L’Observatori de la Qualitat Lingüística ha publicat l’Informe sobre la qualitat lingüística del llenguatge en campanya dels candidats en les eleccions europees (juny de 2024). En aquest informe ens trobem davant una paradoxa: unes persones que volen ser elegides com a representants de la nostra societat parlen de qüestions serioses i importants amb un llenguatge clar i directe, però marcat per la informalitat en molts aspectes, des de la fonètica, en què destaca la pronúncia com a i de moltes eles palatals (representades pel dígraf ll) o l’ensordiment de moltes esses entre vocals, fins a la morfosintaxi, en què sovinteja l’article lo amb valor individualitzador, l’obligació s’expressa amb les fórmules interferides tenir que i hi ha que al costat de la normativa haver de, que predomina, i l’ús de les preposicions (la distribució de per i per a, les confusions entre a, en i amb, etc.) és el que correspon als registres informals en cada varietat. Pel que fa al lèxic, l’informe recull una cinquantena de mots interferits, algunes expressions dites directament en castellà i els neologismes propis de les institucions europees.

És clar que l’espontaneïtat de la situació és un dels factors d’aquesta informalitat. Hi ha molts elements del llenguatge que són automàtics: la pronúncia, la forma dels verbs, les preposicions, els pronoms… Ara bé, aquests automatismes es poden educar, o entrenar. Per això, l’informe conclou que l’entrenament del llenguatge personal dels polítics beneficiaria segurament la seva expressió i la formalitat del seu discurs.

Aquests són els darrers apunts de llengua que s’han publicat al web de la Secció Filològica.

Fem camí

La societat evoluciona (en principi, positivament). De la mateixa manera, la llengua, que és una creació social, es va bastint amb nous usos i nous mots, d’acord amb aquesta evolució i amb les necessitats de comunicació que genera en els parlants. Així, no és estrany que les conquestes socials que s’han assolit en un àmbit com el de la igualtat entre sexes —en el qual encara hi ha molt de camí per fer— hagin tingut repercussió en el cabal lèxic de la nostra llengua. Vegem-ne un parell de casos.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

Topònims esgarriadissos…

De noms n’hi ha de moltes menes: concrets o abstractes, individuals o col·lectius, comuns o propis… Centrem-nos en aquests últims, perquè avui volem parlar de noms propis, especialment dels noms propis geogràfics (és a dir, els topònims) que han acabat esdevenint noms comuns. Malgrat que, en principi, sembla clara la frontera entre nom propi i nom comú, aquesta divisió es comença a desdibuixar quan trobem un nom propi del qual s’especifica algun aspecte, com ara la Menorca talaiòtica. Fem, però, un pas més i pensem en els casos en què un topònim s’usa metafòricament per a designar un lloc diferent, com quan diem, per exemple, que Amsterdam és la Venècia del nord.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

… i noms comuns despistats

En l’últim apunt vèiem alguns exemples de noms propis que s’han convertit en noms comuns, noms de lloc que s’han popularitzat i ara designen objectes quotidians d’àmbits ben diversos, com el menjar (hamburguesa, parmesà, macedònia), la beguda (xampany, bourbon, xerès), l’esport (marató, derbi, rugbi), les peces de roba (biquini, bermudes, càrdigan), el teixit (angora, xeviot, caixmir), entre altres. Avui, en canvi, volem parlar de noms comuns que han esdevingut noms propis.

Podeu llegir aquí l’apunt complet.

La presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i el president de la Secció Filològica de l’IEC es complauen a convidar-vos

a la sessió en memòria de Joaquim Mallafrè i Gavaldà (1941-2024).

L’acte se celebrarà presencialment el dijous 13 de març, de les 17 a les 19 h, a la Sala Prat de la Riba de l’IEC (carrer del Carme, 47, de Barcelona) i es podrà seguir en línia en aquest enllaç.

Barcelona, març del 2025

Programa

Amb la col·laboració de