Author: David Ordóñez

Lliurament premis Argó a la Universitat Autònoma de Barcelona

David Ordóñez

El passat dimecres, 26 de juny, en el marc dels premis Argó per a treballs de recerca de batxillerat que atorga l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es va lliurar la menció honorífica especial Pompeu Fabra, amb la participació de la Secció Filològica de l’IEC i el Departament de Filologia Catalana de la UAB. Aquesta menció honorífica s’atorga al millor treball de llengua catalana realitzat dins el programa Argó.

El tribunal, format per Mercè Lorente (UPF-IEC), Rosamaria Bruguera (INS Forat del Vent, de Cerdanyola del Vallès) i Anna Bartra-Kaufmann (UAB), va atorgar el premi al treball Els acudits, la ironia, l’humor i els jocs de paraules, realitzat per Elik Verdú Carrasco, de l’institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui (Vallès Occidental).

El treball estudia els recursos gramaticals, retòrics, pragmàtics i socioculturals que intervenen en les formes més habituals de l’humor en català, n’explica les característiques i n’aporta exemples.

Us adjuntem dues fotografies de l’acte.

Presentació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’

David Ordóñez

El passat dilluns 27 de maig va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’IEC la presentació del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), emmarcat dins del projecte Diccionari del Català Contemporani, dirigit per Joaquim Rafel i Fontanals, membre de la Secció Filològica. L’acte, sota la presidència de Joandomènec Ros, president de l’IEC, va comptar amb les intervencions de M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica; Joaquim Rafel, director del projecte, i Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Joandomènec Ros va obrir l’acte afirmant que l’IEC «ha invertit molts esforços en aquest projecte que, sens dubte, s’ho mereix» i subratllant el caràcter «obert i gratuït del DDLC».

El diccionari es pot consultar en l’adreça http://dcc.iec.cat/ddlci.

 

Seguidament, hi va haver la intervenció de M. Teresa Cabré, que va explicar que «la presentació d’avui és un acte molt especial, ja que feia temps que volíem celebrar amb solemnitat l’acabament d’un gran projecte, no només per les seves dimensions (tant pel nombre de gent que hi ha treballat, un total de 77 col·laboradors, com pel temps que s’hi ha esmerçat, de 1998 a 2016), sinó també per la seva importància. Es tracta d’un projecte singular i molt específic del qual poques llengües disposen.» Cabré va comentar que el projecte del Diccionari del Català Contemporani «va començar l’any 1985 amb una idea molt clara de projecte global que incloïa dos subprojectes encadenats i seqüencials: la constitució d’un corpus textual i l’explotació d’aquest corpus per a elaborar un diccionari, el que avui és el Diccionari descriptiu de la llengua catalana». Des de l’any 2005 l’obra és accessible al públic i ara per ara el diccionari ja està acabat formalment, tot i que resta «obert a les actualitzacions que calguin. La llengua catalana evoluciona i el corpus també». Cabré va cloure la seva intervenció afirmant que «ens hem de prendre el DDLC com un gran tresor, perquè, a més de donar-nos una radiografia de la llengua en el període que va de 1833 a 1988, ens forneix també la metodologia de treball amb què s’ha realitzat».

Per la seva banda, Joaquim Rafel va fer la presentació de obra. El director del projecte va apuntar que la represa de la tasca de l’IEC es va fer «amb el desig que els treballs no fossin insensibles als avenços científics, metodològics i tecnològics que havien tingut lloc durant els anys de pràctica inactivitat de l’IEC». En aquest sentit, amb el projecte del Diccionari del Català Contemporani, l’Institut es va avançar a altres institucions comparables del seu entorn en l’aplicació de la informàtica a la recerca lingüística i, més concretament, en la constitució de corpus textuals. Rafel va explicar que «el DDLC s’ocupa de la definició i la caracterització de les unitats lèxiques de la llengua, des del punt de vista del seu contingut i de la seva utilització real, sense restriccions de caràcter prescriptiu ni d’altra naturalesa». Això vol dir que el diccionari conté paraules, expressions i usos que no figuren en els repertoris normatius de l’IEC. Aquests elements inclouen una marca visible de no normativitat (•) que els diferencia dels que gaudeixen de la sanció normativa. En aquest sentit, Rafel va afegir que «l’IEC es dota amb aquesta obra d’un instrument molt valuós a l’hora d’exercir la seva activitat com a institució acadèmica encarregada de l’establiment i l’actualització de la normativa lingüística».

Una de les característiques del DDLC és que s’aparta dels diccionaris per al gran públic. Rafel va argumentar que «es fonamenta en una investigació sobre bases noves, amb el màxim rigor i amb un alt grau de formalització del llenguatge. Els destinataris ideals són aquelles persones que tenen un cert domini dels conceptes lingüístics; això no obstant, no només s’adreça als especialistes, sinó també a qualsevol usuari mitjanament culte interessat per la llengua. Aspira a combinar el rigor en el tractament de la informació amb la claredat expositiva i la facilitat d’interpretació.»

Per la seva banda, Ester Franquesa, en nom de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va destacar la importància d’aquest projecte pel seu caràcter «monumental per a la llengua catalana i per al país». La directora general de Política Lingüística també va expressar el seu convenciment que el català «té possibilitats il·limitades d’expressió, és una llengua flexible, madura i sòlida. És, com volia Carles Riba, indefinidament apta. El llenguatge ha d’anar de bracet amb aquest món que no s’atura, per a explicar-lo i explicar-nos a nosaltres mateixos.»

El Govern atorga la Creu de Sant Jordi a dos membres de la Secció Filològica

David Ordóñez

El Govern ha acordat concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya 2019 a 29 personalitats i 15 entitats que, pels seus mèrits, han prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural. Entre els guardonats hi ha dos membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans: Joaquim Rafel i Gemma Rigau.

També s’ha concedit a 4 personalitats més i a 2 entitats amb una reconeguda trajectòria de treball de defensa de la llengua catalana, del seu estudi, i del foment de l’ús: Carme Junyent, Lluís Juste de Nin, Biel Majoral, Montserrat Ubeda, l’Associació El Tempir d’Elx i la Fundació Privada Ared. La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements atorgats per la Generalitat de Catalunya. La distinció es va crear el 1981 amb la finalitat de reconèixer les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s’atorgui aquest guardó a alguna persona, ja sigui física o jurídica.

 

Joaquim Rafel i Fontanals

Per la seva tasca docent i de recerca. Doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i catedràtic emèrit del departament de Filologia Catalana en aquesta universitat, ha dut a terme gran part de la seva tasca de recerca a l’Institut d’Estudis Catalans, on dirigeix les Oficines Lexicogràfiques i el projecte Diccionari del Català Contemporani. Dins d’aquest projecte de recerca es va constituir el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i una base de dades lexicogràfica, a partir dels quals s’ha elaborat el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Des de la màxima ambició i complexitat científiques, en conjunt, la seva tasca representa una vitalització rigorosa en la creació de camps lexicogràfics que s’han erigit com a model per a d’altres grans llengües de cultura. Les seves obres han situat la lingüística catalana al nivell de les comunitats científiques més avançades, oferint noves possibilitats de recerca als especialistes i noves eines de consulta als professionals de la llengua i a la ciutadania en general.

 

Gemma Rigau i Oliver

Per les seves eminents aportacions acadèmiques en disciplines com la lingüística del discurs, la sintaxi oracional, l’estructura lèxica o les llengües romàniques. Doctora en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i catedràtica del departament de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà, i ha fet importants aportacions a la lingüística teòrica en els camps de la lingüística del discurs, la sintaxi oracional, l’estructura lèxica del català i les llengües romàniques i l’anàlisi de la microvariació sintàctica dels parlars catalans. A l’Institut d’Estudis Catalans és presidenta de la Comissió de Gramàtica de la Secció Filològica i ha codirigit la Gramàtica de la Llengua Catalana, juntament amb Manuel Pérez Saldanya. Ha obtingut el premi Manuel Sanchis Guarner a la Unitat de la Llengua i el premi Pompeu Fabra de l’Institut d’Estudis Catalans. En reconeixement a la seva tasca ha rebut la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic de la Generalitat de Catalunya. Actualment forma part del Consell Social de la llengua de signes catalana i és membre del Consell Rector de la Biblioteca de Catalunya.

 

L’IEC presenta la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic

David Ordóñez

La Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic (PEOLC-Lèxic), de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, neix després dels treballs amb el mateix títol dedicats a la fonètica (I, 1990) i a la morfologia (II, 1992). L’obra, especialment dirigida als mitjans de comunicació però que també pot ser una bona eina per als docents i per als professionals de la llengua en general, es pot consultar a l’apartat “Llengua” del web de l’IEC, o bé des del següent enllaç: https://estandard-oral.llocs.iec.cat/. L’edició d’aquest nou fascicle ha estat a cura del doctor Joan Veny, membre de l’IEC.

L’obra es basa en una selecció d’elements del lèxic bàsic i disponible del català en el seu àmbit general (és a dir, mots propis de dos o més dialecte) i en el seu àmbit restringit (mots propis només d’un dialecte), referendats a partir de criteris d’extensió geogràfica, freqüència d’ús, prestigi, genuïnitat i tradició; així, hi tenen cabuda mots com abdicar i abella, d’ús comú, com tereseta ‘titella’, del balear, o creïlla ‘patata’, del valencià.

Es combina d’aquesta manera la unitat de la llengua amb les variants diatòpiques a les quals els parlants dels diversos dialectes se senten fortament adherits, tot oferint-los les respectives equivalències entre mots d’àrea diatòpica i d’àrea general i deixant palès que els elements d’àmbit restringit només representen un 7,6 % del corpus general. La informació es completa amb referències als nivells de formalitat: alta (sement ↑ → llavor), mitjana (braç), baixa (clapar ↓ → dormir); als mots no admesos (despreciar); als que hi podrien tenir un lloc (*escaiar-se [una salsa] ‘negar-se’), i estrangerismes com *rohingya ‘minoria ètnica musulmana de Birmània’.

En suma, es basteix un pont entre l’estricta col·loquialitat i l’estàndard general, integrant-hi i salvaguardant elements genuïns del sistema diatòpic.