L’interessant d’aquesta fitxa és que accepta les variants dialectals, la nord-occidental “Meua, meues, teua, teues, seua, seues”. Molts diaris de zona nord-occidental ja ho fan, perquè és un dialectalisme, una marca del lleidatà.
El possessiu “llur” i “llurs” s’empra poc, i en nivells de registre més estàndard. Pel que fa a la forma feble de datiu “se m’ha mort l’avi”, jo prefereixo emprar “s’ha mort el meu avi”, atès que, és més genuïna. Si que en àmbits més col·loquials se’ns escapa el “te donaré la llibreta”, enlloc de “et donaré la llibreta”, almenys en la zona nord-occidental.
De la mateixa que jmcorretger, amb el nom de parentiu prefereixo l’ús de la forma possessiva (“La meva mare”). La normativa no l’hauria de limitar a alguns contextos ambigus. No perquè cregui que sigui una forma més genuïna, sinó perquè em sembla que està molt arrelada, almenys en algunes parles.
A mi em sembla bé que estimulem l’ús de “llur” i “llurs” amb l’argument de sempre: és força útil. A més, el francès bé que l’usa sense cap problema.
D’altra banda, penso que, ara mateix, hi ha un excés d’ús dels possessius per causa del calc del castellà. Aquí sí que caldria fer un esforç per explicar el problema (abús de possessius) i la solució (en alguns casos, la supressió del possessiu i, en d’altres, l’ús del pronom feble).
També cal promoure l’ús dels possessius mon, ma, etc., encara ben vius en l’oralitat i en la literatura. Com explicareu als vostres néts allò de “mon pare no té nas?”.
No creo que recuperar “Llur” hagi de ser prioritari, la llengua evoluciona i aquest possessiu és mort a efectes lingüística de carrer. El que ens ha de preocupar és l’ús de castellanismes innecessaris que cada vegada abunden més i es fan servir amb tota naturalitat en mitjans audiovisuals: donar petons i abraçades (en comptes de fer), el día després (en comptes de l’endemà ), creuar (en comptes de travessar), donar patades (en comptes de ventar coces o puntades de peu), sabor (en comptes de gust)…i tot un regitzell que seria un no parar. Jo crec que la lluita lingüística ha d’anar per aquí . A mi no em preocupa que es digui barco o làmpara, el realment preocupant és com es manlleven mots i expressions que encara són vius per altres que són influència totalment innecessària d’una altra llengua, en aquest cas el castellà que és la que més ens influeix.
L’interessant d’aquesta fitxa és que accepta les variants dialectals, la nord-occidental “Meua, meues, teua, teues, seua, seues”. Molts diaris de zona nord-occidental ja ho fan, perquè és un dialectalisme, una marca del lleidatà.
El possessiu “llur” i “llurs” s’empra poc, i en nivells de registre més estàndard. Pel que fa a la forma feble de datiu “se m’ha mort l’avi”, jo prefereixo emprar “s’ha mort el meu avi”, atès que, és més genuïna. Si que en àmbits més col·loquials se’ns escapa el “te donaré la llibreta”, enlloc de “et donaré la llibreta”, almenys en la zona nord-occidental.
De la mateixa que jmcorretger, amb el nom de parentiu prefereixo l’ús de la forma possessiva (“La meva mare”). La normativa no l’hauria de limitar a alguns contextos ambigus. No perquè cregui que sigui una forma més genuïna, sinó perquè em sembla que està molt arrelada, almenys en algunes parles.
Bon dia,
Només voldria aportar alguns punts de reflexió.
A mi em sembla bé que estimulem l’ús de “llur” i “llurs” amb l’argument de sempre: és força útil. A més, el francès bé que l’usa sense cap problema.
D’altra banda, penso que, ara mateix, hi ha un excés d’ús dels possessius per causa del calc del castellà. Aquí sí que caldria fer un esforç per explicar el problema (abús de possessius) i la solució (en alguns casos, la supressió del possessiu i, en d’altres, l’ús del pronom feble).
També cal promoure l’ús dels possessius mon, ma, etc., encara ben vius en l’oralitat i en la literatura. Com explicareu als vostres néts allò de “mon pare no té nas?”.
A reveure,
Jordi Sales
No creo que recuperar “Llur” hagi de ser prioritari, la llengua evoluciona i aquest possessiu és mort a efectes lingüística de carrer. El que ens ha de preocupar és l’ús de castellanismes innecessaris que cada vegada abunden més i es fan servir amb tota naturalitat en mitjans audiovisuals: donar petons i abraçades (en comptes de fer), el día després (en comptes de l’endemà ), creuar (en comptes de travessar), donar patades (en comptes de ventar coces o puntades de peu), sabor (en comptes de gust)…i tot un regitzell que seria un no parar. Jo crec que la lluita lingüística ha d’anar per aquí . A mi no em preocupa que es digui barco o làmpara, el realment preocupant és com es manlleven mots i expressions que encara són vius per altres que són influència totalment innecessària d’una altra llengua, en aquest cas el castellà que és la que més ens influeix.