apostrofen quan precedeixen una vocal, també precedida de hac, sempre que no es tracti de l’article femení seguit de i o u àtones, atès que en aquest cas no hi ha apostrofació (OIEC §§ 4.1.1.1, 4.1.1.2, 4.1.1.3). Per exemple, escriurem l’aigua, l’Helena, l’única, l’oblit, d’homes, d’humitat o d’indicis, i també la Immaculada i la universitat (però l’Imma i l’uni, perquè la i i la u són tòniques). Cal recordar que, abans de la publicació de l’OIEC l’any 2017, no s’apostrofava l’article femení davant dels mots derivats amb el prefix a– negatiu. Actualment, però, sí que hi ha apostrofació en aquests casos i cal escriure l’anormalitat, l’asèpsia o l’asimetria (NTN § 1.3.1.1).

Més enllà de la regla general, a l’hora d’apostrofar s’han de tenir presents una sèrie de contextos que presenten alguna particularitat concreta (OIEC § 4.1.2).

Cal parar atenció als mots una (quan fa referència a l’hora), ira i host i al topònim la Haia, atès que, per raons de pronúncia, davant d’aquests mots no hi ha apostrofació de l’article: la una, la ira, la host, la Haia. També per raons de pronúncia, no hi ha apostrofació ni de l’article ni de la preposició de davant de les lletres i els noms de les lletres (la o, de a, la f, la hac, la ema, de esses), i tampoc davant dels mots començats per una i o una u semivocàliques (el iogurt, la hiena, de iode, de Huelva).

També és a causa de la pronúncia que s’apostrofa l’article masculí davant de manlleus començats per s seguida de consonant, atès que davant de la s es pronuncia una e de suport, com en el cas de l’statu quo o l’striptease (però de striptease o la Scala de Milà, en què la s recolza en la vocal de la preposició o l’article femení). Paral·lelament, s’escriu l’ftalat de potassi o l’Xpress Tennis Cup. En canvi, no s’apostrofa ni l’article ni la preposició davant la hac aspirada, que trobem en manlleus, noms propis no adaptats i algunes interjeccions (el hàmster, la hawaiana, de halar, de Hollywood o de hums).

Pel que fa a les xifres, s’apostrofen tant l’article com la preposició de si es pronuncien amb una vocal inicial. És el cas de l’1 d’octubre, l’XI Congrés de Llengua i Literatura o d’11 quilos. També hi ha apostrofació davant de les sigles que es pronuncien amb un so vocàlic inicial, tant si es lletregen com si es llegeixen com un mot: l’FM, l’NBA, l’UCI, d’UGT o d’IVA (però la ITV i la UGT, perquè, atès que en les sigles lletrejades l’accent recau a l’última lletra, la i i la u inicials són àtones). El mateix passa quan la sigla es llegeix desplegada, cas en el qual hi ha apostrofació quan també caldria apostrofar el primer element del sintagma: el SNL (‘el Servei de Normalització Lingüística’), però l’SNL si la sigla es llegís lletrejada (‘l’essa ena ela’).

En canvi, no hi ha apostrofació davant dels símbols, excepte en el cas dels símbols de la rosa dels vents. Per exemple, escriurem el O (‘oxigen’), però l’O (‘oest’). Tanmateix, és preferible apostrofar davant de compostos d’especialitat en què el primer element és un símbol pronunciat amb vocal inicial, com l’L-dopamina (‘eladopamina’) o l’α-retinol (‘alfa-retinol’).

Davant d’un mot usat amb valor metalingüístic, no s’apostrofa la preposició de (El complement de anar és un locatiu regit), però se sol apostrofar l’article (L’anar de l’exercici tres m’ha fet dubtar). També s’apostrofen tant l’article com la preposició de davant de mots en cursiva o de cometes d’obertura, com a l’Ara, d’El Temps, l’«inacceptable» fet o un llibre d’«El Club de Butxaca». De la mateixa manera, la preposició de s’apostrofa davant de noms d’entitats o grups i de topònims estrangers no catalantizats amb article, en què l’article s’escriu amb majúscula: d’Els Pets, d’El Salvador.

Cal tenir en compte que totes aquestes indicacions també s’apliquen a l’article personal (en, na), a l’article lo i a l’article baleàric o salat (es, sa), amb les condicions d’ús pròpies de cadascun.

Podeu consultar el document NTN (§ 1.3.1) per saber quines són les novetats que presenta l’OIEC respecte a la normativa ortogràfica prèvia pel que fa a l’ús de l’apòstrof.