Us convidem a llegir els últims apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica:

D’una atmosfera rodorediana a una de kafkiana

Una atmosfera rodorediana, l’estètica daliniana, alguns poemes sàfics, la doctrina aristotèlica, unes teories marxistes, el sistema copernicà, l’època isabelina, certes òperes wagnerianes… Sovint per a fer referència a una persona coneguda o un personatge cèlebre s’usen paraules derivades del seu nom. N’hi ha que tenen molta tradició i estan ben consolidades (algunes fins i tot s’han manllevat directament del llatí), mentre que d’altres són de formació més recent. De fet, si encara no tenim el derivat d’un nom propi concret, bé prou que el podem formar nosaltres (si la fisonomia d’aquest nom ho permet, és clar), perquè la creació lèxica és un procés que sempre tenim a la nostra disposició.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Des de zero

Joan Fuster, en l’última entrada del seu Diccionari per a ociosos, es preguntava qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero perquè calia molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Certament, és una de les grans fites intel·lectuals de la ment humana. I, de fet, a Europa no va arribar fins a l’edat mitjana, quan, amb l’ajuda de Leonardo de Pisa (conegut com a Fibonacci), es va començar a difondre un nou sistema de numeració, d’una gran eficiència: la numeració aràbiga. És en aquest moment quan s’introdueix el mot àrab ṣifr (‘buit’), que acabà convertit en el zero italià i s’escampà per tot el continent (tot i que d’entrada, per si de cas, es va dissimular amb un zephўrus llatí). Per cert, sifr també es troba en l’origen del mot xifra, que inicialment significava ‘zero’ i que avui s’usa com a sinònim de nombre o número.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.

Apa siau!

Ja sabem que les fórmules de salutació i comiat de vegades són manllevades d’altres llengües. En alemany, per exemple, no és estrany l’ús de la forma francesa adieu per acomiadar-se. Tot i que no cal anar tan lluny: a casa nostra el manlleu castellà adiós ha tingut presència durant molt de temps en grans zones del domini lingüístic. També se sent encara en punts del català septentrional l’occitanisme adiu, que Josep Maria Espinàs qualificava, en el Viatge al Pirineu de Lleida i en referència a la vall d’Aran, com el comiat més elegíac del món, perquè deia que aquest iu s’allarga pels aires, com una nota de violí, i no s’acaba mai del tot.

Podeu llegir l’apunt complet aquí.