Com treballeu a l’aula els usos de ser i estar? Suposa cap dificultat la distinció entre les nocions d’identificació, de caracterització i de canvi d’estat?
Novetats de la GIEC sobre els usos dels verbs ser i estar
En general, demanen ser les copulatives d’identificació (L’Alba és la cap / aquella d’allà) i les de caracterització (que adscriuen una propietat no circumstancial: El pare és ros / de Maó), i estar les que atribueixen propietats resultants d’un canvi d’estat (El pare està trist/cansat) (§ 22.3).
Les principals novetats són:
a) l’alternança entre ser i estar amb adjectius que indiquen estat civil o laboral (solter, jubilat) o condició física (cec, coix, viu) segons si expressen la característica o subratllen un canvi (La veïna és soltera i ja està jubilada; § 22.3.1.2c)
b) l’alternança entre ser i estar segons si l’adjectiu s’interpreta com una mera descripció o com un resultat, si bé afavoreix estar la presència d’adverbis aspectuals com encara o ja (L’aigua encara/ja està freda) o adjectius intercanviables per participis com brut (cf. embrutat) (El drap està brut) (§ 22.3.1.3b)
c) l’ús de estar amb sintagmes preposicionals que expressen estat o situació fruit d’un canvi o procés (L’acte està a punt de començar; El disc fa poc que està a la venda; § 22.3.1.1c), localitzacions figurades (Estem en les vostres mans; § 22.3.2.3)
d) la possibilitat d’usar estar en lloc de ser en construccions pròximes a les passives amb participis de verbs com determinar, que també accepten venir (L’ordre està/ve determinat per l’edat; § 23.2.2a)
Debat obert: 2 de gener de 2017
Tancament del debat: 1 de febrer de 2017
En primer lloc, el tema del ‘ser’ i de ‘estar’ ha estat un cavall de batalla filològic en el qual s’han arribat a uns acords i en uns altres aspectes han sorgit controvèrsies.
Els docents hem d’evitar els punts controvertits i arribar a allò pragmàtic, senzill, és a dir, hem d’ensenyar allò que cal saber, allò necessari per a sobreviure i escriure un text amb correcció, davant d’un dubte, el professor ho tolerarà.
Al cas A no hi veig cap mena de dificultat, en canvi, a la resta, al B, C, D sí que veig que pot haver tendència a escriure un “és” enlloc de “estar”. Aquí haurem de tenir molta cura per no equivocar-nos. Reconec que jo hauré de vigilar molt, emperò, sóc molt senzill i clarivident a l’aula. Tot s’ha de deixar molt clar, per tant, aquests casos els treballarem en l’escriptura i si algú el comet, doncs, penso que tampoc és tan greu.
Recordo que els filòlegs professionals han estudiat el ‘ser’ i ‘estar’ en múltiples ocasions, i en algunes no hi ha hagut acords. Ara, amb la nova gramàtica s’intenta resoldre de la millor manera possible per a tothom, o almenys, s’ha intentat.
Potser valdria la pena d’establir prioritats didàctiques, és a dir, plantejar una gradació ascendent des de la correcció de la interferència del castellà, passant per la recomanació prescriptiva senzilla, i fins a arribar a la gramàtica descriptiva.
O sigui, fer-los adonar, abans de res, de la conveniència d’evitar construccions alienes a la llengua (“Que està, la Rosa?”). En segon lloc, oferir consignes normatives molt generals i pràctiques, fàcils de memoritzar i d’aplicar quan parlen o redacten, de l’estil de “si pots posar-hi ser, no diguis estar”; es podria matisar que l’alternança entre aquests dos verbs, en algunes construccions, expressen significats diferents. Si la situació o el nivell ho permet, introduiríem, finalment, la gramàtica descriptiva, amb la distinció entre les nocions d’identificació, de caracterització i de canvi d’estat, sense arribar a la precisió que plantegen els casos que són exemple de les novetats.